Anar al contingut

GENT CORRENT

«Els millors psicòlegs són els altres pares»

Neus López, de Barberà del Vallès, relata el gir que va fer la seva vida quan al seu fill Pol, de 7 anys, li van diagnosticar un tumor

Gemma Tramullas

Quan un nen està malalt de càncer es desplega, a més del protocol mèdic, una espessa xarxa de persones que organitzen espais i activitats perquè la seva vida s’assembli al màxim possible a la de qualsevol altre nen sa. Neus López descriu quins han sigut els seus punts de suport des que, el juny passat, al seu fill li van diagnosticar un tumor de quatre centímetres al costat de l’ull esquerre. Avui, després de  set mesos de ràdio i quimioteràpia, el Pol [a la foto]  ja torna a anar al col·le. 

–¿Com se li explica el càncer a un nen de 7 anys?
–El Pol és un nen de naturalesa forta, només havia tingut alguna otitis i no estava acostumat a estar malalt. No podia dir-li que tenia un tumor, perquè no ho hauria entès, i com que li agraden molt els animals se’m va ocórrer explicar-li que un bitxo semblant a una abella s’havia colat al seu cos i estava fent-se una casa cada vegada més gran. Per això havien de donar-li medicació, per destruir la casa i treure la bestiola.  

–En termes mèdics, el Pol tenia un rabdiosarcoma orbital ocular.
–No penses mai que una cosa així et pugui passar a tu. El primer dia que vam trepitjar  la planta d’oncologia pediàtrica de l’Hospital de la Vall d’Hebron em va caure l’ànima als peus veient tots aquells nens plens de tubs i pelats, com els diuen afectuosament. «Això deu ser un somni», pensava.

–¿A què es va aferrar aquells primers dies?
–En el nostre cas ens va ajudar molt una altra família. La Gabriela era una nena de 5 anys molt xerraire que feia mesos que estava ingressada amb un càncer de fèmur. Ella li anava explicant al Pol el que li farien, i això el tranquil·litzava. Mesos després era el Pol qui consolava els nous.

–¿I a vostè? ¿Què la tranquil·litzava?
–Primer he d’agrair moltíssim el tracte d’infermeres, metges, zeladors i de la treballadora social de la Vall d’Hebron. També estic molt agraïda per haver pogut parlar amb la família de la Gabriela. En el meu cas, els millors psicòlegs han sigut els altres pares.
 
–El Pol va poder disfrutar d’una sessió de cine i d’una visita al circuit Barcelona-Catalunya organitzats per AECC-Catalunya contra el Càncer. ¿Com ho valora?
–Molt positivament. El meu fill va estar entrant i sortint de l’hospital durant set mesos. Les seves defenses estaven tan baixes que no podia anar al parc, ni a la platja, ni a la piscina, ni fer activitats en espais tancats amb altres nens sense portar una mascareta. Poder anar al cine o pujar a un Ferrari a Montmeló va ser una alegria. Quan el Pol estigui més recuperat vull oferir-me com a voluntària per col·laborar en les activitats per a nens amb càncer.

–Fins i tot en les situacions més greus pot haver-hi moments de diversió.
–El meu marit i jo hem tingut la desgràcia de tenir un nen amb càncer, però també hem conegut persones extraordinàries i hem viscut moments preciosos. Una d’aquestes persones és la Laura, la professora que li va fer classes al Pol mentre no podia anar al col·le. Tampoc oblidaré el concert de Nadal que van fer els companys del Pol de l’escola Can Llobeta. Van fer pujar el meu fill a l’escenari i tot el públic es va posar dret per aplaudir-lo [s’emociona].

–¿Què és el primer que va demanar fer el Pol a l’acabar el tractament?
–Res de Disneyland. ¡Volia anar al col·le!

–¿I vostè?
–¿Jo? Jo m’he passat les 24 hores del dia dels últims set mesos al costat del meu fill i tinc la meva mare amb un diagnòstic d’ELA [esclerosi lateral amiotròfica]. Durant tot aquest temps m’he mantingut ferma, aguantant, dura com una pedra. Però el primer dia que vaig portar el Pol al col·le vaig haver d’anar a urgències. Potser és hora que demani ajuda per a mi...