Últim càlcul amb l'IRPH-C

¿És millor l'interès fix o el variable? Qualsevol que hagi firmat una hipoteca els últims 15 anys haurà hagut de triar un índex que li marcarà el període financer més llarg de la seva vida. Si la resposta hagués de ser majoritària, avui guanyarien amb abundància els que tenen una hipoteca a interès variable, calculada a partir de l'euríbor que es fixa mensualment. Aquesta referència és el preu mitjà del mercat majorista, és a dir, el tipus d'interès al qual es presten entre si mig centenar de bancs de la zona euro a un any.

En canvi, encara que ja es perdi una mica en la memòria, fins a finals del segle passat l'índex més utilitzat era el denominat IRPH (índex de referència de préstecs hipotecaris), al qual es podia afegir una c de caixes o una b de bancs. Aquest índex hauria de desaparèixer aquest mes, però el Govern acaba d'anunciar, segons va informar divendres TV-3, que podria prorrogar-lo.

Poc transparent

L'IRPH és un càlcul a partir de la mitjana del tipus d'interès de les hipoteques que concedeixen caixes i bancs amb un termini superior a tres anys, i concedits durant l'últim mes. Aquesta freqüència i el volum amb què es treballava feia que la variació de l'IRPH fos estable, adequada per a préstecs a llarg termini. Ideal, a més a més, per a èpoques en què els tipus d'interès interbancaris eren nacionals -abans de l'euro- i molt volàtils. Per contra, l'IRPH tenia dos defectes. Era poc transparent per als consumidors i era procíclic, tendia a fer pujar preus en època expansiva.

El març del 2012, el Govern va decidir eliminar aquesta referència per calcular la revisió d'hipoteques, i va donar un any de termini perquè usuaris i entitats s'hi adaptessin. Lògic, a més a més, si les caixes gairebé han deixat d'existir. De totes maneres, el BOE seguirà publicant un índex, l'IRPH-E, amb e d'entitats, relleu de l'IRPH de caixes i bancs.

Els clients que tenen l'IRPH com a referència han de canviar-se al tipus de substitució que fixa l'escriptura de la seva hipoteca. Si no existeix, està previst que tornin a negociar amb la seva entitat, a l'espera del BOE.

Recomptem. La introducció de l'interès variable per a préstecs hipotecaris davant el rígid IRPH va ser propiciat per la conjunció de tres fenòmens: la baixada general de tipus d'interès de principis de segle, propiciada per l'última era d'Alan Greenspan al capdavant de la Reserva Federal dels Estats Units (l'11-S del 2001 va accelerar la caiguda de tipus d'interès), l'aparició de l'euro com una moneda de vocació més estable que les divises que rellevava, i la competència entre entitats de crèdit espanyoles per participar en el boom immobiliari.

Els comercials de les entitats de crèdit es van imposar als estudiosos del llarg termini. Per als primers, el client es beneficiava de manera immediata de les oscil·lacions del mercat (sempre que els tipus caiguessin); per als segons, casava poc que una operació creditícia a llarg termini tingués com a referència un índex volàtil per definició. A més a més, com s'està comprovant en els últims temps, els balanços de les entitats financeres quedaven compromesos per préstecs que no preveien els cicles econòmics llargs. La crisi actual, a més a més, hi ha afegit dues variables més poc contemplades fa 10 anys: que els pisos podien baixar de preu, i els sous podien reduir-se.

Notícies relacionades

EL PERIÓDICO consolida la seva audiència digital a Catalunya

¿Per què els grans patrimonis inverteixen diferent i què en pots aprendre?

Fins aquest mes, els clients dels bancs han tingut moltes referències a l'hora de revisar la seva hipoteca, en períodes, a més a més, diversos. La majoria (gairebé el 90% de les hipoteques vives actualment) es revisen amb l'euríbor cada any. Altres, que són les més antigues, tenien com a referència l'IRPH amb c de caixa o amb b de banc afegits. També existien operacions, poques, amb revisió segons l'índex de la CECA (confederació de caixes d'estalvis) o amb el deute a llarg termini, defensat pels economistes més ortodoxos.

L'evolució d'aquests índexs al llarg d'un parell de dècades (el míbor era el nom de l'interbancari espanyol, amb m de Madrid) donaria la raó als qui van avalar la bondat de vincular la revisió a l'euríbor. Però destacaven poc el denominat diferencial que s'afegeix per compte i lliure decisió de cada entitat. El risc, per tant, era compartit -més aviat mal repartit- amb el client: com més baixava l'euríbor, més augmentava el diferencial; i també el termini d'amortització, fins als 30 anys. D'aquí ve l'aparició d'un nou índex, l'IRS (sigles angleses de compensació de risc), que es revisa cada cinc anys, o més, el més semblant al tipus fix.