Menú del dia: Can Massana, fricandó amb patates fregides

Amb molta il·lusió inicio aquesta sèrie d’articles/ressenyes/el-que-sigui sobre una de les formes de gastronomia més populars en aquest costat del Mississipí. I dic il·lusió perquè, si bé és cert que estem en una part del planeta on se’ns coneix per les tapes, platillos, racions, pintxos i altres variacions assimilables, no ens hauria de saber greu reconèixer un dels nostres més icònics —que no exclusius— costums gastronomicosocials: el menú del dia.

 

Des d’aquest racó (raconet) de la xarxa m’han proposat parlar d’aquest adorat hàbit que, qui us escriu, practica amb regularitat. Acceptat el repte, espero que, entre moltes subordinades, us pugui explicar alguns dels llocs que es van trepitjant al llarg de la geografia que vagin visitant.

Ni soc el primer ni —espero— l’últim que ho fa (quantes grans cròniques es poden llegir sobre aquests llocs), però en aquest racó es procurarà afinar a cases populars, entenent-se el terme principalment en la seva accepció econòmica; per això, s’ha posat el llistó en 15€ per comensal. Ja es faran excepcions, per descomptat.

 

Per estrenar la sèrie, començaré per un que mai havia visitat, per la qual cosa disculpin-me si haver conegut un nou lloc a freqüentar tenyeix aquestes línies d’una eufòria fora de l’habitual. Toca anar-se’n a la Dreta de l’Eixample barceloní, tot i que d’un pèl, perquè Can Massana està tocant al barri amb el nom d’una de les atraccions més conegudes de la ciutat, la Sagrada Família.

Una zona certament afectada per la pressió turística (i tot el que això comporta) però que, sense cap sorpresa per a qui subscriu, té encara llocs que mereixen ser reivindicats. Es podria haver començat per una altra casa sota-cavall-i-rei, però aquí hi hem vingut a jugar.

 

Quan entres a Can Massana, un preciós bar-restaurant en forma tubular, et dona la benvinguda una barra clàssica i un cartell dels seus —també— coneguts bocates, que tocarà tastar algun dia, perquè la cosa hi fa pinta de seriosa. Però, no ens desviem: dirigir-se a l’encantadora parella que el regenta, dir que un per a dinar (aquest plaer) i asseure’s al menjador del fons. ‘Acollidor’ és la paraula que se m’acut ara mateix. Bé.

 

El menú costa 11,50 €. Hi ha quatre opcions de primer i quatre de segon, amb una mica de tot quant a l’eix carn/peix/verdura que, si allargues una mica el coll cap al lloc de pas de la sala, veus que allà hi ha feina. Hi ha millors o pitjors opcions, segurament, però també això és una cosa subjectiva i no tinc cap dubte que pots entrar amb diverses necessitats segons el dia.

En el meu cas vaig anar pel que m’agrada, com procuro sempre: de primer, canelons gratinats (¡encara n’hi ha en menús del dia!) i de segon, fricandó. En absència de flam (ja hi tornaré, ja), esgotat per la demanda dels que havien vingut, em vaig decantar —amb moltíssim encert— a buscar la crema catalana.

 

Els tres canelons de primer es gratinen i serveixen en un plat d’inox circular, el de tota la vida. Això, a priori, ja dona cert confort per a qui subscriu. I, al clavar la forquilla per al servei d’honor (encara més important fer-ho si mengeu en solitari), les expectatives es compleixen: cremós, saborós i amb bon gratinat.

 

El fricandó, oh, el fricandó, que pots menjar amb puré de patata (si vols ser més sa) o amb patates fregides. Jo, patates fregides. I us diré que el perquè rau en la senzilla raó que hi ha un sil·logisme que practico amb fervor: si hi ha patata fregida casolana (¿què significa això?), hauria de passar una catàstrofe perquè la resta vagi malament.

De vegades es compleix i d’altres no, però no s’hi ha de deixar de creure. A Can Massana són practicants també i acompanyen el fricandó amb patates fregides a l’altura de carta que té aquest fricandó. La carn es desfà recorrent només a la forquilla, acompanyada per una salsa ben lligada i ben potent, en què les patates fregides neden a plaer i sense amarar-se innecessàriament.

 

La crema catalana es pot demanar sense cremar i cremada. I cremada, és clar. Doncs un altre encert més al sarró (no tot seran encerts, també us ho dic). Cop de cullera per trencar la capa de sucre, i cullerada de la crema cap a dins. I compte que també hi havia natilles, no dubto que deu ser també tremendes.

Notícies relacionades

11 menús del dia extraordinaris a Barcelona per menys de 15 euros

Dotze cellers d’abans i d’ara on menjar bé a Barcelona

 

Vaja, que de tornar hi tornaré, perquè hi ha vida a les zones turístiques i cal practicar-la mal que a algú li pesi. A reveure.