Guindos, de rescatat a rescatador

Luis de Guindos va arribar al Ministeri d’Economia i Competitivitat a finals del 2011, en plena crisi econòmica. Els sis anys transcorreguts des d’aleshores passaran a la història com un fosc període d’austeritat en què Guindos va haver de demanar un rescat bancari, Espanya va perdre la cadira a la cúpula del Banc Central Europeu (BCE), el ministre no va aconseguir convèncer els seus socis per ser president de l’Eurogrup i a punt va estar de rebre una multa milionària per incomplir el dèficit.

La seva primera tasca va ser explicar a Brussel·les els motius de la decisió unilateral d’elevar del 4,4% al 5,8% l’objectiu de dèficit públic. A aquell «difícil» moment, «el més complicat» de la seva carrera, segons reconeix ara, li correspon la fotografia del llavors president de l’Eurogrup i actual president de la Comissió, Jean-Claude Juncker, posant-li les mans al coll. Una metàfora del que vindria després. Anys de pressions i austeritat a les quals Espanya, al contrari del que faria posteriorment Portugal, no es va resistir. A canvi, Guindos va aconseguir oxigen en forma de tres pròrrogues successives per rebaixar el dèficit per sota del 3%.

Un altre dels seus pitjors moments es va produir el 9 de juny del 2012. Aquell dia va haver de cedir i sol·licitar el que fins llavors havia negat: un rescat de fins a 100.000 milions per tapar el forat de la banca i evitar una estampida de diners. La nacionalització de Bankia, mesos després de la seva sortida a Borsa de la mà de l’exministre Rodrigo Rato, va desencadenar la intervenció. El que eufemísticament va qualificar de «préstec en condicions molt favorables» –de 41.300 milions– va acabar concretant-se el 20 de juliol del 2012 amb un memoràndum de retallades, una estreta vigilància dels homes de negre amb visites semestrals a Espanya i una auditoria independent a la banca.

Una mala època

Mentre a Brussel·les es cuinava el rescat, a 400 quilòmetres de distància, a Frankfurt, Espanya perdia l’influent lloc que fins llavors havia ocupat en el consell de govern del BCE i que allunyava el país de la lliga dels grans. Això va passar uns quants dies abans, el 9 de juliol del 2012, quan el luxemburguès Yves Mersch va aconseguir imposar-se al candidat presentat per Guindos, el jurista Antonio Sainz de Vicuña.

Després d’aquell annus horribilis, el següent gran fiasco es va produir tres anys després, el juliol del 2015, quan Guindos va intentar l’assalt a la presidència de l’Eurogrup presumint de la seva gestió econòmica i d’haver redreçat els comptes espanyols. El tret li va sortir per la culata. Va presumir de comptar amb el suport d’Alemanya, però va perdre en la votació final davant de l’holandès Jeroen Dijsselbloem. Segons el Govern, la derrota va ser per la mínima, 10 a 9. «A vegades es guanya i a vegades es perd», es va resignar Guindos llavors. Segons van afirmar fonts holandeses, van aconseguir el càrrec per un ampli marge de 12 a 7.

Notícies relacionades

La UE obre un nou front contra la Xina per les traves a material sanitari europeu

Iberdrola accelera cap a un altre any rècord al duplicar el benefici

La millora econòmica dels últims anys no ha suavitzat la pressió. El continu desviament en el dèficit i els problemes del Govern per aprovar els Pressupostos l’han posat més d’una vegada contra les cordes. El juliol del 2016 va esquivar una multa de 2.000 milions i quatre mesos després la congelació de 1.300 milions en fons estructurals.

Ara, Guindos passarà de pilotar un vaixell rescatat a garantir l’estabilitat financera de tota l’Eurozona.