Plácido Domingo: "Si no canto, em rovello"

La veu de Plácido Domingo (Madrid, 1941) sona enèrgica i fresca després d’haver cantat la nit anterior el rol de baríton de la sarsuela 'Luisa Fernanda'. És l’hora del cafè, que prenem al jardí de l’hotel valencià on s’allotja. La blanca barba del mestre resplendeix en l’assolellada tarda d’hivern. Diu que se sent com nou després d’haver dormit fins a la una del migdia. El son reparador és la seva millor recepta per recarregar les piles abans de dirigir, hores més tard, des del fossat del Palau de les Arts, 'Manon Lescaut'. Dos reptes diferents assumits amb un sol marge de 24 hores no semblen ser un obstacle important per a aquesta llegenda de l’òpera que s’ha entestat a batre tots els rècords, inclòs el de la seva increïble longevitat.

Tot i que hi ha altres cantants en actiu més grans que ell, als seus 74 anys acabats de fer és el divo més veterà entre els que actuen en l’elitista club dels grans teatres d’òpera. Amb més de mig segle als escenaris, segueix cantant a la Scala de Milà, el Met de Nova York, la Staatsoper de Viena o el Covent Garden de Londres, temples lírics on no només actua sinó que també dirigeix les seves orquestres. La seva polifacètica personalitat li permet assumir, al mateix temps, la direcció general de l’Òpera de Los Angeles, governar el seu influent concurs Operalia i mantenir vius els seus centres de cant als Estats Units i a València, dedicats a formar nous talents.

¿Hi ha qui en doni més? Si fos per aquest patriarca de la lírica encara s’embarcaria en altres aventures, però resulta difícil que pugui trobar més temps en la seva marejadora agenda per fer realitat totes les seves inquietuds. Sobretot si a més utilitza les nits i els espais que li queden entre els seus continus viatges per estudiar nous papers que s’adaptin a la seva actual tessitura vocal de baríton.

Verdi que t'estimo Verdi

Les obres d’aquest autor centren la seva trajectòria actual. Acaba de debutar a Berlín amb el paper de 'Macbeth', dirigit per Daniel Barenboim. I repetirà estrena el 20 de març amb el de Don Carlos d’'Ernani' al Met de Nova York. Serà ¡el títol 146! de la seva colossal carrera, abans de dirigir musicalment a l’abril una 'Aïda' al mateix teatre i tornar al Liceu de Barcelona, el 30 del mateix mes, per interpretar la versió concert d’'I due Foscari'.

Ningú s’explica d’on treu l’energia per assumir la responsabilitat de tants projectes a la vegada. I més després  de superar dos seriosos ensurts de salut: un càncer de còlon intervingut a temps i una embòlia pulmonar. De les dues situacions en va sortir amb la decisió d’aprofitar cada minut de la seva existència per dedicar-se, mentre pugui, al que més estima: el cant.

¿Quin és el secret d’aquesta infatigable entrega? ¿És la genètica, és disciplina? “El que em sosté és la passió i l’entusiasme per la meva feina. Si no canto, em rovello. Em sento un privilegiat al mantenir-me en la programació dels teatres més exigents i de tenir el suport del públic. No hauria pensat mai que seguiria cantant a la meva edat. Quan vaig fer el pas d’aparcar la corda de tenor per passar a la de baríton ho vaig fer sense saber quant temps duraria amb el canvi, però d’això ja en fa cinc anys”.

¿Sabrà escoltar la seva veu quan ella li digui fins aquí hem arribat? “No ho dubti. És un pas molt difícil, però si jo segueixo és perquè entenc que estic en condicions de fer-ho. Sempre he sabut on eren els meus límits”. El versàtil artista afirma que en aquest ofici l’ambició i la renúncia coexisteixen. “Les meves expectatives s’han complert de sobres amb la gran quantitat de títols que he assumit, però m’hauria agradat representar 'Tristany i Isolda'. No obstant, em vaig adonar que l’esforç de fer-ho m’hauria pres 10 anys de carrera i per això només vaig gravar l’òpera”.

