Retorn al Gulag

És un esforç ímprobe, una pugna amb la naturalesa en què el caminant sempre té les de perdre. Al maig, després de set mesos de borrufades i ventades, la tundra que envoltaLabytnangui, localitat siberiana al peu dels Urals, al costat del Cercle Polar Àrtic, es muda en una impenetrable plana aquosa i hostil. Ja sigui a causa dels promontoris de més d’un metre de neu humida, tova per les temperatures primaverals, o als enormes bassals sense desguassar que forma la rasputitsa (el desglaç), avançar per aquest espai mòrbid i advers, on un mai té la sensació de fer passos en ferm, es converteix en una tasca extenuant, apta només per a excursionistes ben proveïts i corpresos dels paisatges polars, o polits geòlegs a la recerca de vetes minerals o energètiques.

Als que van caminar fa set dècades per aquests remots paratges els faltaven no només del calçat i les eines adequades, sinó també la fascinació del caminant àrtic actual, a més de la curiositat de l’estudiós de la mineralogia. Eren, en realitat, milers de presoners macilents, molts d’ells polítics, amb gana perenne, consumits pel fred i maltractats de forma recurrent pels seus guardes, que bregaven, en règim d’esclavitud, per a un país i un Govern que el 1917 havia proclamat el final de la societat de classes.

EL CAMÍ DE LA MORT

Complien prolongades condemnes penitenciàries que incloïen els treballs forçats, i tenien davant de si una missió que posteriorment es revelaria irracional, absurda i sense cap lògica econòmica: construir una línia fèrria entre les localitats àrtiques de Vorkutà, Labytnangui, Salekhard, Igarka i Norilsk, una via de transport denominada pel poder soviètic d’aleshores com a Línia Principal Transpolar i que escriptors de la generació immediatament posterior van acabar anomenantMiortvaya Doroga (camí de la mort).          

Trobar a la Rússia del segle XXI supervivents del Gulag –acrònim amb què es designa en rus el conglomerat de camps de treball per a presos polítics i comuns que el règim soviètic va desenvolupar a partir de la dècada dels anys 30– amb un grau de lucidesa mental idoni com per relatar el patiment que els va suposar llavors treballar per a l’Estat fins a la postració, equival a buscar una agulla en un paller.

RELATS CLAU

Varlam Xalàmov, periodista, escriptor i dissident soviètic, menys conegut a Occident que el nobel de literatura de 1970, Aleksandr Soljenitsin, ja va descriure amb prolixitat, a mitjans del segle passat, en els seus ‘Relats de Kolymà’, l’extenuant camí d’un zek (presoner en el Gulag) per la neu acabada de caure de l’Extrem Orient soviètic, una experiència molt similar a la que van ser obligats a viure diàriament els constructors de l’aniquiladora via fèrria àrtica, per la qual transiten, en l’actualitat, com a màxim, tres o quatre trens al dia.

I el resultat gela la sang. “¿Com s’obre camí a la neu verge? Un home es posa a caminar, sua i blasfema, avança sense gairebé poder moure els peus, enfonsant-se cada instant en l’esponjosa i profunda neu. L’home marxa lluny.... es cansa, s’estira a la neu i encén un cigarret”, descriu l’autor en l’arrencada del primer dels seus relats curts, titulat precisament ‘Per la neu’. 

Xalàmov va haver d’assumir el repudi d’una filla que no volia córrer la sort del seu progenitor, i va sobreviure al Gulag gràcies a la intervenció d’un altre reclús, Andréi Pantiukhov, que exercia de doctor al dispensari del camp on era internat. Arriscant la vida, Pantiukhov va aconseguir allunyar l’escriptor del turment de les mines convertint-lo en infermer del campament i ensenyant-li tasques mèdiques com prendre la temperatura o posar un embenat.

Va ser alliberat el 1951, autoritzat a tornar a la Rússia europea tres anys més tard, i finalment rehabilitat el 1956. Quan els seus ‘Relats de Kolymà’ van començar a veure la llum a Occident, cap als anys 60, després de ser trets del país de forma clandestina, es va veure obligat, per pressions polítiques, a retractar-se de la seva obra. Va morir el 1982 en un alberg per a escriptors discapacitats. Ja només era un pensionista de salut fràgil a causa dels anys al Gulag, que no va arribar a conèixer en vida la glòria d’autors contemporanis seus com Soljenitsin.  

