Menú del dia: Ca la Francisqueta, continuar amb el magnífic llegat de la senyora Bagó

Poques coses em resulten més gratificants que sortir a la recerca d’un nou lloc i que, com deia aquell, els plans surtin bé. Com en la gran majoria de les vegades, no em puc penjar la medalla per això, perquè hi anava recomanat per dos estimats amics, el Nef i l’Ainhoa, que, d’una visita per l’Alt Empordà, no van dubtar a insistir que visités la localitat de Llers (Girona), perquè allà es troba Ca la Francisqueta. Qui té un amic té un tresor, això és així i espero no cansar-me de repetir-ho.

Així que carretera i manta, que hi ha intriga per visitar aquesta antiga fonda empordanesa regentada inicialment per la ‘Molt Honorable’ Francisqueta Bagó, que durant dècades va donar empara a viatjants de tot tipus alhora que els alegrava l’estómac, arribant a ser un indiscutible referent en aquesta part del planeta (i part de l’estranger). Actualment es troba en mans dels seus fills, que prossegueixen amb la mateixa gran responsabilitat sense decebre ni propis ni estranys, ja que no és fàcil aconseguir seient per poder disfrutar del lloc.

Tots els dies (que obren, s’entén) hi ha menú del dia. Tant és així, que si truques per reservar, ja te’l canten per telèfon mentre t’animen a venir, perquè textualment t’asseveren que «aquí ningú es queda sense menjar». Sense complicacions: dos primers i tres segons, en el cas de la nostra visita. Tal com està el pati li demano poc a la vida, però aquests detalls ja et satisfan abans d’asseure’t.

No té pèrdua el lloc gràcies a una atractiva façana (potser és fetitxisme, però és que em quedo embadalit amb aquests frontis) i la gent que, enganxada a ella, espera torn. Aquí no hi ha barra per esperar, perquè es tracta d’un local tubular amb dos menjadors separats per la cuina, en la qual obra la màgia: un a l’entrada (allà vam menjar) i un pati del darrere. El saló de l’entrada en certa manera em va recordar a la molt desgraciadament extinta Bodega Carlos.

Però això no va ser mal auguri, perquè aquest espai llarg i voltat és el que posaria d’exemple per respondre orgullós quan em pregunten (o, més aviat, em pregunto) què carai és una casa de menjars. Vam estar severament vigilats pel Salvador Dalí en persona que, amb el seu recargolat bigoti, penja de la paret, emmarcat juntament amb el seu propi autògraf.

Mentre venen el que són pròpiament els primers, un entrant: una senzilla amanida catalana, amb el seu enciam, corresponent embotit i un més que decent tomàquet; més encara si considerem tot el que entra en aquest menú per l’import del que es tracta. Detalls.

De primer hi havia per triar entre arròs a la cassola i faves a la catalana. El seu servidor no va poder resistir-se a la temptació de l’arròs, per no variar. Mariner, saborosíssim i amb molt bitxo fresc amb què anaves topant a mesura que hi endinsaves la forquilla (¡enhorabona!). Com que la ‘lehendakari’ és una magnífica companya de vida, taula i estovalles, es va prestar a donar bon compte de les faves, alhora que em va permetre provar-les. Tot potencia, però amb moltíssim control, una veritable passada amb la qual ja conformar-se.

Però quedaven els segons. Se sap que s’alternen amb guisats segons el moment de la setmana i la temporada, però aquell dia va tocar carn a la brasa; bandera que es llueix amb orgull i es domina com en pocs llocs a la Catalunya interior. Costellam, xistorra i patates fregides. És que... ¿per què més? Si arribeu a aquest punt amb gana, la crema catalana és tota una opció i un clàssic de la casa, tot i que també corria pel menjador una poma al forn a la qual li hagués clavat la dent sense pietat, però a tot no es pot estar. Caldrà tornar, no hi ha dubte.

Notícies relacionades

Menú del dia: Can Massana, fricandó amb patates fregides

Menú del dia: Bodega Josefa, arròs de Quaresma

No sent una persona especialment cafetera, he de dir que un altre dels grans detalls d’aquesta antiga fonda és el cafè. D’olla. A sobre de la taula, dos vasos i la mateixa cafetera a vessar. Tu et serveixes i repeteixes tant com vulguis, que per això ets a casa seva i aconsegueixen que et sentis com a la teva.

La veritat és que, escrivint aquestes línies, continuo sense sortir de la meva sorpresa: cases com Ca la Francisqueta existeixen. No tinc cap dubte, encara sense haver-la conegut, que la senyora Bagó deu observar contentíssima com aquest monument necessitaria un terratrèmol per tombar-lo. I ni així, perquè carta a terra no fa guerra.