Fiscalitat del capital en època d'eleccions

En la confrontació ideològica de com ha de ser la fiscalitat del país, la qüestió de si s'han de gravar els guanys de capital divideix obertament els plantejaments de la dreta i l'esquerra.

Per poder aclarir aquest debat és necessari establir, d'entrada, que no hi ha una base normativa derivable de l'economia del benestar i de la teoria de la imposició que sigui òptima per avalar genèricament una cosa o una altra, per la qual cosa hauran de ser els supòsits fàctics els que decideixin.

Es poden anticipar dues consideracions. Gravar el capital de manera general no es pot justificar en funció d'objectius de redistribució o recaptatoris, perquè hi ha altres instruments que garanteixen millor aquests objectius. A més a més, gravar les rendes del capital en les empreses causa una distorsió important en les seves decisions d'inversió i finançament. És millor gravar dividends i guanys de capital a l'IRPF i reduir l'impost de societats. A partir d'aquí, s'ha de veure cas per cas.

Té lògica gravar la renda del capital si considerem que no fer-ho viola el principi d'equitat horitzontal, de tractament igual per als iguals. És quan es planteja que només els ingressos del treball al llarg de tota la vida d'una persona han d'inspirar els principis de justícia fiscal, excloent d'aquesta consideració les rendes no guanyades o llegades. D'un altre costat, gravar el capital seria raonable si valorem que el consum present de les persones està més igualitàriament distribuït que el consum futur, és a dir, l'estalvi.

Equitat

De manera similar, si l'estalvi pesa més en els que contribueixen menys al benestar col·lectiu - perquè les coses ja els van prou bé- és quan la societat mostra la seva aversió a aquesta desigualtat. Ja no per equitat, sinó per eficiència, el gravamen es legitima si es prova que l'estalvi és més complementari de l'oci que el consum present, ja que gravar-lo permet equilibrar la fiscalitat entre el treball i l'oci, al resultar penalitzat el primer per la resta de la imposició.

Des de models dinàmics i d'equilibri general, solament es justificaria el gravamen dels estocs de capital inicials. D'una altra manera, la distorsió que genera un impost sobre el capital en la composició òptima d'aquest factor productiu acabaria pressionant a la baixa els salaris, i no es generaria cap guany net al gravar-lo.

Al seu torn, sota la forma de rendes pures derivades de la vivenda o de la propietat de la terra causades per situacions extraordinàries (limitacions d'oferta, mercats imperfectes) seria òptim fer tributar aquelles formes de capital. També pot resultar interessant gravar el capital físic i financer com una forma indirecta d'afavorir la inversió en capital humà.

Notícies relacionades

Puig sortirà a borsa el 3 de maig amb un valor de fins a 13.900 milions

Un horitzó estable per a Naturgy

Finalment, encara que novament no hi ha una teoria que fixi que el tipus impositiu sigui igual entre una renda de treball i una altra de capital, gravar aquest últim està sens dubte justificat si s'observen en l'economia diferents formes d'arbitratge dels que poden convertir les seves rendes de treball en capital per eludir, d'aquesta manera, la seva màxima tributació.

En conclusió, l'empirisme i l'observació de la realitat al nostre país ens haurien de fer sords als cants de sirenes que en etapa electoral prescriuen la reducció o eliminació al complet del gravamen sobre els guanys de capital, incloses les herències, propostes sovint realitzades per satisfer interessos parroquials i lluny de les teories de la imposició òptima, que tan sovint s'utilitza com a argument.