Un nou estudi replanteja els orígens de la xocolata

La passió per la xocolata va poder començar molt abans del que es creia. Un nou estudi publicat a la revista ‘Nature ecology & evolution’ apunta que el cacau, la planta de la qual prové la xocolata, va ser domesticat per al seu consum uns 1.500 anys abans del que es creia i en un lloc diferent al que estimaven els experts. D’acord amb aquesta nova investigació, els orígens de la xocolata podrien trobar-se en les poblacions de l’Amèrica del Sud de fa entre 5.300 i 2.100 anys.

"Aquest nou estudi ens mostra que les poblacions que habitaven els trams superiors de la conca de l’Amazones, que s’estenen fins als estreps dels Andes al sud-est de l’Equador, van estar collint i consumint cacau uns 1.500 anys abans del que més tard va passar a Mèxic", explica Michael Blake, coautor de l’estudi i professor al Departament d’Antropologia de la Universitat de la Colúmbia Britànica (UBC). "Això suggereix que l’ús de cacau, probablement com una beguda, va ser una cosa que es va fer popular i molt probablement es va acabar propagant cap al nord pels agricultors que conreaven cacau", afegeix l’investigador.

Fins ara,l’evidència arqueològica de l’ús del cacau, que es remunta a fa 3.900 anys, apuntava a la idea que l’arbre del cacau es va domesticar per primera vegada a l’Amèrica Central. Peròl’evidència genètica trobada mostra l’existència d’una diversitat més gran d’arbre de cacau i d’espècies relacionades a l’Amèrica del Sud equatorial, on el cacau continua sent important per a grups indígenes contemporanis. Per això els investigadors van decidir començar a buscar evidències arqueològiques a la regió a la recerca de l'origen de la xocolata.

La importància del cacau

Per a aquest nou estudi, els investigadors van començar per analitzar artefactes de ceràmica trobats a Santa Ana (La Florida), un dels llocs arqueològics més importants de l’Equador i un dels llocs més antics (coneguts) de la cultura Mayo Chinchipe. Els experts estimen que aquest lloc va ser habitat fa uns 5.450 anys.

L’anàlisi d’aquests artefactes va permetre als investigadors arribar a la conclusió que aquesta cultura utilitzava cacau fa entre 5.300 i 2.100 anys. Una troballa que, segons expliquen els experts, es pot explicar a través de tres tipus d’evidències: la presència de grans de midó específics de l’arbre de cacau dins de recipients de ceràmica i peces de ceràmica trencades; els residus de teobromina, un alcaloide amarg que es troba en l’arbre del cacau però no en els seus parents silvestres; i en els fragments de l’ADN antic amb seqüències exclusives de l’arbre del cacau.

En aquest sentit, els investigadors recorden que l’arbre del cacau (Theobroma cacao) va ser un cultiu de gran importància cultural en la Mesoamèrica precolombina, una regió històrica i cultural que d’Amèrica del Nord que s’estén des del centre de Mèxic fins a Belize, Guatemala, El Salvador, Hondures, Nicaragua i el nord de Costa Rica. En aquesta cultura, els grans de cacau s’utilitzaven com a moneda i per elaborar algunes de les begudes consumides durant festes i rituals.  

Investigació arqueològica i genètica

Segons expliquen els investigadors en aquest nou estudi, les troballes suggereixen que les poblacions de la cultura Mayo Chinchipe van domesticar l’arbre de cacau almenys 1.500 anys abans que el cultiu fos utilitzat a l’Amèrica Central. D’altra banda, ja que alguns dels artefactes de Santa Ana (La Florida) tenen vincles amb la costa del Pacífic, els experts també suggereixen que el comerç de béns  –incloses les plantes d’importància cultural– podria haver iniciat el "viatge cap al nord" del cacau.

Notícies relacionades

¿Un món sense xocolata?

"El consum de cacau protegeix davant les malalties cardiovasculars"

D’acord amb Sonia Zarrillo, autora principal de l’estudi i investigadora a la Universitat de Calgary, les troballes presentades en aquest nou estudi representen una important innovació metodològica al món de l’antropologia.

"Per primera vegada, tres línies independents d’evidència arqueològica han documentat la presència de cacau antic a les Amèriques: grans de midó, biomarcadors químics i seqüències de l’ADN antigues", comenta la investigadora. "Aquests tres mètodes es combinen per identificar definitivament una planta que, fora d’això, és notòriament difícil de rastrejar en el registre arqueològic perquè les llavors i altres parts es degraden ràpidament en ambients tropicals humits i càlids".