La sonda Parker de la Nasa obre més enigmes al voltant al sol

Fa un any, la sonda solar Parker de la NASA va volar més a prop del sol que qualsevol satèl·lit en la història,sonda solar Parker de la NASA i va recollir un espectacular tresor de dades des de la vora de la corona d’un milió de graus del sol. Aquestes dades han permès ara als físics solars mapar la font d’un component principal del vent solar que contínuament esquitxa l’atmosfera de la Terra, mentre revela estranyes inversions de camps magnètics que podrien estar accelerant aquestes partícules cap al nostre planeta. Quatre estudis publicats a la revista científica ‘Nature’ ofereixen aquesta informació.

Aquestes partícules accelerades interactuen amb el camp magnètic de la Terra, i generen els acolorits llums del nord i del sud. Però també tenen el potencial de danyar la xarxa elèctrica i les xarxes de telecomunicacions a la superfície de la Terra, amenaçar els satèl·lits en òrbita i potser posar en perill els astronautes a l’espai.

Com més comprenguin els físics solars l’entorn magnètic del sol i com llança les partícules del vent solar cap als planetes, millor podran predir esdeveniments i prevenir danys.

«Hi va haver un gran esdeveniment de clima espacial el 1859 que va destruir les xarxes de telègrafs a la Terra i un el 1972 que va activar les mines navals al Vietnam del Nord, només pels corrents elèctrics generats per la tempesta solar», recorda Stuart Bale, professor de Física de la Universitat de Califòrnia i autor principal d’un article sobre els nous resultats de l’experiment FIELDS de la sonda.

«Som una societat molt més tecnològica que el 1972, les xarxes de comunicacions i la xarxa elèctrica a la Terra són extraordinàriament complexes, per la qual cosa les grans pertorbacions del sol són potencialment molt serioses –prossegueix–. Si poguéssim predir el clima espacial, podria apagar o aïllar parts de la xarxa elèctrica, o apagar sistemes satel·litaris que podrien ser vulnerables».

Un dels objectius principals de la sonda solar Parker és descobrir la font del vent solar «lent» i com s’accelera en l’atmosfera calenta del sol: la corona solar d’1 milió de graus. El vent solar consisteix en partícules carregades, principalment protons i nuclis d’heli, que viatgen al llarg de les línies del camp magnètic del sol.

Entre 500 i 1.000 quilòmetres

Se sap que l’anomenat vent solar «ràpid», amb una velocitat d’entre 500 i 1.000 quilòmetres per segon, prové de grans forats a la corona solar als pols nord i sud del sol. Però l’origen del vent solar «lent», que és més dens però aproximadament la meitat de la velocitat del vent solar «ràpid», s’entén menys.

Les dades de la primera trobada pròxima de la sonda (la sonda ha tingut dues trobades més durant l’acostament més proper, o periheli, de la seva òrbita al voltant del sol) revela una gran quantitat de física nova.

«Les primeres tres trobades de la sonda solar que hem tingut fins ara han sigut espectaculars», admet Bale, l’investigador principal de FIELDS.

«Podem veure l’estructura magnètica de la corona, que ens diu que el vent solar està emergint de petits forats coronals; veiem activitat impulsiva, grans rajos o retrocessos que creiem que estan relacionats amb l’origen del vent solar; veiem inestabilitat [el gas en si mateix és inestable i genera ones], i també ens sorprèn la ferocitat de l’ambient de pols a l’heliosfera interna», afegeix.

Durant cada trobada propera, la sonda es va estacionar durant una setmana per sobre d’un forat de la corona que transmetia partícules de vent solar al llarg de les línies de camp magnètic més enllà de la sonda, donant als instruments a bord de la sonda una vista sense precedents del que estava passant a la superfície solar.

Gràcies al mapatge ultraviolat extrem del sol per altres naus espacials, com STEREO, Bale i els seus col·legues van poder rastrejar el vent i els camps magnètics fins a una font, els forats coronals, que suggereix fortament que aquests forats són la font del vent solar lent. Els forats coronals, que estan relacionats amb les taques solars, són àrees més fredes i menys denses que la corona circumdant.

L’inesperat va ser una sèrie de girs en el camp magnètic mentre passava per la nau espacial. Durant aquests períodes, el camp magnètic es va revertir sobtadament 180 graus i després, segons a hores després, va retrocedir.

«Aquestes interrupcions probablement estiguin associades amb algun tipus de rajos de plasma –apunta Bale–. La meva sensació és que aquestes interrupcions o rajos són fonamentals per al problema de l’escalfament solar del vent».

La pols del periheli

Una altra sorpresa va ser la pols que esquitxava la nau espacial repetidament durant cada sobrevol en el periheli, el punt en l’òrbita on la nau espacial era més a prop del sol. Probablement més petit que un micró, que és una mil·lèsima de mil·límetre, les partícules de pols són probablement restes d’asteroides o cometes que es van fondre a prop del sol i van deixar la seva pols atrapada.

Aquesta pols ara està orbitant al sol, i Bale sospita que gran part d’aquest, al colpejar la nau espacial, és expulsat cap enfora per una lleugera pressió i destinat a escapar-se per complet del sistema solar.

Notícies relacionades

Pluja d’estrelles abril 2023: ¿quan i com veure els Lírids?

Aquestes són les feines que porten més infelicitat

Bale afegeix que estudiar el vent solar de la Terra és com estudiar la font d’una cascada a prop del fons, on la turbulència enfosqueix el que passa a la part superior.

«Ara, amb la sonda solar Parker, ens estem acostant cada vegada més al cim de la cascada, i podem veure que hi ha una estructura subjacent –destaca–. A la font, el que veiem és una cosa que és coherent amb rajos impulsius. Tens un petit forat, un forat coronal, i el vent solar surt per allà en un flux suau. Però llavors, a més d’això, hi ha rajos. Quan arriba a la Terra està tot barrejat».