Els 15 primers tortuosos anys de l'euro

La calculadora d’euros, aquella de fons blau i tecles grogues, va ser regal indispensable d’aquells Reis Mags del 2002. L’1 de gener del 1999 es va constituir la Unió Monetària Europea i va néixer l’euro, però no va ser fins a l’1 de gener del 2002 quan va començar a circular per a més de 300 milions de ciutadans de 12 països europeus. 

A Espanya, la calculadora transformava cada euro en 166,386 pessetes. I per als que preferien el càlcul mental funcionava allò de «sis euros, mil pessetes». Quinze anys després és raonable preguntar-se si ha valgut la pena el canvi històric i si han millorat les condicions de vida dels ciutadans.

DUES ETAPES DIFERENCIADES

Raymond Torres, director de conjuntura i estadística de Funcas i conseller per a polítiques d’ocupació a l’Organització Internacional del Treball (OIT), distingeix dues etapes en aquests 15 anys. La primera etapa, fins al 2007, «coincideix amb una millora en les condicions de vida». 

Van ser anys en què els baixos tipus d’interès que va portar l’euro van servir per estimular el creixement, l’ocupació, els salaris i la borsa. També va millorar la protecció social i la cobertura de les pensions, tot i que no la productivitat de l’economia espanyola.

Amb la Unió Monetària en marxa, els baixos tipus d’interès eren els mateixos per a Espanya, amb les taxes d’inflació més altes de la zona euro, que per a Alemanya, que lluitava per pair la reunificació amb l’ajuda del baix preu dels diners. A Espanya, no obstant aquells baixos tipus d’interès van alimentar la bombolla immobiliària que va acabar esclatant després, al mateix temps que la crisi financera arrasava el món desenvolupat.

La segona etapa d’aquests 15 anys inclou a partir del 2008. «Han sigut uns anys molt durs en termes d’empitjorament de les condicions de vida, amb una elevada destrucció de llocs de treball i la caiguda dels salaris», explica Torres.

En aquesta segona etapa es van pagar els excessos engendrats en la primera etapa i tot dins de la cotilla que implicava tenir una moneda única. «Ja no era possible devaluar la pesseta per millorar la competitivitat i es va haver de fer una devaluació salarial», que va implicar la destrucció de gairebé quatre milions de llocs de treball en set anys i pèrdua de més d’un 10% del valor adquisitiu dels salaris dels que van aconseguir conservar la feina.

L’euro primer va inflar la bombolla i després va fer de la punxada un episodi devastador. No així als països del Nord d’Europa, com Alemanya i Holanda, el lideratge dels quals va ser utilitzat per imposar les polítiques d’austeritat que havien de garantir als seus bancs recuperar els diners prestats als països del sud en el primer lustre del mil·lenni sota l’esquer dels baixos tipus d’interès.

En aquests 15 anys, els preus han acumulat una inflació del 36% alhora que  el salari mitjà mensual ha pujat una mica menys, el 33%, enmig d’un augment de la desigualtat i el deteriorament de la protecció social.

«El balanç no és satisfactori» admet Torres. «S’ha de millorar la política comuna. I les polítiques internes han d’impulsar la productivitat sense deixar de banda la lluita contra la desigualtat», recepta.

«EN PLENA PUBERTAT»

L’euro compleix els seus primers 15 anys en un moment difícil per al projecte europeu, amenaçat per moviments polítics antieuropeistes a tot el continent. «Es podria dir que el projecte polític de l’euro, als seus 15 anys, està en plena pubertat», sintetitza Federico Steinberg, investigador principal del Real Instituto Elcano (RIE). «Està com els adolescents, amb molts conflictes interns, i en ple procés de recerca de la seva identitat».

Notícies relacionades

Europa a la deriva

El que valia un cafè

La crisi econòmica va posar en evidència les debilitats del projecte europeu que, no obstant, segueix concitant un elevat nivell de suport entre els ciutadans, al voltant del 70%, fins i tot en els països que ho han passat pitjor, com Grècia o Espanya.

«Malgrat que aquests països han sigut assetjats per l’austeritat, semblen entendre que estan millor dins de l’euro que fora», opina Federico Steinberg sense arribar a endevinar si és «per por al que hi ha fora o perquè el que hi ha dins resulta positiu».