Veus del Brasil

¡Ràpid, digueu els tres primers escriptors brasilers que us vinguin al cap! Penseu, penseu. Tres noms. ¿No? Una pista: l'autor de 'L'alquimista' ho és. ¡Molt bé! Ja teniu el primer: Paulo Coelho, un dels grans supervendes de la història. ¿Us atreviu amb el segon? Una dona, amb nom i aspecte de dama sofisticada, que va tenir ampli predicament entre la intel·lectualitat pàtria els 90. Exacte: Clarice Lispector. ¿Se us en acut un tercer? Si no, no us preocupeu. Podem donar la hipòtesi per comprovada: tantes coses que sabem sobre el Brasil, tant que ens fascina aquest país que és gairebé un continent, i respecte a la seva literatura anem més aviat despistats.

Però aquest any tenim l'ocasió perfecta per posar remei a aquest desconeixement: el Brasil és el convidat d'honor de la Fira del Llibre de Frankfurt, la més important del sector, i no pensa desaprofitar l'oportunitat de demostrar que té molt més per oferir que platja, ritme i filigranes futbolístiques. La cita serà a l'octubre, però fins que arribi aquest moment, en què les lletres brasileres estaran dia sí i dia també en les seccions culturals de la majoria de diaris del món, val la pena aprofitar que dos dels autors brasilers més interessants han arribat a les llibreries espanyoles per sembrar la llavor de la curiositat per una literatura tan rica i diversa com el país que l'ha engendrat.

Els autors en qüestió són Rubens Figuei­redo (Rio de Janeiro, 1956) i Bernardo Kucinski (São Paulo, 1937) --guanyador el 2011 i menció d'honor el 2012, respectivament, del premi Portugal Telecom, un dels més importants en llengua portuguesa-- i van visitar Espanya a les portes de la primavera, convidats per Rayo Verde, l'editorial que s'ha decidit que deixin de ser uns desconeguts en aquestes latituds. A les antípodes un de l'altre pel que fa a personalitat, trajectòria vital i projecció pública, comparteixen, no obstant, la voluntat de convertir la ploma en un ariet capaç d'enderrocar els murs que aixeca el sistema per amagar la injustícia i assetjar la dignitat.

Debut en espanyol

La Barcelona que rep Rubens Figueiredo és freda i plujosa i no convida en absolut a passejar-hi, encara que això no és obstacle perquè l'escriptor accepti la proposta del fotògraf de sortir al carrer i pujar al primer autobús que passa. Potser perquè és la imatge que casa més bé amb el seu llibre, 'Passatger del final del dia', o potser perquè la timidesa que s'endevina darrere la seva extrema amabilitat li impedeix oposar resistència. En qualsevol cas, quan s'asseu a parlar d'aquesta obra que suposa el seu debut davant el públic espanyol, tot i que és la vuitena que escriu, ho fa amb un punt d'eufòria per l'aventura viscuda. No sol fer coses així per promocionar els seus llibres.

“No m'agrada el moviment. La meva editora brasilera diu que és necessari perquè es coneguin els llibres. 'Doncs encarregui-se'n vostè', li responc. Jo confio en ella”, exposa. Potser no li agrada la idea de promocionar els seus llibres, d'haver de fer coses especials per vendre'ls, però és evident que li agrada parlar-ne. O que simplement li agrada parlar, en general. I escoltar. Compensa així les hores de soledat i silenci que li imposa la seva professió de traductor, amb què es guanya la vida, juntament amb les classes de portuguès que fa tres nits a la setmana en un institut públic de Rio. “Al Brasil és gairebé impossible viure de la literatura. Però no em queixo: no és dolent per a un escriptor viure com les altres persones. Si no es té una vida real, és impossible escriure sobre la vida real”, argumenta.

La seva està enganxada al carrer. “Sóc professor des de fa 28 anys, i els meus alumnes pertanyen al grup més pobre de la població --explica--. M'agrada molt la meva feina: aprenc més del que ensenyo. Els meus alumnes m'han aportat molt més que qualsevol llibre que jo hagi llegit”. Dels milers d'hores compartides amb ells surt aquest 'Passatger del final del dia' que li va donar el premi Portugal Telecom el 2011, un reconeixement que li obrirà les portes de diversos països, ja que suposarà la traducció d'una obra que, fins ara, no havia sortit de l'àmbit lusòfon. Un llibre, doncs, que suposa obertura. Però també tancament.

Saviesa concentrada

“Vaig començar a escriure'l als 50 anys. Ara en tinc 57, i he estat tot aquest temps escrivint-lo i reescrivint-lo, perquè suposa la consolidació de tota la meva experiència vital, la plasmació de la meva manera de veure la vida. Jo sóc de classe mitjana, mitjana-baixa potser, però els meus alumnes són de classe molt baixa, molt, molt baixa. I la relació amb ells ha fet que em plantegi constantment el perquè de la desigualtat social, què hi ha en l'interval entre una classe i una altra, què construeix aquesta distància. Aquest llibre indaga en això”.

