Anar al contingut

GENT DE NOU BARRIS

Josep Pomès: «La sardana va ser la nostra identitat»

JORDI TRENZANO
BARCELONA

Verdun i Roquetes sempre han acollit immigració de la resta d'Espanya durant el franquisme i de desenes de països en l'actualitat. En aquest mosaic, un nucli de veïns va decidir ara fa 50 anys donar forma a la seva passió per la sardana creant l'Agrupació Sardanista L'Ideal d'en Clavé, convertida ara en una de les agrupacions més importants de Catalunya. Josep Pomès (Vergòs de Cervera, 1941) n'ha estat president en dues etapes i ara n'és vicepresident i responsable de l'Aplec de Tardor que L'Ideal d'en Clavé organitza cada any, potser la trobada sardanista més important.

-Vostè va arribar a Barcelona de jove, i aquí va conèixer la sardana.

-Recordo que a la pensió on vaig arribar convivia amb una família de sardanistes. Ens van dir que ballaven sovint, que hi havia noies i em van deixar anar amb ells. A més a més de les sardanes, també anàvem d'excursió, al cine, anàvem a ballar… Amb la sardana m'ho vaig passar molt bé i em vaig acabar casant amb una sardanista.

-Conviure amb el franquisme no devia ser fàcil.

-Ara els governs i ajuntaments progressistes abandonen la sardana per coses elitistes i europees, deixen la tradició de banda. Però va ser un motiu de reivindicació. Hi va haver dies que estàvem al parc de la Ciutadella i a les camises hi portàvem les quatre barres de la senyera. Si ens veia un guàrdia civil ens les arrencava i teníem sort si no acabàvem a la presó. A vegades tocàvem La santa espina i venia la policia a cavall. Durant molts anys la sardana va ser la nostra identitat.

-¿Com es va crear l'Agrupació?

-Dins de la Societat Coral Ideal d'en Clavé hi havia un grup de sardanistes que tenien el desig de fer ballades de manera regular. El 1961 van crear l'Agrupació i aquell mateix any vam organitzar el primer aplec, a la font de Canyelles. No va tornar fins al 1969 i llavors va parar fins al 1977-1978. Lluís Almoyner, que va ser el president i ànima de l'agrupació, va conèixer Augusto Algueró i li va demanar ajuda, ja que l'aplec podia desaparèixer sense una empenta. Ens va reclutar quatre persones que anàvem a tots els aplecs de Catalunya. L'any següent ja vam contractar la cobla La Principal de la Bisbal. I va créixer molt. Vam arribar a tenir a prop de 5.000 persones cada any, entre el 1985 i el 1990, que van ser els millors anys.

-I van actuar en el centenari del FC Barcelona.

-Ricard Maxenchs ens va demanar sardanes per a la clausura. Era una gran oportunitat per a una entitat de Nou Barris. Vam reunir tants sardanistes que vam donar tota la volta al camp, amb la Principal de la Bisbal tocant a la llotja d'autoritats. Ara no hi ha l'efervescència de llavors, els joves no hi participen. Amb tot, el nostre Aplec i el de Calella són els més importants que hi ha a Catalunya.

-Un barri d'origen immigrant com Nou Barris no sembla el més propici per a les sardanes.

-Aquest era un barri d'immigrants. Però també hi havia un nucli autòcton, que volia les seves sardanes o el teatre en català i van fer aquesta entitat. A Nou Barris hi ha entitats com el Centre Cultural García Lorca o el Centre Manuel de Falla, però de catalanes no n'hi ha tantes. Hem ajudat a normalitzar Nou Barris, hi ha gent de la resta de Catalunya que coneix el districte gràcies a l'Aplec.

-¿Com va anar l'últim Aplec?

-Extraordinari. Va fer bon temps i va venir gent de tot Catalunya, això ja és un al·licient. Tinc respecte per tots els aplecs, a Catalunya se'n fan més de 200, però sent imparcial crec que és dels més importants. Van venir unes 2.500 persones.

-Vostè viu al barri de Sant Antoni. ¿Què hi troba a Verdun que no hi ha a Sant Antoni?

-Potser la dedicació. A l'agrupació hi ha 50 o 60 persones del barri sempre disposades a ajudar-te. Només a l'Aplec n'hi treballen unes 70. Jo vaig arribar aquí, em van tractar bé, vaig fer amics i en pocs anys em van fer president. A Sant Antoni sóc el tresorer de l'associació de veïns, el president de l'AAVV de Sant Antoni va venir a l'Aplec un any i em va veure sent president, amb Maragall i Pujol, davant de 5.000 persones. Li va costar convèncer-me, però em va fer tresorer. M'agrada treballar al servei de la col·lectivitat, algú ho ha de fer, no com aquest egoisme que hi ha avui en dia.

0 Comentaris
cargando