Memòria del sindicalisme i de la democràcia

Ha mortMarcelino Camacho.El dirigent històric de CCOO, potser el representant més qualificat dels drets dels treballadors. Una llarga vida de guerra, exili, dictadura i llibertat, sempre al costat dels més febles.

Marcelinova viure en primera línia els moments més decisius que va protagonitzar la classe obrera espanyola durant el segle XX. És, sense cap mena de dubtes, un símbol del treball i del sindicalisme. Va néixer a Osma-La Rasa (Sòria) el 1918, i a l'abandonar l'escola va començar a formar-se per accedir al mateix ofici que el seu pare, ferroviari, però el va atrapar la guerra civil. Com tots els combatents i militants obrers compromesos amb la República, acabada la guerra,Marcelinova patir la ferotge repressió que va desencadenar el dictadorFrancoper exterminar els vençuts. Capturat i enviat a camps de treball forçat al nord d'Àfrica, va aconseguir escapar-se i refugiar-se a Algèria, on va conèixer la seva companya,Josefina Samper,amb qui va tenir dos fills. En aquell període es va formar com a professional en l'ofici de la metal·lúrgia. Va tornar a Espanya el 1957, es va establir a Madrid i va ingressar a la fàbrica de motors Perkins.

Amb tots els mitjans

Notícies relacionades

Honors d'Estat per a Camacho

L'originalitat de Marcelino Camacho

Des d'aleshores el sindicalisme va ocupar la seva vida i més concretament la creació i extensió de les Comissions Obreres, que van néixer a finals dels anys 50 de manera paral·lela a l'activitat del mateixMarcelino. En aquell context de persecució franquista, la gent de CCOO van utilitzar tots els mitjans al seu abast, incloent-hi els que derivaven del vell sindicalisme vertical, per defensar els interessos i demandes dels treballadors. I defensar el sindicalisme democràtic en la dictadura conduïa inevitablement a exigir llibertat i democràcia. El seu compromís amb la llibertat i el socialisme el va portar molt aviat a ingressar al PCE i a protagonitzar la lluita sindical i política amb el mateix interès i generositat. El 1985 va formar part del grup que va fundar IU, organització a la qual va pertànyer fins al final dels seus dies.

El 1976, va ser elegit en l'assemblea de Barcelona, encara en la clandestinitat, coordinador general de CCOO, i en el primer congrés el 1978, secretari general, càrrec que va ocupar fins al 1987. A partir d'aquell any va exercir el de president fins al 1996. El seu llegat està estretament vinculat a CCOO, un sindicat que va modernitzar i va transformar en el primer del país a partir d'una aposta decidida i valenta per l'autonomia sindical, un projecte de reivindicació i proposta, de pressió i negociació, que avui segueix determinant l'acció sindical de CCOO.