Metall o vellut

L’artista exposa les raons d’aquesta decisió. “La meva vocalitat no encaixava amb l’obra. Hi ha veus que tenen metall i altres vellut i crec que la meva està més en la segona categoria. La tessitura metàl·lica de Tristany era molt perillosa per a mi”. Això ho diu qui ha triomfat amb grans papers de Wagner i qui ara ha trobat en Verdi una raó per seguir explorant nous reptes que li permetin explotar la poderosa franja central del seu noble i robust timbre: “La majoria de papers de baríton que faig són verdians, tot i que també he interpretat 'Thaïs', de Massenet i 'Ifigenia en Táuride', de Gluck, i segueixo buscant altres títols. Però Verdi és el més bonic que es pot cantar. Hauria d’haver avançat el canvi a baríton tres anys”.

El Liceu el sentirà en una de les obres de l’autor italià, 'I due Foscari'. “En aquesta partitura va començar a demostrar com n’era de prolífic, ja que el mateix any també va escriure 'Ernani'. Quan la vaig descobrir, em va enamorar. Primer la vaig conèixer com a tenor, encara que només vaig gravar les romances, però el paper de baríton és extraordinari. Òbviament, m’hauria agradat més fer-lo escenificat, però m’il·lusiona tornar al Gran Teatre”.

 El tenor/baríton no oblida els 10 anys que, en la dècada dels 70, va tenir el seu domicili a Barcelona, on va arribar després d’experiències tan extenuants com la del seu pas, al costat de la seva dona i soprano Marta Ornelas, per l’Òpera de Tel Aviv, on va arribar a actuar dos anys i mig en 280 funcions. L’ascendència catalana del seu pare, nascut a Tordera (Barcelona), i el prestigi del teatre de la Rambla com a eix de l’òpera a Espanya el van empènyer a prendre aquesta decisió.

Vetllades a Barcelona

“Van ser uns anys inoblidables. Els meus fills havien complert 4 i 7 anys, i a més la meva dona tenia una germana que vivia a la ciutat. Veníem sempre per Nadal i ens ho passàvem molt bé. En aquelles dates coincidíem amb Montserrat Caballé, Jaume Aragall, Pedro Lavirgen, Joan Pons i més tard, Josep Carreras. Tots actuàvem al Liceu i l’extraordinari públic barceloní ho disfrutava tant com nosaltres”.

Abans d’aquest retorn a Barcelona, Plácido s’haurà d’enfrontar a un rol de malvat. “No m’agrada fer de dolent a les òperes, però 'Macbeth', sense ser innocent és, des de la meva visió, una víctima de la seva pròpia dona i l’instrument del qual ella es val per aconseguir el poder. És un personatge feble i turmentat, que exigeix un gran esforç dramàtic i respecte per l’exigent línia del cant verdià”.

Plácido diu que sent cada vegada més respecte per les seves aparicions en escena: “Cantar és més difícil que dirigir. Estar al podi et cansa, però interpretar t’exigeix estar en condicions cada tres dies. Molts em diuen: ‘Plácido. No ets un home de negocis. Has de fer 20 funcions d’òpera per guanyar el que et paguen per un concert’. I jo dic que sí, però el que passa és que la vida a l’escenari em torna boig. Ja sé que algun dia ho hauré de deixar. No moriré amb les botes posades en el teatre, però sí en tasques relacionades amb aquest art”.

¿Mai ha sentit pànic escènic, com el que va afectar Sabina? “Més que aquest tipus de por, he viscut quatre incidents que em van obligar a cancel·lar durant la funció. Un catarro em va fer interrompre 'La forza del destino' a Hamburg i em va passar el mateix al Met amb 'La Gioconda' o en recitals a Xile i Portugal. Quan et passa una cosa així el millor és dir la veritat al públic i buscar altres dates per compensar-ho. I tot torna a la normalitat”.

Això passarà el pròxim agost a Salzburg, on va ser molt criticat l’estiu passat per la seva actuació en la segona funció d’'Il trovatore'. “La culpa va ser meva —admet—. No estava en condicions de cantar a causa de les seqüeles d’una severa infecció i em vaig sentir pressionat per l’interès dels espectadors que m’havien vingut a veure”. Per això tornarà a interpretar el comte de Luna amb la megaestrella Anna Netrebko, a qui qualifica com la “Maria Callas del segle XXI” per la seva personalitat i les seves condicions vocals i dramàtiques.

