Tornada a l’escola
Mascareta ‘interruptus’ en la tornada al col·le
Pel carrer pujaven sense el tapaboques, en l’últim retall d’un estiu que ha sigut gairebé normal, i a punt d’iniciar un curs que ara s’assembla una mica més al d’abans de la Covid
Periodista
Especialista en Mobilitat, infraestructures, urbanisme, política municipal, medi ambient, àrea metropolitana
Ubicada/t a Barcelona
ver +
Pujaven pel carrer carretades de pares i mares amb els seus cadells. Encara en pantalons curts, però ja amb les vambes perquè al pati cal donar-ho tot i la xancleta treu prestació. La majoria, sense mascareta, perquè no és obligatòria a la via pública si hi ha una mínima distància de seguretat. Però tan bon punt anaven arribant al lloc d’entrega de l’escola, es col·locaven el tapaboques, amb absoluta normalitat, com si no haguessin passat unes vacances en què s’han pogut burlar emocionalment del virus. Sense queixes després d’un estiu gairebé normal, amb un cert automatisme ‘déjà-vu’ i un punt de resignació, s’anaven cobrint la cara.
Comença el segon curs del coronavirus i el transport públic permet calibrar com va la recuperació. El metro de Barcelona, per exemple, ha incrementat en un 24% les validacions respecte al primer dia de classe del 2020, i un 17% si es compara amb el dilluns anterior. Bona notícia que confirma la lenta però constant recuperació de la mobilitat col·lectiva, tot i que encara estiguem un 25% per sota dels valors previs a la pandèmia.
Prop d’un milió de nanos, d’infantil fins a batxillerat, han iniciat les classes d’aquesta beneïda tornada a una certa estabilitat, que vindrà marcada per unes pautes sanitàries que mantenen la mascareta però rebaixen el control dels patis. Cada casa sabrà la baralla que ha viscut a primera hora amb aquest despertador que potser tenia les piles gastades després de tres mesos de guaret. Estrebades de llençol, dutxa ràpida, esmorzar fugaç i al carrer una vegada repassada la motxilla. La bata, l’estoig, la carpeta; alguna cosa que volen ensenyar als amics. I, com dèiem, sense mascareta, brandint el bronzejat que a poc a poc s’anirà diluint. Molts hauran hagut de tornar a casa a mig camí a l’adonar-se que se l’havien oblidada. Demà no els tornarà a passar.
Una vegada entregats, la mirada còmplice, la mateixa frase entre els pares després de dues setmanes d’equilibris per mantenir els nanos ocupats i vigilats: «¡Ja era hora!».
