ESCRIPTORS EN RUTA

Ambulància amb vistes

Última entrega de la sèrie,'Escriptors en ruta' on l'autor castellonenc Ángel Gil Cheza rememora un viatge per Europa en una ambulància que va reconvertir en autocaravana

Al carril de la dreta, la vella ambulància que va servir a l’autor de casa mòbil.

Al carril de la dreta, la vella ambulància que va servir a l’autor de casa mòbil. / ÁNGEL GIL CHEZA

9
Es llegeix en minuts
ÁNGEL GIL CHEZA

L’important d’un viatge no és on anem, sinó on tornem. És a dir, qui som quan tornem. Si som la mateixa persona que va sortir dies, setmanes o mesos enrere, el viatge no haurà valgut gaire la pena, segons la meva opinió. Un viatge és un aprenentatge, un canvi. Nosaltres, el personatge, com en tota ficció, hem d’anar d’un punt A a un punt B, i no parlo de la distància entre dos punts en un pla, parlo d’una cosa molt menys precisa, i, per això, també dubtosa, destructible, però certa com una mentida piadosa.

Un viatge no s’acaba fins que no tornem amb l’elixir convertits en herois i el nostre món canvia. I, si no, no és un viatge, és una mena d’atracció de fira. I si donem això per cert, ¿quan comença realment un viatge?

El que us narraré va començar en algun moment que no puc precisar l’hivern de 1983. Un dia, amb 9 anys, a l’arribar a casa de l’escola al migdia, em vaig trobar al saló unes persones que no coneixia. Eren uns oncles de Madrid. No els havia vist mai abans i no els vaig tornar a veure mai més després —i han passat més de 30 anys—. Són aquestes coses que un a vegades dubta si no es deu haver imaginat.

Però no va ser un somni: alguna felicitació per Nadal i algun telegrama de condol van arribar de la capital en alguna ocasió. Encara que ells no ens van visitar mai més. Malgrat això, no he pogut oblidar la seva aparició sorpresa. Abans d’anar-se’n, van explicar una història que al meu cap de nen es va convertir en llegenda, en dogma, gairebé en religió.

París rendit davant una roulotte

Durant les vacances de l’estiu anterior, havien assistit a una funció al Palau de l’Òpera de París. Aquest fet en si podria no semblar gran cosa, però això no era tot, havien dormit davant del mateix Palais Garnier. Hi van aparcar la rulot al matí, i a l’hora assenyalada, el meu oncle es va col·locar un esmòquing, i la meva tia, un vestit de nit i van travessar el carrer. Després van tornar a la seva casa amb rodes, es va treure les sabates i potser van posar els peus sobre la taula mentre es prenien una copa de vi, de xampany o de conyac, tant se val. Tenien el món als seus peus. La capital francesa rendida davant ells. Havien conquistat el país veí amb només una rulot. I de la mateixa manera podien convertir qualsevol paisatge, qualsevol escenari que m’imaginés, en el seu carrer, en el seu barri, i sortir a passejar o a comprar el pa en qualsevol país, en bata i sabatilles, i tornar a la rulot, a la comoditat del seu amagatall, a la seva llar clandestina en qualsevol lloc del món.

La costa de castelló és un lloc de pas, de tràfec de turistes. Alguns paren, altres no. Però les seves caravanes creixen al costat de les dunes i les palmes. A l’estiu són un exèrcit. Podrien enderrocar governs i ocupar estats, si volguessin i fossin capaços d’organitzar-se. A l’hivern també n’hi ha que emboteixen les seves vides en una vella carrosseria alemanya o francesa —gairebé per norma— i l’aparquen tan a prop del mar com poden, i suporten el salnitre, la pluja, la humitat i els records que treu el temporal —com si fos un tronc o una ampolla, si un ho mira en silenci i en soledat uns minuts— amb estoïcisme. Des de sempre he observat aquests vehicles amb curiositat, amb timidesa, com una noia al ball del poble.

Quan va arribar la meva hora 

Part de la meva fascinació per aquestes vides de cargol es podia entreveure en la meva primera novel·la. El personatge de Sean vivia sobre una caravana. Un petit homenatge a un vell amic, llop de mar no, llop entre homes, senzillament. Un anglès de mirada vidriosa, com si sempre portés un trago de whisky al cos, fins i tot a primera hora del matí, quan sortia del seu remolc, aparcat dia rere dia davant del jaciment irlandès on treballàvem junts, sostenint una tassa de cafè i acompanyat per un vell gos mestís. Els 70 arqueòlegs que veníem del poble i vivíem en cases amb calefacció, nevera i bany el miràvem amb cert embadaliment. Un home capaç d’aixecar-se en els freds matins amb aquell somriure o era un neci o era un savi, i un neci no podria haver tocat el baix elèctric com feia ell: per algun motiu li dèiem el cinquè Beatle.

Però molt abans d’això, més o menys quan tenia 24 anys, vaig rebre la crida, o diguem-ne força geomagnètica, o potser només ocurrència. Però vaig comprendre que havia arribat la meva hora. M’havia de convertir en un d’ells, descobrir en la meva pròpia carn el que se sentia al conduir una caravana i recórrer el món a poc a poc, que és com es comprèn millor.

Havia estat uns mesos vivint a les muntanyes de Castelló. Dit així sembla que la província formi part del Canadà i que estigui ubicada entre Ontario i Manitoba. No, és evident que no tenim aquesta mena de muntanyes a Castelló, però en tenim d’altres, i vaig fugir d’una llicenciatura interminable en una facultat de la qual només coneixia la cantina per refugiar-me en una masia sense llum ni aigua a 12 quilòmetres del poble més alt de la província, al costat del pic del Penyagolosa.