A diferència de Xalàmov, Maria Zavàtskaia, de 78 anys, mai va ser internada en un camp de treball, però sí que és probablement l’única habitant de Labytnangui que, en la seva septuagenària memòria, encara custodia frescos records d’aquella època. Aleshores era una famolenca nena siberiana de 10 anys en un país que acabava de deslliurar una guerra de supervivència amb l’Alemanya nazi, i es va oferir a treballar en la construcció de la línia fèrria. “Calia carregar pedres”, recorda a la cuina del seu petit apartament, mentre obre una carpeta atapeïda de retalls de diari de l’època. “Miri. El ferrocarril va arribar aquí el 1948, vam estar tres dies esperant el primer tren”, continua.

Gràcies a aquesta col·laboració, la Maria no només va poder portar-se a la boca, tal com explica, “un tros de pa diari”, sinó que també va travar contacte amb aquests presos que guardes armats portaven puntualment dels lager (campament) pròxims per completar la construcció de la línia fèrria. “¿Com oblidar els presoners? En aquella època, robaves farina i et queien 10 anys al Gulag. Hi ha milers de morts en aquestes vies de tren. Treballaven fins a rebentar; quan un presoner moria, el cobrien de terra i ja està”, reviu, envoltada d’icones i símbols religiosos, circumstància una mica sorprenent tenint en compte que s’ha criat i crescut en un Estat que es proclamava ateu. “La meva família sempre va ser ortodoxa, i jo estic batejada”, diu per puntualitzar.

Els captius, segons aquesta petita dona de parlar interromput, traginaven “fins que es feia fosc”, cosa que feia que a l’estiu estiguessin més hores a la intempèrie. “A l’hivern –continua– la temperatura descendia a 50 graus sota zero i seguien”. Recorda els presos com a “persones amables”, que fins i tot compartien el seu menjar amb menors com ella. D’entre aquells amb els que va establir una relació estreta, evoca amb especial afecte Klavdia, a qui anomenava tiotia Klava (tia Klava). Era de Perm (Urals) i per a la Maria va ser “com una mare”. “Tenia tres fills i complia una condemna de 10 anys”, relata. La possibilitat d’escapar-se era una idea que a gairebé cap condemnat se li passava per la ment: “¿On volies anar, si per aquí només hi ha bosc?”.

DESMANTELLATS PEL RÈGIM SOVIÈTIC

A diferència dels camps de concentració nazis –molts dels quals, finalitzada la segona guerra mundial, van quedar intactes i van llegar per a posteriors generacions una infraestructura que va ser transformada en museus on es manté viva la memòria del que va passar–, la majoria de les instal·lacions vinculades al Gulag van ser desmantellades pel règim soviètic, algunes d’aquestes fins i tot tardanament, als anys 80. Malgrat tot, és possible recuperar al costat de la via de tren, cada estiu, quan la tundra es fa amable i permet les incursions dels estudiosos, eines, filats i, sobretot, restes de zemlyankas, cabanes de fusta excavades a terra i on arribaven a amuntegar-se, en menys d’una trentena de metres quadrats, fins a una vintena de reclusos.

En una tasca contigua a l’arqueologia, Nadezhda Tolkànova, directora del museu a Labytnangui, recopila, estiu rere estiu, amb gran minuciositat, restes dels camps de treball que hi va haver a la regió. “Encara sabem poc del Gulag: qui en concret donava les ordres per a les repressions massives.... Cal esperar que s’obrin els arxius de l’època”, detalla, mentre assenyala amb el dit les restes d’una de les zemlyankas de la Kolonia 201, que proveïa de mà d’obra esclava als treballs d’aquest tram del ferrocarril polar.

