El telescopi 'Hubble' detecta l'estrella més llunyana mai observada

Un equip internacional d’astrònoms ha descobert l’estrella més llunyana mai observada gràcies a observacions amb el telescopi Hubble i la inesperada ajuda de la naturalesa, en un fenomen conegut com a lent gravitacional. Ícar o Icarus, com ha sigut batejada, es troba a 9.000 milions d’anys llum.

«És la primera vegada que veiem una estrella tan llunyana», va explicar Patrick Kelly, investigador de la Universitat de Minnesota i líder de l’estudi. No és una galàxia ni tampoc una supernova o un esclat de raigs gamma, sinó una estrella normal individualitzable. En el descobriment, que s’ha publicat a les revistes Nature Astronomy i The Astrophysical Journal, han participat diversos grups espanyols.

Ícar, que es va formar 4.400 milions d’anys després del Big Bang, es troba –més pròpiament, es trobava, perquè ja no existeix– en una galàxia espiral tan lluny de la Terra que la seva llum ha trigat 9.000 milions d’anys a arribar-nos.  El descobriment va començar l’abril del 2016 en un cop afortunat. Astrònoms nord-americans i europeus realitzaven observacions amb el Hubble per detectar l’aparició de l’explosió d’una supernova quan «una inesperada» font de llum es va il·luminar a la mateixa galàxia. I així van començar les anàlisis. 

Lent natural que amplifica 2.000 vegades la llum 

Per regla general, fins i tot utilitzant els telescopis més potents, és impossible distingir estrelles individuals que es trobin a distàncies superiors als 100 milions d’anys llum. Ícar està 90 vegades més lluny. Si el descobriment ha sigut possible és gràcies a «un capritx de la naturalesa», com ho denominen els mateixos autors: la gravetat d’un cúmul de galàxies actua com una gran lupa còsmica que amplifica la llum d’objectes més distants. La lent natural que ha permès veure Ícar està creada per un cúmul de galàxies anomenat MACS J1149+2223, situat a uns 5.000 milions d’anys llum de la Terra. 

L’equip va decidir anomenar-la  Ícar, com el personatge de la mitologia grega que es va acostar massa al Sol amb les seves ales de plomes i cera. Té la seva explicació. Igual que Ícar, la llum de l’estrella, en el seu camí cap a la Terra, s’ha aproximat tant a una estrella similar al Sol, en el medi intergalàctic del cúmul MACSJ 1149+2223, que ha aconseguit amplificar la seva brillantor unes 2.000 vegades, i «ha assolit d’aquesta manera la glòria com el seu homònim grec», va destacar l’Institut d’Astrofísica de Canàries (IAC) en una nota informativa.

Participació espanyola

Notícies relacionades

Aquestes són les feines que porten més infelicitat

La intel·ligència artificial revoluciona el sector del llibre

Per part espanyola, l’equip que ha aconseguit la troballa inclou, entre altres, José M. Diego, de l’Institut de Física de Cantàbria (IFCA), Pablo G. Pérez González, de la Universitat Complutense de Madrid (UCM), Tom Broadhurst, de la Universitat del País Basc (UPV), i Ismael Pérez Fournon, del IAC i de la Universitat de La Laguna (ULL).

«Ícar és una estrella supergegant blava. Un tipus d’estrella molt més gran, massiva, calenta i, possiblement, milers de vegades més brillant que el Sol, però que, a la distància a què es troba, és impossible observar-la de manera individual fins i tot per al Hubble, llevat que comptem amb el fenomen de lent gravitacional», va resumir Pérez Fournon (IAC).