Canvis que no arriben mai

El maig del 2010, el Govern presidit per José Montilla va rebre un prolix informe sobre quants organismes comptava la Generalitat per prestar els seus serveis. Dos funcionaris del màxim nivell, Montserrat Domingo i Xavier Termens, encapçalaven el grup que va estudiar l’embull de l’Administració autonòmica i va aconseguir posar-hi número: fins a la recent interpretació extensiva/abusiva de l’article 155 de la Constitució espanyola, els catalans estaven governats per 245 organismes de diferent índole.

Que quedi clar que al marge de la divisió tradicional d’administracions central, autonòmica (avui totalment capturada, en termes informàtics, per l’anterior) i la local, aquests 245 organismes responien a un principi benèvol que a cada necessitat es crea un òrgan administratiu que l’atengui i la satisfaci.

La qüestió avui és si, en plena era de gestió digital, les administracions que assumiran el poder successivament a Catalunya des del desembre fins al març del 2019 (eleccions locals)  són les que necessiten els ciutadans per a les pròximes dècades. Dos catedràtics que tenen llarga  i contrastada dedicació a pensar sobre el tema, Carles Ramió (UPF) i Joan Subirats (UB), van participar dilluns en un dels debats habituals que el Club de Roma organitza a la Casa Macaya (de l’Obra Social de la balear fundació bancària La Caixa).

Ramió no decep mai per la contundència gironina de què fa gala a l’hora d’analitzar la situació acumulada i que sembla crònica, segons l’informe descoratjador presentat fa set anys i que no va tenir la més mínima incidència en les maneres de governar. Sosté que els gestors públics de segon i tercer nivell (els criticats funcionaris) són professionals competents i implicats en l’atenció dels ciutadans. I tant és si són locals, comarcals, provincials, autonòmics o estatals. «Com les dues menes de colesterol, hi ha una burocràcia bona que dona seguretat als ciutadans». 

¿On és la contundència esmentada abans? En un parell de frases dignes de meditar: «Aquest país no fa reformes, fa retallades» i «l’única solució és posar una bomba a les administracions i tornar a començar». Aquí queda, però amb un raonament encomiable: la mitjana d’edat dels 3,2 milions de funcionaris públics supera els 52 anys. Els que els substitueixin seran els que governaran fins al 2060. És l’ocasió per començar de nou.

El quid de la qüestió és saber si els nous seguiran presos de la triple captura que alenteix l’Administració pública espanyola i catalana: polítics, sindicats de funcionaris i interessos corporatius de les empreses proveïdores treballen perquè el canvi no arribi mai.

Discursos complementaris

El discurs de Subirats, complementari al de Ramió, tria les tendències de pensament europeu. El col·loqui de dilluns va servir, per exemple, per recuperar un fet desapercebut, com la importància de la cimera de governants europeus el dia 17 a Gotebörg per parlar del pilar social de la UE. Alerta, que el terme pilar indica ben clar que hi ha una UE exigent a disposar de pressupostos i programes, que siguin estructurals com el pilar d’un edifici, per recuperar els desvalguts comunitaris. Que motivi una cimera avisa que alguna cosa va canviant, tot i que tarda a arribar, a la UE. 

Subirats proposa la relectura de dos economistes amb tesis avui en dia polsegoses per l’auge del neocapitalisme imposat des de finals del segle passat i que determinada esquerra està recuperant a l’hora d’organitzar les administracions locals: l’hongarès Karl Polayni (reciprocitat, redistribució, intercanvi) i el britànic-indi William Beveridge (a mitjans del segle passat va definir les bases de les polítiques de benestar).

Notícies relacionades

La UE obre un nou front contra la Xina per les traves a material sanitari europeu

Iberdrola accelera cap a un altre any rècord al duplicar el benefici

De passada, aquestes revisions de teories clàssiques serviran per posar l’atenció a les persones per davant del debat dominant fins fa poc de donar prioritat a l’organització administrativa territorial. Abans barris que més comarques, per simplificar.

També va apostar per la síntesi el president del capítol barceloní del Club de Roma, Jaume Lanaspa, quan va sintetitzar la trobada amb la resignada frase que «hi ha canvis que no arriben mai».