Un ofici que s'hereta

Quan el 21 de novembre de 1986 es va anunciar que Emilio Botín-Sanz de Sautuola López deixava la presidència del Banco de Santander -aleshores es mantenia la preposició— i el succeïa el seu fill Emilio Botín-Sanz de Sautuola y García de los Ríos, va ser només una notícia més a Espanya. La confirmació que un dels bancs mitjans de l'oligarquia financera espanyola aplicava el principi hereditari. Coses càntabres.

Però no. Un mes abans, el 17 d'octubre de 1986, s'havia elegit Barcelona com a seu dels Jocs del 1992. Per a aquells que tenen memòria gràfica, aquell mateix any l'avui Banco Santander, sense preposicions, va canviar el seu logotip de marca de color verd càntabre per una al·legoria de la flama olímpica, primer en verd pàl·lid i després, fins avui, en vermell intens.

Hi ha dues lliçons d'aquells mesos que perduren fins avui. Les successions, com més ràpid, millor. I el sentit d'anticipació és el que fa forta la banca. El banquer que va morir ahir ho va aprendre fins a les últimes conseqüències: diguin el que vulguin les esqueles ditiràmbiques de Madrid, ahir va morir el banquer Emilio Botín Ríos. Sense més cognoms. Tal com li agradava presentar-se.

En la seva trajectòria queda un traç que ho explica: quan li va convenir, Botín va participar en el procés de concentració de la banca espanyola, abans d'emprendre la increïble expansió global que avui és el Santander. El 1999, el banquer Botín va arribar a presidir el Banco Santander Central Hispano, tres marques financeres. I això que, pel mig, ja havia absorbit el Banesto. Dos anys després, el setembre del 2001, davant uns accionistes tan atònits com militants, va anunciar que el banc acumulat en sigles passava a dir-se simplement Santander. Un cop finalitzada la conquista espanyola, començava la internacional (avui global).

Dir que la història personal d'Emilio Botín Ríos és la història de la banca espanyola des que va succeir el seu pare no és una exageració d'obituari. Les dates coincideixen.

En tot cas, faltaria afegir-ne una altra de determinant, fortuïta i, com ahir, inesperada: la mort de Pedro Toledo el desembre del 1989. Un banquer basc innovador per a la seva època -més que Botín- que amb la seva desaparició prematura deixava en mala situació el que havia de ser (i per descomptat, podia ser) el gran banc espanyol del segle XXI, el BBV, les oligarquies de Neguri pactant per primera vegada.

Notícies relacionades

Seafood obre a BCN amb expectatives de rècord i la sostenibilitat com a eix

El BBVA finança l’eficiència energètica de pisos de Catalunya

Mentre les camarilles financeres basques es devoraven mútuament, Botín va estar atent a la pesca selectiva dels seus millors directius. De la diàspora de directius de l'antic Biscaia de Pedro Toledo n'hi va haver després tres de molt rellevants.

Captar els millors

És a dir. Ángel Corcóstegui es va deixar seduir pel talonari del dinosaure Alfonso Escámez del Banco Central. Francisco Luzón va respondre a la crida del seu antic company al Biscaia, Carlos Solchaga -ministre d'Economia de Felipe González-, i va intentar redreçar la banca pública acumulada en la marca Argentaria. I Alfredo Sáenz, que va presidir amb honor Banca Catalana des de la seva intervenció el 1982, qualificat com el millor gestor de banca des dels anys 60 del segle passat, i que el 1994 es va fer càrrec de Banesto, desmantellat per Mario Conde. Anys més tard, quan Botín va confirmar la propietat de Banesto, va iniciar la seva marxa triomfal: amb els millors delfins del Biscaia, cap a una marca mundial. Qüestió d'ofici.