Menys parlar d’equips i més de persones

Des del restaurant unipersonal, que existeix, fins a l’exageradament multitudinari: l’àbac de l’hostaleria té diferents números i fileres.

Fins als anys 70, el personatge de referència era el ‘maître’, que la caricatura dibuixa com algú de ronyó dur, gel en el tracte als empleats i bombolles per als clients dispendiosos.

Després va ser el xef, amb l’explosió dels anys 90, també home, també blanc, que la caricatura dibuixa com un semideu envoltat de les muses en l’instant en què el seu dit fa el miracle de la creació.

I aquest seria el moment de les persones, dels conjunts, sempre reivindicats des del pla teòric però no des de l’humà. «No soc res sense el meu equip». El meu, meu. «L’important és l’equip». Però ¿qui són aquests individus?

De vegades, algú em diu: «Voldria premiar el meu equip i que sortissin tots a la foto». Perdó, amic, no utilitzis els altres per blanquejar les teves accions amb enganyifes o garraperia. Paga’ls bé i deixa que els fotògrafs professionals decideixin quina és la millor imatge, sense aires d’orla o de final de curs.

Des de fa unes setmanes, la meva crònica es publica amb un afegit a la web: la totalitat dels membres del personal, sense importar rang, sou o tasca.

Sempre he referenciat els responsables de sala, sommeliers, caps de cuina, els actors principals, però a partir d’ara apareixerà el nombre complet de participants en el servei.

Notícies relacionades

4 terrasses per anar acomiadant-se de l’hivern

Dotze cellers d’abans i d’ara on menjar bé a Barcelona

En el cas d’Allium  van ser tres noms, a Vilagut, sis; a China Crown, el mateix número; a Ikoya, ¡24! A Sergi de Meià, són vuit assalariats, amb el fet significatiu que el cap, Sergi de Meià, no sempre hi és, amb part de la setmana laboral lluny de Barcelona. ¿Quin sentit tindria que el cités en solitari quan seran d’altres, principalment Pau Olivés i Eva Ginard, els que carregaran amb la responsabilitat?

Que ‘equip’ sigui una paraula plena de contingut, és a dir, de persones.