Pello Bilbao posa en perill el Giro el gran dia de Sagan

¿Hi ha algun basc a qui no li agradi la pluja? Sens dubte a Pello Bilbao segur que no. ¿Plovia en el Giro? ¿Si plovia? ¡Diluviava! Semblava que el cel es desplomava sobre els caps dels corredors que feien voltes al voltant de Tortoreto, una ciutat que viu del turisme de platja quan fa calor i l’única aigua que s’hi veu és la salada del mar Adriàtic. Amb i sense Covid era impossible ubicar-se a les cunetes i un perill tocar el fre, tot i que fos de disc, sobre la bici. I així, en un dels descensos després de les costes curtes però explosives, Bilbao va atacar. Ho va fer amb valentia, perquè tots s’adonessin que no està situat en la tercera plaça de la general per casualitat i que va de debò en aquest Giro.

Bilbao va atacar amb una força descomunal. Ningú va gosar seguir-lo i fins i tot va ser una llàstima per a ell que instants abans del seu demarratge a Domenico Pozzovivo, amb ganes de fer-la grossa, se li atrotinés la bici, perquè els dos junts en ofensiva haurien aconseguit enllaçar amb Peter Sagan, l’heroi del dia, i fins i tot hauria sigut possible que Bilbao obtingués la recompensa de la ‘maglia rosa’, que continua portant Joâo Almeida.

Etapa emocionant

Era una d’aquelles típiques etapes dissenyades amb encert, tipus Vuelta al País Basc, sense pujades exagerades, però amb repetjons continuats i baixades que només afavorien atacs com els de Bilbao i una festa ciclista amb magnificència, malgrat una pluja convertida en diluvi universal.

Va ser, per fi, el gran dia de Sagan, que feia més d’un any que no guanyava, que necessitava tornar a sentir-se rematador, massa segons posats, moltes vegades derrotat en els esprints. Així que va idear una tàctica diferent. Va buscar una jornada accidentada que ni tan sols se la podia catalogar de mitja muntanya per colar-se en l’escapada bona i després deixar petrificats tots els seus acompanyants en una pujada petita. Veure per creure. Sagan s’acabava de convertir en una espècie d’escalador. Veure per creure, en una espècie de mur, el tricampió del món se n’anava a la recerca de la meta per guanyar en solitari.

El buit de Bilbao

Però els ulls estaven també pendents de Bilbao, que obria un espai i fins i tot es col·locava gairebé en temps de líder de la carrera quan va arribar la reacció per darrere. Entre els uns i els altres podien deixar la casa del Giro sense escombrar, o millor dit, sense fregar, a causa de la quantitat d’aigua que queia, fins que va reaccionar Almeida. Va ser el senyal perquè tots despertessin i el principi del final de l’aventura de Bilbao, que va començar a 20 quilòmetres de la meta i va finalitzar a 5 de la línia d’arribada.

Notícies relacionades

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El Tour femení es desplaça a l’agost i coincidirà amb la Vuelta

«Vaig veure que alguns dels millors no anaven còmodes, sobretot en els descensos. Estaven patint i per això vaig improvisar, ja que el dia era una invitació per atacar», va explicar Bilbao a l’acabar l’etapa, que també es va convertir en un malson per a Jakob Fuglsang, un altre dels favorits, que va punxar en plena persecució de Bilbao i va traspassar la línia de meta a 1.15 minuts de la resta de candidats a la victòria final. Va perdre un temps preciós. Les avaries són una arma de destrucció per a molts ciclistes.

Totes les classificacions a la pàgina oficial del Giro.