El ritme de l'escriptura a mà es manifesta des de la infància

Els idiomes i alfabets són diferents. Però el moviment que es fa quan s'escriu a mà podria ser universal i innat. Així ho suggereix un estudi, segons el qual nens que comencen a escriure ja tenen desenvolupat aquest ritme: els gestos necessaris per escriure estarien inscrits en la biologia humana.

Si es confirma aquesta teoria, s'entendria per què escriure a mà, segons alguns estudis, té efectes beneficiosos en l'aprenentatge i en la lectura. A més, els nens amb dislèxia s'allunyen sistemàticament d'aquests patrons: aquesta observació podria contribuir a la detecció precoç i a nous enfocaments educatius.  

L'estudi, publicat a la revista 'Scientific Reports', analitza 298 escolars italians de primària. Se'ls demana a tots que escriguin una mateixa paraula de forma espontània, després més gran i després més ràpid. Els nens ho fan en un paper fixat en una tauleta electrònica que monitoritza els seus moviments.

“Els nens apliquen uns mateixos principis [a l'hora d'escriure] des de primer de primària: no es veu cap evolució”, comenta Elena Pagliarini, lingüista, investigadora de la Universitat Pompeu Fabra i primera autora del treball.

¿Principis innats?

El primer principi al qual es refereix és el d'isocronia: si a una persona se li demana que escrigui una paraula amb caràcters més grans, aquesta sol augmentar de velocitat per mantenir constant la durada d'escriptura de la paraula. La isocronia es dona en tota classe de moviments en els primats: per exemple, els macacos corren més ràpid com més lluny està un objecte del seu desig.

El segon principi és l'homotetia: si a una persona se li demana que escrigui una paraula més ràpid, aquesta sol fer-ho sense alterar els percentatges de temps que dedica a escriure cada lletra. Alguns experiments han detectat formes d'homotetia en l'escriptura amb teclat, en el caminar o en els moviments del canell.

Les observacions que recolzen aquests principis suggereixen que, tot i que l'escriptura a mà és una tècnica inventada culturalment i que s'aprèn al llarg d'anys, no s'escapa de les lleis generals i innates del moviment humà. El nou resultat reforça aquesta teoria: el ritme bàsic de l'escriptura a mà no s'aprèn, sinó que ve de fàbrica.

El 2015, Pagliarini va publicar un estudi amb nens dislèxics, en el qual va veure que “si se'ls demanava d'escriure més gran, no augmentaven tant la velocitat com s'esperava -explica-, així mateix, si se'ls demanava escriure més ràpid, la durada relativa de les lletres es descompensava".

“Oficialment, la dislèxia és un trastorn de la lectura, no de l'escriptura”, diu la investigadora. Una explicació possible podria ser social. “A vegades els nens dislèxics tenen historials escolars complicats: aquests problemes podrien ser deguts a motius socials”, argumenta Pagliarini.

Dislèxia i moviment

“No obstant, en els últims anys diversos estudis han correlacionat la dislèxia amb lleus trastorns en el moviment i problemes a l'hora de percebre ritmes i accents”, observa la investigadora. El nou estudi apunta que diferències biològiques jugarien un paper al costat de les socials.

Notícies relacionades

Aquestes són les feines que porten més infelicitat

La intel·ligència artificial revoluciona el sector del llibre

Pagliarini creu que la tauleta que ha utilitzat podria ser una eina de diagnòstic precoç i que els dislèxics es podrien beneficiar d'intervencions que també se centrin en l'escriptura.

“Em sembla un treball genial i molt nou”, comenta Luz Rello, investigadora en dislèxia a la Universitat Carnegie Mellon (EUA). Segons Rello, els educadors haurien de tenir en compte aquests aspectes al jutjar l'escriptura dels dislèxics. No obstant, la investigadora crida a la cautela. “El material que han utilitzat en l'experiment són paraules: les diferències es podrien deure a la dificultat de descodificar el llenguatge. Si el material fossin dibuixos el quadro podria ser diferent”, observa.