Contemplant aquest forat de 6x6 metres, flanquejat per una contraporta i algunes bigues de fusta, desbordant d’aigua verda i gel, i envoltat de neu esponjosa i humida, no és difícil imaginar-se el fred, la humitat, però sobretot el sentiment de desemparament que van haver d’experimentar aquells que en una època no tan remota van treballar, van viure i van morir construint aquest tren polar a enlloc.

A un parell de quilòmetres d’aquí, també a escassos metres de la via, una petita necròpolis ortodoxa, presidida per dues creus d’instal·lació recent, al costat d’una reduïda infraestructura per als excursionistes i un grapat de làbars antics de fusta, procedents dels enterraments de l’època i semicoberts encara per la blanca capa hivernal, testimonia l’elevat grau de mortaldat existent entre la població reclusa. “Sabem que aquí hi ha enterrats 400 adults i 250 nens; era important que el lloc d’enterrament fos lluny del riu”, explica Tolkànova.

VAGUES DE FAM I AIXECAMENTS

Els presoners no sempre van acceptar amb resignació el destí a què el poder soviètic els havia condemnat. Malgrat que des de l’inici de les purgues el règim de Stalin va ofegar tota temptativa d’exercir la dissidència política des de l’interior dels camps, aixafant amb violència qualsevol conat de protesta dels presos, i ignorant fins i tot les vagues de fam, tal com relata el nobel Soljenitsin  a ‘Archipiélago Gulag’, en alguns casos es van produir aixecaments que van obligar que Moscou reaccionés.

A Vorkutà, on desenes de milers de represaliats treballaven a les mines de carbó des de finals dels anys 30, tot just morir Stalin, els condemnats es van plantar, van refusar acudir al treball, i van posar sobre la taula una sèrie d’exigències revolucionàries per a l’època, tals com tenir accés a un fiscal de l’Estat i un procediment judicial adequat i amb garanties. Era l’estiu de 1953 i Laurent Beria, un dels estrets col·laboradors del dictador georgià, responsable de moltes de les purgues, acabava de ser arrestat.

No obstant, el règim soviètic, impregnat d’estalinisme, encara no estava preparat per revisar la seva política penitenciària i va intentar apaivagar el motí “enviant el general Ivan Maslennikov a parlamentar amb els presoners”, recorda Aleksandr Kolmikov, guia municipal de Vorkutà, una ciutat  a cent quilòmetres al nord del Cercle Polar Àrtic, que aspira a diversificar la seva economia promocionant-se com a destinació turística per a estudiosos de la naturalesa i públic interessat en la història soviètica.

Després de mantenir algunes converses amb els alçats, els responsables del camp de concentració van començar a detenir els organitzadors dels desordres, i finalment van ordenar disparar a matar contra els reclusos. La cinquantena de presoners que van morir durant els tirotejos “van ser enterrats molt de pressa”, explica Kolmikov. En les primeres creus que presidien les seves tombes, únicament es va col·locar “un número d’identificació penitenciària”. Després, quan el règim es va liberalitzar, es van inscriure els noms dels morts a les sepultures, “tot i que per a això es van haver d’acarar les dades amb Moscou”.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

No és possible passejar per Vorkutà, una típica ciutat soviètica d’aires provincians, sense abstreure’s del seu tràgic passat. Allà on el visitant dirigeix la mirada, el Gulag es manifesta: a les mines tancades; en el decrèpit pont fora d’ús que creua el riu –una construcció que fa les delícies dels nens locals i que spermet l’accés a la ciutat abandonada on residien els geòlegs i el personal lliure que treballava als pous– i en les creus i monuments commemoratius instal·lats, una vegada desapareguda l’URSS, per països com Polònia i Ucraïna, estats independents que al segle passat van estar sota l’òrbita de Moscou amb miles de ciutadans van perdre la vida en un exili imposat i cruel.

I és que en aquesta localitat minera, el nom de la qual estarà per sempre vinculat a una de les purgues polítiques més cruels de la història contemporània, van arribar a treballar, en els moments àlgids de la repressió, fins a 70.000 captius. Van ser, en realitat, només una part reduïda d’aquests 18 milions d’ànimes que, segons els historiadors, van estar en algun moment de la seva vida confinats darrere de les tanques i els filferros espinosos dels camps de treball de la Unió Soviètica.