Sense sort 

Durant uns mesos, vaig viure allà amb set amics. Treballàvem desbrossant la muntanya pagats per la Unió Europea, passàvem les vetllades al voltant del foc mentre els gossos bordaven als senglars i ens dutxàvem al riu. En aquella època jo ja havia comprat el meu vehicle. Havia estat durant mesos buscant una vella furgoneta Volkswagen Caravelle. No hi va haver sort. Al final, durant un dinar familiar, el meu germà em va dir que la Creu Roja local havia posat una vella ambulància a la venda, però que no en sabia la marca.

Com ja us deveu imaginar, era just el que estava buscant. Així que, passat l’estiu, vaig tornar a baixar a la plana de Castelló disposat a passar l’hivern al meu poble, Vila-real, collint taronges i estalviant prou diners per transformar aquella ambulància en una autocaravana amb les meves pròpies mans, i emprendre, amb la meva nòvia de llavors, un viatge per Europa. L’objectiu era arribar a Berlín, i a la tornada, com no podia ser d’una altra manera, visitar París. No amb intenció d’aparcar davant del Palau de l’Òpera, ja que feia anys que les lleis municipals no permetien fer-ho, sinó per sentir una cosa semblant al que van narrar els meus oncles en aquella història que recordava des de petit.

Va passar la tardor i part de l’hivern, i a principis de març ens vam posar en marxa. Jo havia dedicat unes hores cada tarda, al tornar del camp, a condicionar aquell vehicle i fer-lo tan confortable com fos possible. Amb taulons de fusta, caixes de taronja buides i frontisses, havia confeccionat un sistema de mobiliari que en tres o quatre moviments es transformava de sofà en llit i de llit en taula per menjar, o, amb un moviment més, en taula baixa. Un fogó de gas feia de cuina, i armaris i racons no faltaven de la seva època d’ambulància. Un vàter ecològic que desintegrava els residus orgànics sense repercutir en el medi ambient va ser l’adquisició estrella.

El meu company d'aventura

D’entre els meus tres gossos, vaig triar Tristán per acompanyar-nos. Un gos llop amb la mirada trista que m’observava vigilant sempre que jo dormia. El vaig triar a ell perquè deixava de menjar quan m’absentava, i el viatge estava programat perquè durés diverses setmanes. Però també perquè era generós i feia meus la seva calma i el seu coratge encara no entenc com.

Vam travessar Europa de baix a dalt i de dalt a baix parant en ciutats on teníem amics, la majoria dels quals no he tornat a veure. De Berlín en retinc una passejada en bicicleta. Els flocs del març lluitaven per mantenir-se arran de terra, però morien inevitablement als pocs segons, si abans no eren aixafats per les rodes. El fred aturat. La ciutat aturada en el meu record, malgrat la gentada. La primera nit es va congelar l’aigua del gos dintre de l’ambulància a causa de les baixes temperatures.

A l’obrir la porta al matí, vaig comprendre que ho havia aconseguit. Era un cargol. Una xapa i el vidre de la finestra separaven un espai semblant a una llar de qualsevol paisatge que em vingués de gust, incloent-hi Berlín. Potser ja no es podia aparcar legalment al centre de la ciutat, ni menjar ni dormir a la caravana —la policia ens va fer fora literalment per fer-ho—, però sí d’amagat, en aquella llar clandestina.

Tot seguit va venir parís després de travessar França per carreteres secundàries. Ni amb un esforç sobrehumà vaig aconseguir veure el París que m’havia imaginat. El París del cine, el París de la literatura, el París de l’amor. Si París existeix, no és a París, és en el nostre record, en els nostres llibres, en  les nostres pel·lícules, en la nostra música.

Una aventura única

Notícies relacionades

Sis mil quilòmetres i un mes després tornàvem a casa. Havíem fet el pelegrinatge en sentit invers. Tot Europa venia fins al nostre món en els seus vehicles i nosaltres havíem anat al seu en el nostre. No hi ha res com posar-se en el lloc de l’altre. Hi va haver més viatges, però cap com aquell. Aquella vella Volkswagen va morir en acte de servei. El motor es va cremar en plena marxa en una carretera de muntanya. No hi havia res a fer. Un dia va aparèixer un surfista que la volia comprar per a peces. Alguna potser encara circula enganxada a les entranyes d’una altra Volkswagen.

Al llarg de la vida un es busca i es troba a si mateix en repetides ocasions. En el meu cas, una d’aquestes vegades va ser durant aquell viatge. Recordo el moment precís. La Selva Negra s’obria davant la meva caravana. Els faigs i els roures s’estiraven als dos costats de la via. La meva companya de travessia dormia al seient del copilot. El meu gos llop m’observava des de la part del darrere. El dia es perdia rere les copes dels arbres. L’hivern centreeuropeu queia sobre mi com una fera silenciosa. No tenia pressa, podia aturar-me o no, continuar o no. Una estranya emoció em va recórrer. Vaig mirar a la llunyania, a l’horitzó, i llavors vaig comprendre la importància d’aquell moment. Allò era el viatge en si, l’esdevenir. El destí no era més que el final del trajecte, l’ocàs. Igual la vida. No serviria de res mirar a l’horitzó, al crepuscle, a l’inabastable. S’ha de prestar atenció al camí. No tenim una altra cosa. Aquell cel encara se m’apareix a vegades, fosc, ennuvolat, profund, carregat de traços gruixuts, d’aigua i neu que no cauen mai. 

Temes:

Ambulàncies