El Banc d'Espanya veu escassos els incentius per treballar després dels 65 anys

El director general d’Economia i Estadística del Banc d’Espanya, Óscar Arce, veu «absolutament legítim» que es poguessin tornar a vincular les pensions a l’IPC, si bé creu que hauria d’anar aparellat a l’aplicació «automàtica» de possibles mesures com la millora dels «molt febles i pràcticament inexistents» incentius per treballar més enllà dels 65 anys, ampliar el període de càlcul per a la pensió, augmentar els ingressos fins i tot amb figures impositives i impulsar els plans d’estalvi privat, com plans de pensions o productes financers com ara la liquació de patrimoni immobiliari.

Durant la seva intervenció en una conferència telemàtica organitzada aquest dilluns per la Fundación Edad & Vida, Arce va centrar la seva intervenció en els «importants» reptes del sistema públic de pensions, en un context de dèficit de l’1,3% del PIB de la Seguretat Social el 2019 i una pressió a l’alça en la despesa de pensions en les pròximes dècades per l’augment de la taxa de dependència lligada a l’increment de l’esperança de vida i la jubilació dels ‘baby boomers’.

Malgrat que les reformes aprovades el 2011 i 2013 van suposar un «avanç substancial» per garantir la sostenibilitat financera, Arce va indicar que la suspensió d’alguns elements d’aquestes reformes fa necessària introduir noves mesures, més enllà de la millora de l’ocupació, ja que això només compensaria parcialment la pressió demogràfica.

Si la taxa d’ocupació assolís el 80% el 2050, davant el 60% el 2019, reduiria l’augment de la despesa en pensions pel facto demogràfic entre un 50% i un 73%, i la despesa en pensions baixaria en 4,5 punts, davant l’augment de 7,7 punts a causa de la demografia, segons l’Airef.

Les projeccions disponibles apunten cap a un augment substancial de la taxa de dependència, des del 30% actual fins a una forquilla aproximada del 50-70% el 2050, va apuntar Arce, augurant un increment de la despesa en pensions d’entre 3,2 i 5,1 punts de PIB el 2035 i entre 5,5 i 10,6 punts percentuals el 2050.

Pensions i IPC

En absència de mesures addicionals, el Banc d’Espanya estima que vincular novament les pensions a l’IPC augmentaria la despesa en, aproximadament, 2 punts percentuals del PIB l’any 2030 i en una mica més de 3 punts del PIB el 2050.

Respecte a aquesta possible revalorització, Arce va dir que no sabia en quins termes es mouen les recomanacions del Pacte de Toledo, si bé va indicar que s’han rebut senyals «molt clars» que una àmplia majoria del Congrés advoca pel manteniment del poder adquisitiu.

«No em sorprendria que s’opti per la decisió de mantenir-lo, em sembla absolutament legítim, no hi tenim absolutament res en contra», va afirmar, si bé va apuntar la conveniència que així que es prenguin decisions que comportin més despesa durant un llarg temps es disposi de forma «automàtica» de recursos per finançar-lo.

Retardar l’edat de jubilació

Entre aquestes decisions, va desplegar una bateria de possibles opcions, incidint que el retard de l’edat de jubilació és un element «potent» per moderar les despeses, ja que, segons càlculs de l’Airef, per cada any de retard de l’edat efectiva de jubilació, la despesa en pensions el 2048 baixaria entre 0,4 i 1,2 punts percentuals de PIB.

En aquest sentit, va apuntar que l’efecte de la reforma del 2011 que va fixar l’augment progressiu de l’edat de jubilació fins als 67 anys el 2027 té un «impacte limitat», ja que l’edat efectiva és de 64,5 anys respecte als 65,8 de l’edat legal.

A més, va recordar que diversos països de la Unió Europea (UE), com Itàlia, Portugal, Finlàndia o Dinamarca, han lligat l’edat de jubilació a l’esperança de vida.

Segons va indicar Arce, el sistema de pensions genera un rendiment real esperat per sobre del 2% per a un cotitzador amb una carrera llarga, per la qual cosa posposar l’edat de jubilació actualment «no genera un retorn més gran» en aquest cas. Segons el seu parer, els incentius per retardar l’edat de retir més enllà dels 65 anys són «molt febles o pràcticament inexistents», tal com també va remarcar el ministre de Seguretat Social, José Luis Escrivá, en la seva recent intervenció davant la Comissió del Pacte de Toledo.

De la mateixa manera, va plantejar com a opció allargar els anys considerats per al càlcul de la base reguladora, cosa que ha apuntat que provocaria una reducció de la pensió mitjana i previsiblement tindria més incidència en rendes altes, i acostaria el sistema espanyol a països com Finlàndia, Polònia, Portugal o Suècia.

Augment d’ingressos i plans d’estalvi

Quant a possibles mesures d’augment d’ingressos, va dir que eliminar el límit màxim de cotització tindria un «potencial recaptatori alt», si bé va avisar que podria afectar negativament la demanda de treball i generar un augment de la despesa de pensions a futur, tret que es mantingui el límit imposat per a la pensió màxima, cas en què el caràcter contributiu del sistema es veuria minorat.

Sobre un eventual increment de la imposició, va considerar que «pot ser una alternativa», però va recordar que les cotitzacions socials estan per sobre de la mitjana de la UE; la iniciativa afectaria tota la població, incloent-hi els mateixos pensionistes, i podria tenir implicacions sobre el caràcter contributiu del sistema.

D’altra banda, sobre l’estalvi privat, va explicar que a Espanya encara hi ha «marge» per incentivar els plans de pensions, ja que el 2017 només un 23% de llars espanyoles tenien un pla de pensions individual, sis punts menys que la mitjana de l’Eurosistema.

Per això, va considerar que hi ha un context «idoni» per desenvolupar productes financers «responsables i competitius», com la ‘liquació patrimonial’ amb hipoteques inverses o vendes de nua propietat perquè les persones grans puguin recórrer a la seva riquesa immobiliària per accedir a actius financers líquids en condicions «atractives i segures». En tot cas, va precisar que aquests instruments no poden ser «substitutius» de les pensions.

Incentius fiscals a l’estalvi privat

El director general d’Economia i Estadística del Banc d’Espanya també va explicar que els incentius fiscals a l’estalvi semblen tenir un efecte «limitat», per la qual cosa creu que s’ha de millorar el disseny d’aquests incentius, ja que actualment es constata que es deixa d’estalviar en altres instruments per estalviar en els de més benefici fiscal. En aquest punt, va instar a emprendre millores en el sector bancari quant a les comissions d’aquests productes.

En canvi, va opinar que la conjuntura de crisi actual «no és la més afavoridora» per introduir mecanismes que reforcin el sistema de previsió social, ja que «o els ocupadors contribueixen més o els treballadors, o una combinació de tots dos», una cosa que creu que actualment «sembla potencialment complicat».

Notícies relacionades

La UE obre un nou front contra la Xina per les traves a material sanitari europeu

Iberdrola accelera cap a un altre any rècord al duplicar el benefici

Això sí, va instar a realitzar un estudi «molt detallat» del model britànic, posat com a exemple pel Ministeri de Seguretat Social, davant el seu «èxit» per a l’adhesió d’aquest tipus de mecanismes.

Finalment, sobre els anomenats ‘comptes nocionals’, va ressaltar que proporcionen una relació més estreta entre cotitzacions i pensions, augmenten la transparència en els drets de pensió i afavoreixen la presa de decisions, però no solucionen ‘per se’ la disjuntiva entre la suficiència i els recursos disponibles del sistema ni la incertesa associada a les rendibilitats.