"Només pel fet d'haver nascut, ja sóc feliç"

Quan la infermera va col·locar per primera vegada Quim Llisorgas (Barcelona, 1995) sobre el pit de la seva mare, aquesta ja va percebre alguna cosa especial. No era el primer nadó que portava al món. Però els metges van trigar a detectar quin tipus d'especificitat fa especial aquest jove de, avui, 21 anys. Encara ara no ho saben. Un informe mèdic apunta a una possible síndrome de Jouver, un trastorn genètic que afecta el cerebel. El Quim tan sols té entre el 5 i el 10% de visibilitat en un ull. Zero, a l'altre. I el seu baix to muscular dificulta els seus moviments. Amb això, i un gran somriure, lluita per ser actor.

-És increïble com s'assembla a Marc Giró [col·laborador de 'Divendres', TV-3]. 

-Sí, em van convidar una tarda a estar amb ell i amb Helena Garcia Melero al programa, on em van donar l'oportunitat, en directe, d'ensenyar com imito Marc Giró.

-Les oportunitats construeixen el currículum de les nostres vides. Però sembla que en la seva compten encara molt més. ¿Quines oportunitats agraeix fins al moment? 

-Bé, des d'aquest detall de convidar-me al Divendres, fins al meu paper a la sèrie La Riera, també a TV-3, i el que em van donar a la pel·lícula Requisits per ser una persona normal, de la directora Leticia Dolera, que també és actriu.

-¿Què valora de cada intervenció?

-La gent que està darrere d'aquests projectes. D'Esteve Rovira, per exemple, el director de La Riera, em va cridar l'atenció que, a part de bon director, és encara millor persona, perquè és sensible a la inclusió.

¿La inclusió és l'única porta per la qual arriben les oportunitats a la seva vida?

-A la meva, i a la de totes les persones que, com jo, tenim alguna dificultat més gran que la resta per fer una feina, una velocitat més lenta, però no per això preferim quedar-nos asseguts al sofà.

-¿Quins actes de no-inclusió li han sabut greu?

-Mentre estudiava primària, vaig jugar a futbol amb un equip de Vilassar de Mar [la localitat on viu], fins que un dia van decidir fer-me fora perquè, em van dir clarament, per culpa meva -i això que gairebé no jugava- el meu equip perdia els partits.

-Li van retallar les ales...

-Sí, perquè per mi el futbol no era guanyar o perdre, jo disfrutava marqués gols el nostre equip o no. Però, al meu voltant no era igual. Només els companys d'equip em van recolzar, però ni la direcció, ni la resta de pares ho va fer. I ho vaig haver de deixar.

-Però, fa poc, vostè va arbitrar un partit de futbol d'alevins Barça-Espanyol.

-Sí, col·laboro amb la Fundació Itinerariu­m, que té un projecte de futbol inclusiu. En el partit que vaig arbitrar, jugaven quatre alevins del Barça contra quatre alevins de l'Espanyol, i quatre jugadors més amb diferents capacitats en cada equip.

-¿Què més fa en el seu dia a dia?

-Faig teatre amateur amb la companyia La Tropa Teatre de Vilassar, i tinc un espai a Ràdio Sant Cugat, els divendres de 12 a 13 hores, que dedico a la música catalana. A més, estic estudiant teatre, cant i interpretació musical, a l'escola Eòlia de Barcelona. Hi vaig cada dimarts. I, quan hi entro, em sento lliure, perquè és un lloc on practiquen la inclusió real.

-¿On ha notat que la inclusió que es practica no és honestament real?

-Al col·legi de Mataró on vaig fer secundària, fins a 4t d'ESO em va anar bé. Però en l'últim trimestre em van adjudicar una USEE [Unitat de Suport d'Educació Especial]. Vaig treure un 6,5, però no em van donar el certificat. A l'octubre tenim el judici.

Notícies relacionades

Joan Carles Arola: "A casa tinc la diana al quarto de la planxa"

"Aquí no hi ha prejudicis, complexos ni bitlleteres"

-¿Vostè què necessita per ser feliç?

-Jo ja sóc feliç. Només pel fet d'haver nascut, ja ho sóc. Abans de sortir de la panxa de la meva mare, ¿què era? Res.