Russell Crowe: "Llegeixo poesia i escric cançons d'amor"

Aquest matí Russell Crowe (Wellington, Nova Zelanda, 1964) no ha tingut temps de fer exercici. “En algun moment del dia, quan acabi de parlar amb la premsa, hauré de suar una mica”, comenta mentre fa una ullada als jardins del Du Cap, un dels hotels més luxosos de la Costa Blava. 

El cert és que als seus 52 anys complerts a l’abril, se’l veu francament en forma. Res a veure amb la figura panxuda i desastrosa que llueix a la pel·lícula que acaba de presentar al Festival de Cannes, 'Dos buenos tipos', una comèdia d’acció ambientada als anys 70 que coprotagonitza amb Ryan Gosling i que arriba als cines aquesta setmana. Es va engreixar específicament per rodar-la –a la pantalla, el contrast entre els dos actors és un acudit en si mateix–, i des d’aleshores ha perdut 24 quilos. “Engreixar-se és molt fàcil. Només s’ha de menjar molt i fer el gandul”, explica donant-se copets a la panxa. “El problema és que no fer exercici provoca una falta d’endorfines i això et té tot el dia de mala llet”, afegeix. Ha necessitat vuit mesos per deixar anar el llast adipós. “Vaig començar a fer exercici i vaig decidir no parar fins que, quan mirés cap avall, em pogués veure el penis”, diu fent broma. “Missió complerta. ¡He tornat!”.

A 'Dos buenos tipos' interpreta un sicari de poca volada que s’associa amb el detectiu privat encarnat per Gosling per investigar la desaparició d’una noia. Mai abans havia fet un personatge tan graciós. “És una història trivial i idiota, és cert. Però, atenció, també molt seriosa. Transcorre en un món corrupte i retrata situacions de vida o mort, i després ho recobreix tot d’un irresistible sentit de l’absurd”, explica.La imatge que ofereix a la pel·lícula, i la que dóna ara mateix mentre en parla, d’alguna manera desautoritza la seva reputació d’home hostil i sorrut, almenys amb la premsa. “Qui pensi això de mi és que ha llegit les històries equivocades”. 

"No he pegat mai a un fotògraf"

Bé, però que la seva relació amb la premsa no sempre ha sigut cordial és indubtable. “Mai he agredit un fotògraf. Sí que m’he encarat amb alguns dels individus que em persegueixen pel carrer amb una càmera i els he insultat. No me’n penedeixo”. Russell Crowe és un dels pocs actors que a la Viquipèdia tenen una secció anomenada Altercats i controvèrsies, en què per exemple es relata com l’any 2005 li va llançar un telèfon a la cara al conserge d’un hotel novaiorquès.

“No sempre he sabut gestionar la fama”, lamenta ara sense embuts, sobretot per l’efecte que això hagi pogut tenir en els seus fills, Charles (12 anys) i Tennyson (9). “Entren a Google i llegeixen opinions i comentaris sobre qui és el seu pare, o el que ha dit, i llavors se’ls ha d’explicar que moltes d’aquestes coses són falses”. De moment, els seus nens te­-nen prohibit 'googlejar'.

És en bona part aquesta actitud dominant i agressiva la que, traslladada davant la càmera, l’ha portat a ser considerat un intèrpret compromès i insubornable. “Quan m’implico en un paper, igual que quan dono la mà d’algú mentre el miro als ulls, pot estar segur que compliré la meva part del tracte. És així de simple”. I sens dubte això ha contribuït a la quantitat de grans papers que componen la seva carrera. 

Els diners van i vénen

Crowe es va donar a conèixer interpretant un policia de mètodes poc ortodoxos a 'L.A. Confidential' (1997). Va guanyar un Oscar com a Maximus Decimus Meridius a 'Gladiator' (2001). Va tornar a treballar amb el director Ridley Scott a 'Un bon any' (2006), 'American gangster' (2007), 'Xarxa de mentides' (2008) i 'Robin Hood' (2010). Va estar magnífic lluitant contra la indústria tabaquera a 'El dilema' (2000) i, recentment, com a 'Noè', va convertir el diluvi universal en un èxit de taquilla. “Fa 30 anys que em dedico a aquest negoci i mai he llepat culs ni m’he traït per complaure els altres”.

