Anar al contingut

Patrocina:

COMMEMORACIÓ DE LA RETIRADA

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El pentacampió navarrès va penjar la bicicleta el 2 de gener del 1997, en una Pamplona freda i trista, i mai res va tornar a ser igual

Sergi López-Egea

Fa 22 anys Induráin va dir prou

Va passar fa 22 anys i res millor que recordar el reportatge que aquest diari va publicar el 2017, just quan es van complir dues dècades de la retirada de Miguel Induráin. El 2 de gener del 1997 el sol va desaparèixer de la faç de Pamplona. El 2 de gener del 1997 el dia es va presentar fred... però sobretot trist. El 2 de gener del 1997, en una de les primeres conferències de premsa sense preguntes, en un llarg saló de l’hotel NH de Pamplona, Induráin es va presentar vestit de negre i es va asseure en una taula. Ni s’hi cabia. Silenci sepulcral, com si un notari anés a llegir el testament d’un avi ric mort i amb moltes terres per repartir.

"Avui 2 de gener del 1997 vull anunciar la meva retirada del ciclisme professional". Així va començar la lectura, amb veu profunda, la d’un Induráin que després de les victòries consecutives en cinc Tours, dos Giros més al sac, havia perdut la vergonya d’abans. Seria la seva última compareixença en públic com a ciclista professional. S’acabava una història, es tancava una etapa, Induráin, sense saber-ho i segurament sense voler-ho, es convertia aquell fred matí del 2 de gener del 1997, fa just 22 anys, en un mite de l’esport.

Els records

¿Què va passar aquell dia? ¿Què va passar perquè Induráin després d’un 1996 en què se li va entravessar el Tour, en què va ser obligat a córrer la Vuelta i en què va guanyar l’or en la contrarellotge olímpica d’Atlanta, anunciés la retirada amb tot just 32 anys (una primerenca edat per penjar la bici dues dècades més tard, i si no que l’hi preguntin a Alejandro Valverde)? Els últims mesos en la vida esportiva del pentacampió navarrès van ser convulsos. Va tenir algun dubte, va escoltar l’oferta de l’equip ONCE, que econòmicament mai el va fer tremolar, però segurament des que es va trencar l’encanteri amb José Miguel Echávarri a l’habitació d’un hotel de Bogotà, l’octubre del 1995, després de fallar el rècord de l’hora, Induráin sempre va tenir clar que el 1996 seria el seu últim any en actiu.

La portada d’EL PERIÓDICO del 3 de gener del 1997.

Induráin havia crescut i s’havia fet més gran. I amb els anys, fins i tot s’havia convertit en un corredor rebel, el que ja no escoltava i seguia fidelment les consignes que li arribaven des del cotxe, primer tintat amb la publicitat de Reynolds i després de Banesto (dues firmes que tampoc existeixen 22 anys després), de la mà d’Echávarri  i a continuació d’Eusebio Unzué, l’actual mànager del conjunt Movistar, d’un projecte ciclista que el 2018 va fer 40 anys.

La fuga amb Bruyneel (Tour del 1995)

La seva primera acció de rebel·lia, precisament, s’havia originat un any abans, a Bèlgica, camí de Lieja, al Tour, quan es va escapar en companyia de Johan Bruyneel, en una etapa memorable, el dia abans de la primera gran contrarellotge. Va actuar per voluntat pròpia, va atacar i va posar el pilot en perill quan la prudència en la direcció de l’equip dictava que es mantingués quiet i guardés energies per a la cita cronometrada.

Va arribar el 1996 i el Tour se li va posar difícil des del primer xàfec holandès. L’ etapa de Pamplona, on va arribar endarrerit, on va ser derrotat per les pujades de Larrau, va ser com un homenatge. La capital navarresa va plorar amb el seu mite damunt del podi. "¡Induráin, Induráin, Induráin!", va cantar el públic amb la veu entretallada per l’emoció del moment. La rebel·lia d’Induráin  va tornar a escenificar-se en el sopar final de París. Va arribar en texans i va rebutjar el vestit oficial de l’equip.

Mai va voler córrer la Vuelta 1996, després del cansament acumulat després de guanyar la medalla d’or d’Atlanta, en la contrarellotge, per davant d’Abraham Olano. Se’n va assabentar a la Vuelta a Burgos, tot just 15 dies abans. Davant el micròfon del sempre recordat Pedro González, mort en les primeres hores de l’any 2000, en la retransmissió de TVE, va deixar clar que si participava en la volta espanyola era perquè li obligaven.

Induráin celebra el cinquè Tour a París junt amb Echávarri (esquerra) i Giuseppe Pinarello, el fabricant de les seves bicicletes / Arxiu

A penes quatre dies abans de l’inici d’aquella fatídica edició de la Vuelta, Echávarri, en un bar d’Alacant (en aquell temps Induráin tenia un xalet a les muntanyes de Benidorm), es va citar amb el seu cap de files per dir-li que si finalment no volia anar a la Vuelta, convenceria els executius de Banesto, els qui de fet eren els que havien forçat la direcció tècnica de l’equip a alinear Induráin  a la Vuelta després de no aconseguir el sisè Tour.

Va acceptar, però es va posar malalt i pujant el Fito, camí dels  llacs de Covadonga, va abandonar la Vuelta, i va ser l’última vegada que es va posar un dorsal oficial a l'esquena. Va començar un viatge per tot Espanya, atapeït de critèriums d’exhibició, que no van ser cap altra cosa que el contacte d’Induráin  amb el seu públic –el mateix que el va aclamar a la Vuelta, a Còrdova o a Albacete, on la policia va haver d’intervenir per obrir-li pas entre el públic—camí d’una retirada anunciada.

La confessió de Pruden

El 2 de gener del 1997 els que ja serien gregaris d’Induráin al Banesto es trobaven concentrats a l’hotel El Toro, als afores de Pamplona. Cada vegada feia més fred i la neu va confirmar la seva amenaça. El seu germà Pruden, a la cafeteria, feia cara de circumstàncies, com tots, i comentava la presumpta oferta de l’equip ONCE –fins i tot un diari esportiu de Madrid havia tret una portada amb un muntatge d’Induráin  vestit amb l’uniforme groc del conjunt dels cupons. "Era la meitat de la meitat del que guanyava; per sota del que li han ofert a Olano per liderar el Banesto". Echávarri havia fitxat el corredor guipuscoà, sabedor que necessitava un líder, que Induráin difícilment continuaria com a corredor professional.

El 2 de gener del 1997 Induráin va sortir de l’hotel NH de Pamplona en companyia de la seva dona Marisa i el seu fill primogènit Miguel (la parella té tres fills), a penes un nadó, i se’n va anar cap al seu xalet d’Olaz. Només va atendre  Pedro González, per a un directe del telenotícies. Mai res més seria igual. A la nit va nevar. Eren llàgrimes gelades per la retirada del pentacampió navarrès. El 2 de gener del 1997 Induráin va dir prou. Fa 22 anys, però mai ha deixat d’anar en bicicleta.