L'hereu de Guardiola, l'essència del Barça

Ja fa temps, Guardiola i Xavi, mestre i alumne, van compartir confidències per a EL PERIÓDICO sense saber llavors (abril del 2001) que el destí acabaria unint-los encara més. En aquella època, i mentre el Barça vivia una època negra, els durs anys de Gaspart, tots dos eren companys. Després, Pep va ser entrenador de Xavi. I Xavi serà un dia entrenador, potser, de Sergi Samper, el nou talent que treu el cap per La Masia, o qualsevol centrecampista, sense importar-li estatura, condició física o aspecte... Tot just un parell de mesos abans d'abandonar el Camp Nou per primera vegada, Guardiola va assenyalar el camí a Xavi. Un camí del qual no s'ha desviat ni un sol mil·límetre en l'última dècada.

Més cruyffista que Cruyff en la fanàtica defensa d'un estil de joc, més guardiolista que Guardiola, Xavi ha construït un camí de somni i s'ha convertit en alguna cosa més que un futbolista. És l'essència del Barça, un club que es va aixecar en l'últim quart de segle gràcies a l'obra dels entrenadors (Cruyff, Van Gaal, Rijkaard, Guardiola) sostinguda per pilars futbolístics que no haurien tingut sentit enlloc més. «Amb un altre estil, ni tu ni jo, Xavi, seríem aquí», li va dir Guardiola a les entranyes d'un vell estadi que assistia en silenci al relleu generacional. Després, set anys més tard, es van retrobar. L'un a la banqueta, l'altre encara al camp.

Aquí segueix Xavi, un futbolista universal. D'un altre segle. Potser d'un temps que no tornarà mai més. Gens demagògic amb la pilota, amo d'un mapa etern del partit, sap per on circularà la pilota, amb dreceres i laberints inclosos, enginyós en l'elaboració, una passada bona evita milers d'esforços inútils i obre múltiples solucions, encantat de seguir jugant al Camp Nou com si estigués a la plaça del Progrés de Terrassa. Allà on va començar a descobrir el tresor de la pilota. Allà on Maria Mercè Creus, la seva mare, l'esperava cada migdia sabent que la barra de pa es quedava al forn perquè el diminut Xavi es quedava jugant a pilota, mentre Joaquim, el pare, repartia la seva saviesa futbolística pels camps de terra de Catalunya. «Per a mi, el Barça és un sentiment, com una passió desenfrenada. Sóc culer des que tinc ús de raó», explica Xavi a qualsevol persona que se li acosta.

Ho feia el 2001, en una deliciosa conversa amb Pep Guardiola, que va tenir EL PERIÓDICO com a testimoni, o quan era un nen de Terrassa, de tot just 11 anys, que va travessar la porta del Barça per primera vegada. Sempre va pensar que hi va haver jugadors amb més talent que ell. Però es va equivocar. Sempre va creure que no hi arribaria mai, petit com era, sense força física per poder sostenir el futbol del nou segle com avançaven els erudits. Ingenus ells. Els erudits, és clar.

Notícies relacionades

Festa del Català de l’Any 2023: el conclave abracadabra del Mago Pop emplena de VIPS el temple del disseny barceloní

El Mago Pop rep el Català de l’Any valorant «el carinyo de la gent»

«A la teva edat, jo no era tan bo. Si et donen continuïtat, hi ha Xavi per a 10 anys», va profetitzar llavors Guardiola sense saber que s'estava equivocant en la previsió del temps. Ha passat més d'una dècada i Xavi segueix. Aquest vespre, sense anar més lluny, amb el braçal de capità al Calderón jugant un altre partit decisiu davant l'Atlètic de Madrid, nominat a ser el català de l'any per a EL PERIÓDICO al protagonitzar una carrera de somni. «Cruyff em va ensenyar a llegir el futbol abans que les coses succeeixin. Si aquí s'hagués imposat l'estil alemany o anglès, ni tu ni jo estaríem ara al Barça». Va triomfar Cruyff i un culer de Terrassa, 34 anys, 22 títols, 7 Lligues, 3 Champions, és l'home que posseeix el secret màgic. I com també li va anunciar Guardiola aquell hivernal matí de febrer, quan l'equip no guanyava res i ni era referència de ningú, tot es resumeix en els ulls de Xavi.

«És fonamental que el Barça no et deixi escapar. En els pròxims 10 anys, tant fa el tècnic o el model, tu seràs clau», li va dir al seu encara company. «Tens una cosa que no posseeixen els altres: veus el futbol». Ha estat, precisament, a través dels ulls de Xavi, quan el Barça ha descobert la llum. Un futbol, tan bellament poètic, que ni tan sols ell mateix es va imaginar. Tan bonic que li toca enfrontar-se diàriament al record d'un monumental llegat, que ha transcendit no per tot el que ha guanyat sinó per com ho ha guanyat. Si envelleix Xavi, envelleix el futbol.