Dissabte, 2 d'abril del 2016 - 16:16 h

Qualsevol lingüista amb dades a la mà estarà d'acord amb el diagnòstic que fa el manifest sobre la situació de la llengua catalana. Per una sèrie de circumstàncies (històriques, demogràfiques, culturals -entre les quals l'autoodi-, etc.) el bilingüisme a Catalunya -producte de la imposició política primer, i de la immigració i un altre tipus d'imposició política després- es tradueix en una minorització i dialectalització del català. Negar aquesta realitat és el que indigna els signants del manifest, que saben que si no es reconeix el problema no es podrà solucionar. Ara bé, fet el diagnòstic, seria bo trobar una solució que reconegués i satisfés tothom. I aquí és on em sap greu dir que el manifest l'erra.

Primer caldria que cada part reconegués l'altra -catalanoparlants i castellanoparlants-, com a parlants de la llengua pròpia i amenaçada i com a parlants de la llengua d'identificació de la majoria de la població, respectivament. El problema potser és que a uns i altres ens costa de reconèixer, tot plegat. A partir d'aquí potser es podrien deixar de banda conceptes com el de llengua oficial i considerar el català com a llengua pròpia o original de Catalunya, idea en què tothom estarà d'acord, mentre s'atorga un reconeixement especial per al castellà -per temps i nivell d'implantació-, dintre de la gestió del multilingüisme de les més de 300 llengües que actualment es parlen a Catalunya.

En definitiva es tractaria d'arribar a un consens en què s'aconseguís la protecció i promoció del català i es reconegués l'arrelament del castellà i el respecte per a totes les altres llengües, sense que cap d'aquests objectius anés en detriment dels altres, i assegurant que els drets lingüístics de tothom fossin respectats. En aquest punt caldria tenir present que cadascú és molt lliure de parlar el que vulgui, però que amb més de 300 llengües en ús al carrer n'hi ha d'haver almenys una que tothom entengui -és a dir, que com a mínim usi passivament. Atès que el català només pot aspirar a aquesta funció a Catalunya, fora bo que aquesta fos la llengua vehicular -que tothom hagués d'entendre-, ja que el castellà ja té molts altres territoris que li asseguren aquesta funció. Que tothom entengui el català perquè els qui el volen parlar puguin fer-ho i n'assegurem així la supervivència. És una qüestió bàsica de respecte i sentit comú, senzillament. I tenint en compte on som, si aconseguíssim això ja seria un gran què. Una autèntica revifada del català depèn d'imponderables -prestigi, identificació social, consciència lingüística dels usuaris...- que segurament no es poden ni s'han de voler forçar.

En tot cas, i pel que fa a les nomenclatures i estatus jurídics i oficials, sense consens ens aboquem al conflicte i la fragmentació social, precisament el que volem evitar. Defugim memorials de greuges i marcs legals encarcarats, reconeguem tots plegats el que hem sigut, assumim on som realment i mirem endavant amb un esperit constructiu i conciliador. Trobem una fórmula imaginativa i que satisfaci tothom. Si hem de construir un nou estat, siguem innovadors també en això, sisplau.