congrés

Mil culpes, cap culpable

Els partits són incapaços de consensuar l'origen i causes de la crisi en la comissió d'investigació

Els grups esperen pactar almenys unes recomanacions mínimes per evitar nous problemes

zentauroepp41535084 madrid 09 01 2017 congreso de los diputados  comparecencia d180109095259

zentauroepp41535084 madrid 09 01 2017 congreso de los diputados comparecencia d180109095259 / JUAN MANUEL PRATS

4
Es llegeix en minuts
Pablo Allendesalazar

Imaginem que la crisi financera que ha assolat Espanya durant l’última dècada fos un crim literari i el detectiu encarregat de resoldre’l fos una comissió d’investigació del Congrés dels Diputats. Si fos així, ja estaríem a la meitat de la novel·la i a aquestes altures és probable que els lectors se sentissin molt més decebuts i desconcertats amb el relat que amb els de Sherlock Holmes i Hercule Poirot. No és gens clar que l’investigador pugui satisfer la nostra necessitat que els fets quedin aclarits i que els culpables paguin les seves culpes.

    

El febrer passat, la Cambra baixa va aprovar la creació d’aquesta comissió, gairebé 10 anys després de l’esclat de les hipoteques subprime, nou després de la caiguda de Lehman Brothers i cinc després que el Govern hagués de demanar el rescat europeu per a la banca. Tots els grups parlamentaris van aprovar per unanimitat la iniciativa d’Units Podem, a la qual es van anar sumant Ciutadans, el PSOE i, per finalment, el PP. Però es va tractar d’un consens forçat: l’Executiu de Mariano Rajoy va vetar durant els seus quatre primers anys propostes similars emparat en la seva majoria absoluta al Parlament.

    

«Tenim l’enorme responsabilitat d’esbrinar, analitzar i comunicar als ciutadans què va passar, però també de saber què han de fer en el futur aquest país, els seus òrgans reguladors i aquest Congrés dels Diputats en l’aspecte legislatiu perquè això no torni a succeir i per crear les condicions per tenir un sector financer que respongui al paper que ha de correspondre-li en el futur i que sigui garantia dels drets dels ciutadans», va proclamar Ana Oramas, diputada de Coalició Canària i presidenta d’aquesta comissió, el dia de la seva constitució.

CONSENS QUIMÈRIC

El pla de treball inclou una trentena de compareixences més en dos blocs (un sobre les caixes, amb especial atenció a Bankia, i un altre sobre el Popular) fins al juliol, per després mirar de consensuar unes conclusions al setembre i l’octubre i elevar-les al novembre al ple del Congrés per a la seva aprovació. Però sis mesos de treball i 36 compareixents després, el primer dels objectius –aclarir i consensuar l’origen i causes de la crisi– sembla una quimera, segons admeten en els quatre principals grups parlamentaris. «Hi haurà vots particulars de tots sobre el relat de la crisi», resumeix un dels portaveus.

    

La compareixença aquesta setmana dels exvicepresidents econòmics Rodrigo Rato, Pedro Solbes i Elena Salgado n’ha donat bona prova. Tot i criticar-lo pels seus problemes amb la justícia, el PP va qualificar el primer d’un «excel·lent ministre que va fer una feina excel·lent per a aquest país» per negar després que els problemes es comencessin a gestar sota els governs de José María Aznar. El PSOE va contraatacar afirmant que la «crisi s’inicia amb el PP: Rato, com a vicepresident, encén la metxa que fa esclatar Luis de Guindos», esquivant que Solbes, i en un grau més baix Salgado, havien admès errors en la seva gestió.

    

Units Podem, per la seva part, va atribuir els problemes al «model oligàrquic i les xarxes clientelars» sustentades pel «PPSOE». I Ciutadans va defensar que la crisi «no va ser una maledicció divina, sinó conseqüència directa del saqueig del bipartidisme d’amiguets a través de les caixes d’estalvi» del PP i PSOE amb l’ajuda d’IU, els «amics de ­Podem».

AL·LEGATS AUTOEXCULPATORIS

Amb escasses però honroses excepcions, els compareixents que han anat passant per la comissió també han tingut una cosa en comú: defensar la seva gestió i, com a màxim, apuntar en una altra direcció per explicar les culpes. Així ha succeït, per exemple, amb els alts càrrecs del Banc d’Espanya i la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV). Ja fossin nomenats pel PP o el PSOE, tots han coincidit a afirmar que les seves institucions van actuar bàsicament bé i que els problemes van ser una calamitat més o menys sobrevinguda.

    

Notícies relacionades

«En aquesta comissió es dona la paradoxa que només els experts han fet una mica d’autocrítica i tots els participants actius han eludit responsabilitats», va resumir aquesta setmana Alberto Garzón, d’Units Podem. Precisament, l’aportació dels experts és la que està sent més valorada pels principals grups parlamentaris i ha alimentat l’esperança de poder pactar, de forma majoritària, si no unànime, una sèrie de recomanacions per evitar futures crisis que puguin ser aprovades pel Congrés i no deixin la impressió que la comissió ha sigut un total fracàs.

ASSESSORAMENT TÈCNIC

Els grups, així, admeten que els aniria bé l’assessorament de tècnics del Banc d’Espanya i la CNMV. I veuen difícil acordar una nova fórmula d’elecció dels responsables dels organismes supervisors o una nova organització d’aquestes institucions. Però creuen possible pactar mesures sobre els mecanismes de control macroprudencial que es podrien crear per detectar noves bombolles, els canvis que es podrien instar en l’arquitectura institucional europea, i les mesures que podrien adoptar-se per millorar la protecció dels consumidors. Seria desitjable perquè, com va advertir Solbes, «les crisis tornaran».