Abengoa es resisteix a concretar el seu deute real davant la banca

Abengoa, la joia industrial-tecnològica d’Andalusia, controlada per la família Benjumea, ha caigut amb estrèpit en unes poques setmanes. Felipe Benjumea va ser apartat de la presidència de la companyia en un últim intent desesperat de salvar-la. Va marxar amb més d’11 milions d’euros sota el braç i un contracte d’un altre milió addicional per una mena d’assessoria durant un any. Altres executius també en van ser apartats amb sucoses compensacions. Tots ells deixen enrere un deute brut que arriba als 23.612 milions, 7.600 dels quals són a curt termini i 5.469 més a proveïdors. També es queden amb l’ai al cor els 28.000 treballadors del grup, 7.000 d’ells a Espanya, que veuen perillar el seu futur. Encara més negre ho tenen els 50.000 accionistes minoritaris, que han vist com els seus diners pràcticament s’han esfumat i sense haver-se beneficiat de les prebendes a les quals tenia accés la família Benjumea, gràcies al 57% que posseïa a la companyia. Una història trista d’una gestió manifestament millorable i en una mena de borratxera/bombolla de deute que, al final, com acaba passant sempre, ha esclatat.

Notícies relacionades

Seafood obre a BCN amb expectatives de rècord i la sostenibilitat com a eix

El BBVA finança l’eficiència energètica de pisos de Catalunya

Les ombres en la història recent d’Abengoa no es redueixen a la gestió de l’equip que encapçalava Felipe Benjumea. Hi ha més. Fa nou mesos, exactament el 23 de febrer del 2015, Manuel Arranz Alonso, soci de l’auditora Deloitte, firmava l’Informe d’auditoria independent de comptes anuals consolidats d’Abengoa corresponents a l’exercici del 2014, que s’havia saldat, entre altres coses, amb un benefici –segons aquests comptes– de 121 milions. L’informe deia, en resum, que tot estava correcte, malgrat que, potser per si les mosques, en un obtús i perdut paràgraf afegia que «a causa de les dificultats inherents del sistema de control intern sobre la generació de la informació financera, inclosa la possibilitat de connivència o d’imposició del criteri de la direcció per sobre dels controls establerts, és possible que no es prevegin o detectin a temps incorreccions materials». És possible que els responsables de Deloitte s’agafin, com a taula de salvació, a aquestes frases per esgrimir que ja van fer les seves advertències, però són excuses de mal pagador. L’auditor ha ratificat en els últims anys els comptes d’Abengoa i ara tot ha caigut com un castell de cartes.

La patacada d’Abengoa atia el debat sobre el valor de les auditories, els errors de les quals es repeteixen massa regularment. Hi ha relliscades històriques, com la d’Enron als EUA, que va liquidar Arthur Andersen. A Espanya, en els últims anys, els auditors no van advertir del que podia passar a Pescanova i a Bankia, després de beneir durant anys els números, només en l’últim moment van assenyalar alguns problemes. Alguna cosa no rutlla si les auditores –que perceben ingressos suculents– una vegada i una altra no detecten problemes que condueixen els seus auditats al desastre. Aquesta vegada Deloitte, la companyia que presideix Fernando Ruiz, torna a estar en l’ull de l’huracà, però no és la primera vegada que patina ni l’única auditora a la qual la realitat fa ruboritzar.