El seu successor

Per a qui va ser considerat el millor tenor de la història en una enquesta de la BBC, la carrera de l’alemany Jonas Kaufmann és, entre els divos actuals, la que més s’assembla a la seva. L’apunta com el seu successor. “És un cantant amb una musicalitat i un gust exquisits a qui admiro molt. Hi ha molts paral·lelismes entre la seva trajectòria i la meva”, diu. El bavarès acaba d’estrenar 'Andrea Chenier' a Londres i l’última nova producció que es va fer allà de l’obra la va interpretar Plácido. I una cosa semblant passa amb una recent 'Manon Lescaut' que havia cantat l’espa­nyol fa 30 anys.

“Farà segur tot el Verdi que jo vaig interpretar. I 'Carmen', 'Tosca', 'Adriana Lecouvreur' i altres. És clar que hi ha coses que ell ha estrenat, com 'Fidelio', i jo no i al revés. La diferència entre nosaltres es veurà quan es faci balanç dels dos currículums i es vegi quants anys cantarà ell i quines obres li hauran interessat més”.

Atent als joves valors, l’omple d’orgull veure que els cantants que sorgeixen del Centre de Perfeccionament que porta el seu nom a València, així com els de les seves escoles de Washington i Los Angeles siguin reclamats per als repartiments operístics o saltin a Operalia perquè estan preparats per competir al màxim nivell. “Ells són la prova d’una baula que continua per garantir el futur de la lírica”.

Atent a les convulsions socials

En un moment de crisi de les institucions, i des de la seva experiència com a gestor, valora la trajectòria dels teatres europeus de gran tradició, on són compatibles les ajudes públiques amb les privades. “La Scala, per exemple, té dotacions federals grans, però també patrocinadors molt forts. I això passa, com als Estats Units on no hi ha ajuda del govern, perquè les aportacions es dedueixen en els impostos. A Espanya fa falta una llei de mecenatge que reguli aquesta qüestió”.

Atent a les convulsions polítiques i socials espanyoles, opina que la irrupció de Podem es produeix en un moment de descrèdit dels dos grans partits opositors. “L’aparició d’aquesta iniciativa regeneracionista aporta vitalitat i suscita il·lusió en un moment de recerques de solucions alternatives. Però s’ha de veure si aquestes promeses que fan es poden complir”. El cantant afegeix que ell creu més en les persones amb lideratge que en els partits. I no li importaria qualsevol tipus de coalició entre polítics, siguin del color que siguin, capaços d’enfrontar-se als problemes col·lectius.

És molt més caut amb el tema del sobiranisme a Catalunya. “És una qüestió molt delicada. Hi ha moltes persones que volen la independència i altres que, tot i ser catalanes, no la desitgen, i no diguem vist des de la resta de l’Estat. La veritat és que sentiria una pena molt gran si Catalunya, a qui estimo i admiro i on tinc família i moltes vinculacions, no fos part d’Espanya. Ho veig gairebé impossible, però no m’atreveixo a jutjar”.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Apassionat del futbol i de l’esport en general i seguidor del Madrid, es presta a qualsevol debat. ¿Messi o Ronaldo? “Tots dos són extraordinaris. El de Messi és un talent innat, d’aquells que surten de segle en segle i que li ve des de petit. Pots considerar que el que fa és fàcil o difícil, però li surt de dins. Ronaldo, en canvi, s’ha dedicat tota la seva vida a millorar les seves prestacions i té molt bones qualitats tant en el joc de peu com en l’aeri, però és algú que s’ha fet a si mateix i això ho valoro molt”.

Un dels seus somnis seria veure com algun dels seus vuit néts fes carrera musical: “Almenys set apunten qualitats per cantar o dedicar-se a aquest art, però s’haurà de veure”. De moment, el petit Álvaro ja ha fet els seus primers passos amb el paper de Pablito a 'Il postino'. El patriarca d’una gran família té motius sobrats per disfrutar de la seva esplendorosa tardor.