"Vaig créixer en un país en pau i vull això per a Colòmbia"

-Fan venir ganes d'anar-se'n.

-¿Pel que va passar? ¿Pel resultat?

-M'ha fet pensar. Miri, jo d'allà no me'n vaig anar per obligació, i per tant no tinc el somni inajornable de tornar. Fins ara sempre havia pensat que si un dia marxàvem de Colòmbia, seria per una decisió sobtada, igual que quan vaig venir. Però el plebiscit m'ha fet pensar. Si hi hagués hagut un lloc on anar, crec que ens en hauríem anat.

-¿Tant la va afectar?

-Jo és que ni he sortit de la plebitusa. No ho negaré, aquest país anava per un camí meravellós, fixi's, la pau. I llavors… No m'ho podia creure. Em vaig passar tres dies tancada.

Cristina Serra va néixer al Masnou fa 33 anys i en fa 8 que viu a Colòmbia. «Vaig conèixer un colombià a Barcelona…» Una història d'amor. La seva filla va néixer a Bogotà al febrer, i els nexes que ha establert amb el seu país d'acollida li permeten deixar anar amb naturalitat paraules com aquesta, plebitusa. Tusa, en colombià, vol dir ressaca. Plebitusa, la ressaca pel plebiscit. Una malaltia que afecta molts colombians aquests dies.

-Però no se'n va.

-De moment, no. El que faré és demanar la nacionalitat, perquè jo no aguanto unes altres eleccions sense votar. Aquests vuit anys a Colòmbia han sigut políticament molt intensos, i un té ganes de participar. A mi em van ensenyar que s'ha de participar. La cultura democràtica corre per les meves venes.

-No cal dir que hauria votat sí.

-Per descomptat. Teníem grans esperances. Sabíem que el conflicte armat no és el gran problema d'aquest país, que és un Macguffin, però un Macguffin que ho justifica tot. I que s'havia d'acabar amb el conflicte per ocupar-se dels problemes de fons.

-És una pena, certament. Hi ha molta gent que està molt decebuda.

-Jo he nascut i he crescut en un país en pau; sé el que és, això, i vull això per a Colòmbia.

-Ja té accent de Bogotà...

-Va ser una decisió conscient. Vaig tenir una feina a l'Instituto Distrital de las Artes que em va permetre durant un any i mig recórrer Bogotà en un escenari mòbil, fent concerts de hip-hop. Em va obligar a modelar el meu accent i a aprendre a parlar colombià, o més aviat el de Bogotà, rolo. Com una manera d'integració, i també per poder-me moure amb un perfil baix.

-Jo diria que passa desapercebuda.

-No crec que pogués viure a Colòmbia amb l'actitud colonialista que tenen molts catalans i espanyols que viuen aquí.

-¿Què vol dir?

-Que no puc amb els comentaris del tipus «aquí no saben», o «aquí no s'organitzen», o «aquí no hi ha voluntat». Els amics catalans que tinc aquí l'última vegada que vam parlar em van dir: «És que tu ja ets colombiana». És clar que tots ells van venir per la crisi, obligats; és diferent.

-De totes maneres, deu haver hagut de fer un esforç gran d'adaptació.

-Li he de confessar que jo quan vaig conèixer el Nicolás vaig haver de buscar Colòmbia al mapa. En general, crec que els coneixements que tenim de Llatinoamèrica a Espanya… Som bastant ignorants.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-¿I a l'arribar? ¿La primera impressió?

-L'hi explico: al cap de 24 hores vam agafar un carro i ens en vam anar a Santa Marta. Vam fer una parada a mig camí, en la terra més calenta en què jo havia estat en la meva vida. A l'obrir la porta van aparèixer 10 nens, hi havia una tractomula intentant girar en plena autopista, i sis bars amb sis músiques diferents a tot volum. Aquí passen tantes coses a la vegada que és atabalador, i el canvi que un ha de fer per adaptar-s'hi és molt fort. Per a mi, és el país de les possibilitats. El que no passa a Colòmbia és perquè no passa.