Miniequips: ¿quant dura la il·lusió?

Els temps obliguen: la postcovid, l’energia a preu de caviar, la guerra ben a prop, l’apocalipsi que s’acosta, implacable, augmentant la velocitat.

A principis d’any, com ja he explicat alguna vegada, vaig decidir fer públic el nom de cadascun dels treballadors dels restaurants que ‘croniquejava’ per trencar amb la invisibilitat dels-que-mai-són-citats, sobretot, dels que donen brillantor des de la foscor i l’anonimat i les mans sabonoses.

És una informació que hauria de ser fàcil d’aconseguir, però que m’obliga a ser unpesat a la recerca de la dada. Són llocs de treball amb més moviment i sotragueig que una vagoneta d’una muntanya russa.

El cas més extrem és el d’un cuiner que un divendres em va cuinar i em va assegurar el seu compromís amb la casa i el dilluns següent, dos dies després, va dir que se n’anava.

Aquesta fitxa (sota el nom ‘L’equip’) permet també una anàlisi socioeconòmica de la realitat, perquè facilita que, d’un cop d’ull, sapiguem quanta gent penca a cada establiment i, sí, de vegades, hi ha multituds, tot i que el més habitual, en les noves obertures, és el quartet.

Passa a El Malparía, tot i que el més just és comptar amb la meitat, perquè els seus propietaris, Ever Cubilla i Javier Caballero, tenen altres restaurants.

El Malparía –sisplau, restauradors, cal pensar amb deteniment els noms– competeix al carrer de Blai, a Barcelona, per ser el número u de la tapa d’autor i comença bé l’etapa en taronja amb uns musclos XL en escabetx.

Dels ressenyats recentment, equipets a Bar Roma, Le Clandestin, Urgell Londres, Imprevist, Lanto o Can Marlau.

Moltes vegades, qui cuina també neteja els plats, sense diners per contractar ningú més per fer-ho. ¿Quant temps aguantaran amb aquests mínims? ¿En quin moment diran que ja n’hi ha prou i la confiança correrà per l’embornal amb l’aigua bruta?

Notícies relacionades

Dotze cellers d’abans i d’ara on menjar bé a Barcelona

Restaurant Ibaya (Andorra): alta muntanya, alta cuina, plats d’altura

Traspassos a preu alt, sous baixos, matèria primera cara, autoocupació, horaris diferents, amb esmorzars i migdies i de dilluns a divendres... La il·lusió per obrir i decidir sense caps paparrosos. Són miniequips, tot i que no minirestaurants.

El model present, el model futur, ¿un model per a llargues carreres o només per a esprints?

¿un model per a llargues carreres o només per a esprints?