També assegura que no té gens de vanitat. “La meva imatge no m’importa en absolut. No necessito que la gent em vegi com un tipus maco, ni que les dones es posin calentes quan senten el meu nom. M’importa que la gent, quan pensi en els moments cinematogràfics que més l’han influït, a la llista n’incloguin algun de protagonitzat per mi”.

Un parell de sabates decents

No hi ha dubte que aquest home corpulent i sorneguer se sap vendre, potser perquè en el passat es va dedicar a vendre per guanyar-se la vida. També va ser músic de carrer, cambrer, domador de cavalls i va llegir números en un bingo. 

“Jo he sigut molt pobre i sé que els diners van i vénen, i que per tant la possessió més valuosa d’un home és la seva integritat. No em veurà mai sortir per la tele anunciant locions capil·lars, ni acceptaré un paper només pels diners o el pedigrí”. Per il·lustrar fins a quin punt tenia les butxaques buides quan va començar, recorda que la primera vegada que va estar a Cannes, presentant la comèdia negra 'La prueba' (1991), no es podia permetre ni un parell de sabates negres decents. “La sola de la sabata esquerra tenia un forat i, com que plovia, a cada pas que feia se’m mullava el peu una mica més. Quan va començar la pel·lícula vaig haver d’anar corrent al lavabo per poder escorre’m el mitjó”. 

Des d’aleshores, ha plogut moltes més vegades. “Aquí estic altra vegada a Cannes 25 anys després, convertit en un home de cabells blancs –diu mentre s’estira la barba canosa–. No vaig ser conscient del pas del temps fins que, fa uns quatre anys, tornava d’una 'première' i la meva dona de llavors, Danny, em va dir: ‘Deu ser difícil veure’t a tu mateix envellir en pantalla’. Llavors vaig comprendre que mai més podria fer una pel·lícula com 'Gladiator'. Però, bé, ho porto amb esportivitat”. 

Crowe es va separar de Danielle Spencer el 2012 després de nou anys de matrimoni. Actualment corren rumors que el vinculen sentimentalment amb l’artista neozelandesa Gabrielle Pool, però la relació no ha sigut confirmada. En realitat, quan la seva agenda l’hi permet, l’actor passa tant temps com pot apartat del món al seu ranxo de Nana Glen, a unes hores de Sydney. “No em sento mai tan feliç com quan sóc allà amb els meus fills durant les seves vacances escolars. El meu gran temor és que arribarà un dia, quan es facin grans, en què ja s’avorriran de muntar a cavall amb mi”.

Explica que intenta mantenir els nens al marge de la classe de vida que comunament s’associa a les celebritats. Per començar, no firma autògrafs quan està amb ells. “Sé que per a molta gent és important que els prestis una mica d’atenció, i sé que és una falta de respecte ignorar-los. Però recordo un cap de setmana que vaig passar amb els meus fills. El primer dia em van demanar uns 40 autògrafs, i el segon fins i tot més. Vaig decidir que no es podia repetir, perquè era un problema tant per a mi com per a ells”.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Insisteix que vol que tingin una infància normal i que els seus privilegis només són qüestió de sort. “Encara que els recolzaré en tot, em vull assegurar que s’acostumen a lluitar per les coses, que no es pensin que tot els vindrà regalat”. 

Sorprèn descobrir que, sota aquesta façana d’arrogant masculinitat, s’amaga un pare entregat. “Em se­-gueixen considerant un tipus dur, i és ridícul. En conec uns quants de tipus durs i, cregui’m, no sóc com ells. Jo llegeixo poesia i escric cançons d’amor. I cada matí, abans de començar a treballar, em disfresso i em maquillo. Amb això està tot dit”.