Michael Moore envaeix Europa

Després de dècades airejant les vergonyes dels EUA, el polèmic documentalista visita el Vell Continent per trobar solucions als problemes del seu país

amargets32268057 this image provided by dog eat dog films shows dir160519131226

amargets32268057 this image provided by dog eat dog films shows dir160519131226

6
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

Fa gairebé tres dècades que aireja les vergonyes dels Estats Units: els estralls causats per la globalització, a 'Roger y yo' (1989); el vessament de sang que es podria evitar mitjançant el control de l’ús d’armes, a 'Bowling for Columbine' (2002); els vincles entre les famílies Bush Bin Laden, a 'Fahrenheit 9/11' (2004); el desemparament sanitari, a 'Sicko' (2007); i la misèria econòmica, a 'Capitalisme: Una història d’amor' (2009). L’afany combatiu li ha passat factura: des que va criticar la invasió de l’Iraq durant la cerimònia dels Oscars del 2003 ha sigut blanc d’intents d’agressió i amenaces de mort. Paraules com “si no t’agrada Amèrica, vés-te’n” han sigut llançades contra ell moltes vegades. I això és precisament el que Moore ha fet ara. En la seva nova pel·lícula, '¿Qué invadimos ahora?', se’n va d’excursió alegre per tres continents per robar algunes de les bones idees que funcionen en altres països i traslladar-les als Estats Units. Mentre descobreix dinars escolars de qualitat a França, drogues despenalitzades a Portugal, paritat de gènere a Islàndia, universitats gratuïtes a Eslovènia i vacances pagades d’entre cinc i vuit setmanes a Itàlia, el documentalista més famós de tots els temps pretén demostrar el grau d’humanitat a què ha arribat la societat americana.

A ‘¿Qué invadimos ahora?’ vostè mostra una actitud més optimista i menys furiosa. ¿És un mecanisme de defensa o realment s'ha estovat? És millor riure que plorar, ¿oi? Però quan els americans veuen la pel·lícula, molts sí que ploren. Es pregunten: ‘¿Per què nosaltres no tenim aquestes prestacions socials?’. No les tenim perquè som un país avariciós i racista, que destina els seus recursos a les guerres. En tot cas, he trobat una forma més relaxada de lidiar amb la ràbia. Tinc 62 anys. El meu pare va morir fa poc, i això em va afectar enormement: vaig comprendre que havia de disfrutar de la vida perquè a ell no li agradaria veure’m amargat. 

Llavors ¿per què se segueix centrant més en els problemes del seu país que en les solucions? Si vostè tingués càncer, ¿no voldria que el metge l’hi fes saber encara que no el pogués curar? Jo crec que la gent és bona i té consciència, l’únic problema és que la majoria tenen por o són ignorants. I quan això se solucioni, així que acabem amb la por i l’estupidesa, les coses aniran millor. No he sigut mai un cínic perquè el cinisme és molt narcisista. Vaig fer 'Fahrenheit 9/11' amb l’esperança de fer fora Bush de la Casa Blanca; i vaig fer 'Bowling for Columbine' per contribuir a reduir la venda d’armes. Crec sincerament que el canvi és possible.

Però el problema amb les armes se segueix agreujant, i la política exterior nord-americana segueix sent abusiva. Les coses no canvien. A vegades em sento frustrat, però discrepo. Part del canvi dels Estats Units és mèrit meu. He contribuït a fer possible que avui tinguem un president negre, i que tinguem alguna forma, encara que embrionària, de sistema sanitari universal. Avui la majoria dels americans són d’esquerres, i un dels candidats demòcrates a la Casa Blanca, Bernie Sanders, és un socialista declarat i ha fet una campanya estupenda. 

