Anar al contingut

Misteri astronòmic

Científics especulen que l'asteroide Oumuamua sigui una nau alienígena

Un grup d'astrònoms de Harvard detecten un augment inesperat en la velocitat de l'objecte espacial, cosa que obre la porta a jugar amb la hipòtesi que sigui una missió de reconeixement del Sistema Solar

Els investigadors de la NASA qualifiquen el fenomen d'"emocionant", però en cap moment aventuren que pugui respondre a una intervenció extraterrestre

Europa Press / El Periódico

Astrònoms del Centre Harvard-Smithsonian d’Astrofísica estimen que la forma allargada del primer asteroide interestel·lar conegut, l’Oumuamua, opera com una vela que explica la seva inesperada acceleració. Donant més interès a l’assumpte, especulen fins i tot amb la possibilitat que l’objecte tingui un origen artificial i hagi sigut dissenyat per a un viatge de reconeixement interestel·lar per una civilització avançada, però que la seva missió s’hagi acabat i s’hagi convertit en el rebuig d’un naufragi.

També científics de la NASA estan estudiant amb profusió el fenomen, que qualifiquen d’"emocionant" per les novetats que està aportant en el camp de l’astronomia. No obstant, l’agència aeroespacial en cap cas contempla una eventual intervenció d’extraterrestres en l’esdevenir de l’Oumuamua.

Això sí, el seu nom dona peu a jugar amb la imaginació i el misteri: Oumuamua, pronunciat com 'Oh-moo-ah-moo-ah', és una paraula hawaiana que significa "un passatger vingut de lluny que arriba primer". Un telescopi hawaià va ser el primer a albirar-lo.

  

Estudi del Centre Harvard-Smithsonian

L’estudi del Centre Harvard-Smithsonian, titulat '¿Podria la pressió de la radiació solar explicar l’acceleració peculiar de l’Oumuamua?’ i publicat a ArXiv, va ser realitzat per Shmuel Bialy, investigador postdoctoral a l’Institut de Teoria i Computació, i Abraham Loeb, director d’aquest centre. [Pots llegir l’estudi sobre l’Oumuamua en PDF.]

L’Oumuamua va ser vist per primera vegada per l’enquesta Pan-Starrs-1 40 dies després del seu pas més proper pel Sol (el 9 de setembre del 2017). En aquest punt, estava a aproximadament 0,25 UA del Sol (un quart de la distància entre la Terra i el Sol), i ja estava sortint del Sistema Solar. En aquell moment, els astrònoms van notar que semblava tenir una alta densitat (indicativa d’una composició rocosa i metàl·lica) i que estava girant ràpidament.

Comportament inesperat del suposat asteroide

Si bé no va mostrar signes de desgasificació al passar a prop del nostre Sol (cosa que hauria indicat que era un cometa), un equip d’investigació va poder obtenir espectres que indicaven que l’Oumuamua estava més gelat del que es pensava. Després, quan va començar a abandonar el Sistema Solar, el Telescopi Espacial Hubble va agafar algunes imatges finals de l’Oumuamua, que va revelar algun comportament inesperat.

Després d’examinar les imatges, un altre equip d’investigació internacional va descobrir que l’Oumuamua havia augmentat de velocitat, en lloc d’anar més lent, com s’esperava. L’explicació més probable, van afirmar, era que l’Oumuamua estava descarregant material de la seva superfície a causa de l’escalfament solar (també conegut com a ‘desgasificació’). L’alliberament d’aquest material, que és consistent amb la forma en què es comporta un cometa, donaria a l’Oumuamua l’empenta constant que necessitava per aconseguir aquest augment de velocitat.

Desgasificació sota sospita

Bialy i Loeb, però, hi ofereixen una contraexplicació. Si l’Oumuamua era en realitat un cometa, ¿per què no va experimentar  desgasificació quan estava més a prop del nostre Sol?

A més, citen altres investigacions que van mostrar que si la desgasificació fos responsable de l’acceleració, també hauria provocat una ràpida evolució en el gir de l’Oumuamua (que no es va observar).

Enviament de més naus

Bàsicament, Bialy i Loeb consideren la possibilitat que l’Oumuamua pugui ser, de fet, una vela lleugera, una forma de nau espacial que depèn de la pressió de radiació per generar propulsió, similar al que està treballant Breakthrough Starshot, el projecte per enviar petites naus a altres sistemes.

En la línia del que s’ha previst per a Starshot, aquesta vela lleugera podria haver sigut enviada des d’una altra civilització per estudiar el nostre Sistema Solar i buscar-hi signes de vida. Així és com ho va explicar el professor Loeb a ‘Universe Today’ per correu electrònic: "Expliquem l’excés d’acceleració de l’Oumuamua lluny del Sol com a resultat de la força que la llum del Sol exerceix sobre la seva superfície. Perquè aquesta força expliqui l’excés d’acceleració mesurada, l’objecte ha de ser extremadament petit, de l’ordre d’una fracció de mil·límetre de gruix però de desenes de metres de mida. Això fa que l’objecte sigui lleuger per a la seva àrea de superfície i li permet actuar com una vela lleugera. El seu origen podria ser natural (al medi interestel·lar o discos protoplanetaris) o artificial (com una sonda enviada per a una missió de reconeixement a la regió interior del Sistema Solar)".

Basant-se en això, Bialy i Loeb van calcular la probable forma, el gruix i la relació massa-àrea que tindria un objecte tan artificial. També van intentar determinar si aquest objecte podria sobreviure a l’espai interestel·lar, i si podria o no resistir les tensions de tracció causades per la rotació i les forces de marea.

Sense transmissions de ràdio

El que van trobar va ser que una vela amb només una fracció de mil·límetre d’espessor (0,3-0,9 mm) seria suficient perquè una làmina de material sòlid sobrevisqués al viatge a través de tota la galàxia, tot i que això depèn en gran manera de la densitat de massa de l’Oumuamua. Gruixuda o prima, aquesta vela podria suportar col·lisions amb grans de pols i gas que impregnen el medi interestel·lar, així com forces centrífugues i de marea.

Pel que fa al que estaria fent una vela lleugera extraterrestre al nostre Sistema Solar, Bialy i Loeb ofereixen algunes explicacions possibles.

Primer, suggereixen que la sonda pot ser realment una vela difunta que flota sota la influència de la gravetat i la radiació estel·lar, similar als rebutjos dels naufragis de vaixells que floten a l’oceà. Això ajudaria a explicar per què Breakthrough Listen no va trobar evidència de transmissions de ràdio.