El protagonista, Pedro, viatja en autobús per passar el cap de setmana amb la seva nòvia, que viu en un dels barris més pobres i conflictius de Rio. El canvi de paisatge i la lectura del llibre que l'acompanya en el trajecte, un relat del pas de Darwin pel Brasil, el portaran a prendre consciència, gairebé sense voler, dels mecanismes que utilitza el sistema per perpetuar la desigualtat, universals en temps i lloc. “Sóc un home que viatja poc, però crec que puc afirmar que el que dibuixo al llibre passa a tot arreu del món”, diu gairebé xiuxiuejant. Figueiredo parla baixet i en un peculiar portunyol, però, contra pronòstic, aconsegueix mantenir en tot moment l'atenció de l'interlocutor: la sinceritat i la noblesa del que diu i de com ho diu calen en qui té davant. El mateix exactament es podria dir del seu llibre. Autor sense escarafalls, tot i els premis; traductor sense escarafalls, tot i ser considerat un dels que coneixen més bé Tolstoi; llibre sense escarafalls, tot i el seu exquisit domini del llenguatge i la innovació formal.

Bernardo Kucinski és una altra cosa. Des de la planta, d'aristòcrata de sang vermella, fins al to de veu, aspre i amb un punt d'exigència que porta a pensar que no li costaria donar ordres i sí acceptar-les. La seva trajectòria professional ho confirma: periodista sense pèls a la llengua ni por de la polèmica, va fundar destacats diaris alternatius al seu país i el 1970 va marxar a la Gran Bretanya, on va col·laborar amb mitjans com 'The Guardian' i la BBC. De tornada al Brasil poc després, va combinar el periodisme actiu amb la docència, i va començar a col·laborar amb el Partit dels Treballadors de Lula, a qui va assessorar en el seu primer mandat, entre el 2002 i el 2006.

“L'arribada de Lula al poder va ser una revolució: ¡un operari elegit president en una societat esclavocràtica! Hi vam arribar amb moltes ganes. I jo tenia una feina molt especial: feia un informe analític diari, el primer que llegia Lula cada matí, en la línia de les 'Cartas ácidas' [amb aquest nom es van recollir en un llibre] que li havia enviat durant anys com a periodista. Tenia una relació directa amb ell. Però amb el temps em va incomodar una cosa: jo era allà al poder, i em feia amb militars que entraven i sortien, i quedaven amb mi per xerrar... I la qüestió de la meva germana desapareguda m'estava menjant per dins”, explica.

La seva germana i el seu cunyat van ser víctimes de la dictadura militar que va oprimir el Brasil entre el 1964 i el 1984. Un dia del 1974 van treure a passejar el gos i se'ls va empassar la terra. Van desaparèixer. Els van fer desaparèixer. Per això Kucinski va tornar al Brasil. Per això ha afegit una obra de ficció a la quinzena de títols d'assaig econòmic, periodístic i polític que l'han convertit en intel·lectual de referència i flagell de governants al seu país. “Quan la meva germana va desaparèixer, no vaig poder escriure sobre això. Sempre hi havia un impediment íntim per fer-ho. Primer hi havia massa feina: enviar cartes, visitar associacions que ens poguessin ajudar a trobar-la... I, després, la vaig matar. M'ho deia un familiar d'un desaparegut xilè a qui vaig entrevistar a Londres: `Ells ens obliguen a matar-los'. I és així, també em va passar a mi: hi va haver un dia que vaig matar la meva germana i vaig oblidar l'assumpte per poder tirar endavant”.

Catarsi literària

Però l'assumpte seguia allà, i al final va decidir abordar-lo a través de la literatura. “Havia de ser d'aquesta manera. Jo m'havia quedat la biblioteca del meu cunyat, la part de l'herència familiar que li corresponia a la meva germana... Les culpes es van acumulant, i aquesta mena de sentiments només es poden expressar així, no serveix la mera exposició d'uns fets”. La catarsi va ser 'Les tres morts de K', on la K remet a Kucinski i remet a Kafka, en qui és inevitable pensar al llegir la història d'aquest pare que busca la seva filla desapareguda.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

“Com la nostra literatura, la nostra dictadura és poc coneguda --lamenta el periodista--. Potser perquè, a diferència del que va passar a Xile o l'Argentina, a penes hi va haver 500 morts i sempre es va intentar mantenir l'aparença de democràcia. Però el segon ordre de repressió, el de les depuracions i les llistes negres, va afectar més de 50.000 persones”, denuncia. La Comissió de la Veritat que la presidenta Dilma Roussef va instaurar el 2012 per investigar aquests crims hauria de servir per tancar ferides, però Kucinski no hi confia. “L'Estat vol acontentar les víctimes, però sense crear problemes”, sentencia.

Així que, contra la falta de valentia governamental, literatura. I també per conèixer la realitat del país de moda, el que subjau sota el miracle econòmic. Que la tinta pot proporcionar més plaer que la caipirinha.