intangibles

¿Què els ha passat a aquests britànics?

2
Es llegeix en minuts
Jordi Alberich
Jordi Alberich

Economista

ver +

Els ciutadans de la Gran Bretanya han decidit abandonar la Unió Europea. Ningú sap amb certesa les conseqüències per a ells i per als europeus, encara que tot apunta a un deteriorament de l’economia, especialment la britànica, a menys presència del Regne Unit en l’escena global, i a una seriosa amenaça per a la supervivència del projecte europeu tal com el coneixem. Llavors, ¿què els ha passat a aquests britànics, suposadament la societat més democràtica i oberta del món? ¿Els ha pogut el seu tradicional euroescepticisme? ¿Han perdut la raó?

    Sens dubte, no han sentit mai com a seu el projecte europeu, i no és descartable un cert desvari col·lectiu començant per la frivolitat del seu encara primer ministre, David Cameron. Però alguna cosa més profunda hi ha rere aquesta decisió tan transcendental. Unes consideracions en aquest sentit.

    Sorprèn que el brexit hagi trobat especial suport entre la gent gran quan, habitualment, són els joves els que opten per la ruptura. I resulta significatiu que aquest suport s’hagi donat en zones allunyades, en tots els sentits, de la City. I és que, segurament, la qüestió radica en el malestar i la desorientació d’unes classes mitjanes que recorden una altra Gran Bretanya, la que va conformar un Estat del benestar avançat a partir d’una economia de base industrial.

    I, a diferència del que va passar en el referèndum escocès, els britànics no s’han deixat portar en l’últim minut per la por al que és desconegut, no tant per tenir més valentia, sinó perquè el que volen no és iniciar un camí nou i desconegut. Senzillament, el que volen és retornar al món que van conèixer fa només unes dècades.

Notícies relacionades

    Curiosament, l’enfonsament d’aquell món que enyoren recuperar el va liderar la seva primera ministra, Margaret Thatcher, que va donar per tancat de manera simbòlica el laborisme amb la seva famosa frase «la societat no existeix, hi ha individus, homes i dones». I, per acabar aquell trànsit, va ser un altre primer ministre britànic, Tony Blair, qui es va inventar allò de la Tercera Via. Ara, renegant d’aquells postulats que, en el seu moment, van recolzar, decideixen abandonar Europa. Curiós.

    Crec que s’equivoquen, perquè el seu rebuig no s’orienta tant cap a Europa com cap a la seva City, el món financer opulent i globalitzat de joves que no tenen manies a lluir la seva condició de grans beneficiats del nou paradigma del capitalisme. Però la solució no passa per la sortida sinó per reconduir, des de la Unió Europea, determinats excessos del model. En qualsevol cas, la seva decisió hauria de servir d’avís que o som conscients de l’arrelat malestar en les societats europees o els brexits s’aniran succeint. No fos cas que, si Europa no reacciona, un dia acabem donant la raó als que han decidit ser els primers d’anar-se’n.