Anar al contingut

UN LLOC EN LA MEMÒRIA

Pyramiden, un món postapocalíptic

En aquesta ciutat minera ubicada a les illes Svalbard, van viure un miler de persones. Avui sembla un escenari de 'Mad Max'

XAVIER MORET

Quan vaig arribar a Pyramiden, una ciutat minera russa abandonada el 1998, el primer que em va sorprendre va ser el silenci. A mesura que avançava per aquella ciutat deserta, al silenci s’hi va sumar la sensació de soledat absoluta. No hi havia ningú al carrer, ni a les cases, ni a les botigues, ni als bars. Tot era buit en aquella ciutat situada al fons del fiord de Bille i al peu d’una muntanya piramidal, de 935 metres d’altura, a les llunyanes illes Svalbard.

Quan vaig baixar del petit vaixell procedent de Longyearbyen, la capital de les ­Svalbard, em va envair la sensació que estava entrant en un món postapocalíptic. Per tot arreu hi havia estructures mineres abandonades: magatzems amb la teulada enfonsada, vagonetes paralitzades, maquinària oxidada que no se sabia quina funció complia anys enrere. Una espècie de Mad Max en versió nòrdica.

Ingvild, una jove noruega de cabells rossos, liderava el petit grup en el camí cap a la ciutat abandonada. Porta a l’espatlla el fusell obligatori en aquestes illes. “Per si apareix un ós polar”, va justificar mentre escrutava l’horitzó.

La ciutat deserta 

Les cases de Pyramiden, una ciutat on van arribar a viure més de mil persones, estaven pintades de colors i es diria que havien sigut abandonades amb urgència només poques hores abans. Tot semblava estar en perfecte estat de revista: els vidres a les finestres, les portes tancades, els mobles i els llibres que es podien veure a l’interior… Fins i tot els carrers es veien impol·luts.

"Aquí teniu la piscina coberta més al nord del món –va apuntar Ingvild– i el piano més al nord del món, un Octubre Roig. També el bust de Lenin més al nord".

El bust, que presidia l’avinguda principal de Pyramiden, regnava en la soledat de la ciutat abandonada. El camp de futbol, en un extrem de la població, estava en­vaït pels còdols que va arrossegar una crescuda del riu. Ningú els retirava, ningú els veia, ja ningú hi vivia. Només un petit equip de manteniment, format per quatre russos, s’encarregava que la ciutat no es degradés.

Fundada per Suècia el 1910, i venuda a la Unió Soviètica el 1927, la ciutat de Pyramiden era propietat des dels anys 30 de la companyia estatal russa Trust Arktikgul, que també posseïa una altra ciutat minera a les illes Svalbard, Barentsburg, aquesta encara en actiu.

Més ossos que persones 

L’arxipèlag de les Svalbard, situat a 1.000 quilòmetres al nord del cap Nord i a 1.200 quilòmetres del pol Nord, és a l’oceà Àrtic i està dotat d’una bellesa natural única, amb multitud de fiords, muntanyes i glaceres que empetiteixen qualsevol obra humana. A la capital, Longyearbyen, hi viuen unes 2.000 persones, però hi ha més óssos que persones a les Svalbard: uns 3.000.

Considerat inhabitable durant molt de temps, a partir del segle XVII l’arxipèlag es va convertir en base per a la caça de foques i balenes. Però tot va canviar a principis del segle XX, quan es va descobrir que hi havia carbó. Poc després hi obrien diverses mines, entre elles les de Longyearbyen, Pyramiden i Barentsburg.

Les Svalbard no pertanyien a ningú i, per tant, qualsevol s’hi podia instal·lar; qualsevol que resistís el fred i la llarga nit hivernal, és clar. El 1920, però, amb la firma del Tractat de les Svalbard, la situació va canviar. El tractat reconeixia la sobirania de Noruega sobre les illes, encara que alguns països, com Rússia, hi podrien tenir mines.

Un projecte fallit de ciutat model 

El 1930 els soviètics van comprar als suecs el dret a extreure el carbó de Pyramiden i Barentsburg. La companyia estatal Trust Arktikgul es va fer càrrec de les operacions. En un principi, Pyramiden només era un poblat miner, però després de la segona guerra mundial la companyia va decidir convertir-lo en una espècie de ciutat model, per mostrar al món les excel·lències de la Unió Soviètica.

D’aquells anys data la construcció de desenes de blocs típicament soviètics, tots iguals, d’un pavelló poliesportiu amb piscina coberta, d’un hospital, d’un centre cultural i d’una cafeteria. El bust de Lenin, és clar, no va faltar a l’avinguda principal.

"A Pyramiden s’hi vivia bé", recordava Vera, una dona que va viure uns anys allà i que quan va tancar la ciutat se’n va anar a treballar a una botiga de moda a Longyearbyen. "Els que manaven vivien molt lluny, i això feia que ens deixessin tranquils". 

"Als anys 90 la mina tenia 60 quilòmetres de galeries i 32 boques –es va remuntar Ingvild en el temps–. L’explotació del carbó anava bé, però el fiord es gelava a l’hivern i la ciutat quedava incomunicada durant cinc mesos".

El 31 de març de 1998 va deixar d’extreure-s’hi carbó i l’últim resident va marxar el 10 d’octubre del mateix any. Pyramiden va quedar buida, sense ànima, mentre la pròxima mina de Barentsburg continuava en actiu.

Sense vida després del carbó

Entre les diferents causes que van conduir al tancament de Pyramiden hi figurava el descens del preu del carbó i la dificultat afegida que suposava la congelació del fiord durant cinc mesos, però n’hi havia més. A Longyearbyen opinaven que la caiguda de la Unió Soviètica, el 1991, en podia ser una altra causa, ja que a partir d’aleshores les ajudes de l’Estat a la companyia propietària van caure en picat.

Una altra causa podria ser un succés dramàtic que va tenir lloc el 1996: l’accident que va patir un avió de la companyia Trust Arktikgul, procedent de Moscou, quan iniciava el descens a l’aeroport de Longyearbyen. Van morir les 141 persones que anaven a bord, entre elles molts miners i familiars de miners. Dos anys després va arribar el tancament de la mina, on llavors treballaven unes 300 persones. Va ser el final de Pyramiden. 

Avui, uns quants anys després de la meva visita a la ciutat abandonada, amics no­ruecs m’expliquen que durant els últims anys la companyia Trust Arktikgul està impulsant el turisme a Pyramiden. Al comprovar l’interès creixent per aquesta ciutat abandonada, han inaugurat un hotel en un dels blocs abandonats. Els pocs turistes que s’hi allotgen es poden passejar fins i tot de nit per la ciutat fantasma, sempre que els óssos polars els ho permetin.

0 Comentaris
cargando