Inestabilitat financera, por del terrorisme, ascens de l'extrema dreta, ressorgiment de fronteres internes… ¿És conscient que la seva pel·lícula alaba Europa precisament quan el continent viu la seva crisi més greu en 70 anys? Si vostè decideix fer una pel·lícula sobre l’èxit econòmic d’Apple, ¿oi que no tindria sentit retreure-li que no parlés dels casos de violència de gènere als Estats Units? Són coses diferents. A més, Europa sempre ha estat en crisi. Però la majoria dels europeus entenen que ningú hauria de ser desnonat per no poder pagar les factures mèdiques; que l’educació hauria de ser assequible o gratuïta, que si comets un delicte el sistema t’hauria de rehabilitar, no torturar-te; i que si una dona té un nadó no s’hauria de veure obligada a tornar a treballar la setmana següent. I pel que fa al problema dels refugiats, en realitat van ser els Estats Units els que el van crear. Nosaltres vam assaltar el Pròxim Orient i en vam destruir les infraestructures polítiques, socials i religioses. I ara Europa està netejant la porqueria.

Michael Moore

documentalista

"Als EUA no tenim les prestacions socials d'altres llocs perquè és un país avariciós i racista, que destina els seus recursos a les guerres"

Durant tota la seva carrera, vostè ha atacat les grans institucions des de la posició de l'indefens home corrent. No obstant, avui vostè és un home poderós. ¿Això no encarna un conflicte? ¿Per què? ¿Perquè ja no estic cobrant l’atur, com era el cas quan vaig rodar 'Roger y yo'? ¿Perquè tinc un apartament a Manhattan i milions de seguidors? No he canviat en res. Segueixo sent un treballador sindicalista. I els que em critiquen, no són els treballadors sinó la classe rica.

En un moment de la seva carrera, aquestes crítiques es van convertir en amenaces de mort. ¿Va pensar a tirar la tovallola? No només em van amenaçar, van intentar matar-me. Un boig va intentar fer explotar la meva vivenda amb una bomba casolana. Durant anys no vaig poder dormir sol a casa meva. La meva dona em va demanar que deixés de fer pel·lícules i de posar-nos en perill, i així ho vaig fer durant un parell d’anys, però vaig sentir que no podia doblegar-me. Al final, ella no va voler seguir vivint aquesta vida, i ho entenc. He renunciat a ella i a moltes altres coses per fer el que faig. Però algú ho ha de fer.

¿Té por? No. Que em matin demà, si volen. He viscut una vida bona i he marcat la diferència. Tinc la consciència tranquil·la. A més, com dic, les coses han canviat: avui la majoria d’americans defensen les mateixes coses que jo. I si els republicans anessin a veure les meves pel·lícules, descobririen que estimo el meu país, i que el que els han dit sobre mi, és en gran part mentida.

No es refereix a Donald Trump, ¿oi? Estic segur que Donald Trump no es creu ni la meitat del que va dient. Però sap molt bé què ha de dir per enardir les masses. Estic segur que així que aconsegueixi la nominació, anirà corregint el seu discurs. En tot cas, és un bufó. Confesso que em divertia, però quan va parlar del veto als musulmans, em va deixar de fer gràcia.

Notícies relacionades

¿Té possibilitats reals d’arribar a la Casa Blanca? El sentit comú diu que no. El 80% dels nord-americans són dones, o gent de color o menors de 35 anys, i Trump s’ha passat la campanya ofenent-los a tots. L’únic risc és que els votants demòcrates es quedin a casa i no vagin a votar. Les conviccions republicanes són molt més fèrries que les demòcrates: els votants republicans s’aixequen a les sis del matí per anar a votar i, en canvi, un votant demòcrata no està despert a aquella hora a menys que s’hagi passat la nit de bars. Sigui com sigui, crec que Hilary Clinton serà la nova presidenta. És més de dretes que Obama, i em temo que tornarà a abocar el país a la guerra. En tot cas, millor ella que Trump.

¿Què és per a vostè el somni americà? Una mentida. O, pitjor encara, és la veritat. Perquè la idea d’Amèrica que representa no és real sinó simplement un somni, i aquest somni és més aviat un malson per a tota la gent que lluita diàriament per pagar la següent factura. Al ciutadà mitjà se’l va convèncer que si treballava molt i feia prosperar la seva empresa, ell prosperaria, i això és una canallada absoluta. Actualment, si la teva empresa prospera el més probable és que t’aco­miadin. I llavors una altra persona farà el doble de feina per la meitat de salari. En tot cas, ¿encara hi ha algú que es cregui aquesta gran fal·làcia?