‘Cómo alimentar a un dictador’: estovalles tacades de sang

Hi ha llibres, sèries, pel·lícules, un petit pont entre la ficció i la realitat, finestretes a un espai secret. Els professionals que atenen els líders estan organitzats en el Club des Chefs des Chefs, emfàtica repetició, i el subtítol del qual és tan declaratiu com excloent: «l’associació gastronòmica més exclusiva del món». No és la millor manera d’atraure la simpatia del contribuent.

Els cuiners que el periodista Witold Szablowski reuneix a ‘Cómo alimentar a un dictador’ (Oberon) també podrien haver muntat el Club des Chefs des Chefs... Sanguinaires –ja que van complaure genocides–, aquesta organització sí, absolutament única, a diferència de l’altra, formada per experts de règims suposadament democràtics, com el del Marroc.

El llibre de Szablowski és excepcional i recorda, d’una manera menys elaborada, ‘L’emperador’, d’un altre polonès, Ryszard Kapuscinski, en què construïa amb la tècnica del puzle les atrocitats i desvaris de Haile Selassie, el sobirà d’Etiòpia que s’asseia sobre or mentre el poble s’empassava pedres.

Tenen en comú, doncs, una manera de narrar i també el retrat d’uns assassins, excèntrics i megalòmans, que van construir al seu entorn un culte a una deïtat sagnant.

Persistent, pacient i minuciós, Szablowski aconsegueix entrevistar-se amb Otonde Odera, a les ordres de Milton Obote i Idi Amin (Uganda); amb Abu Ali, al servei de Saddam Hussein (Iraq); amb Yong Moeun –l’única dona–, que va alimentar Pol Pot (Cambodja); amb Erasmo Hernández i Flores (sense cognom), que van avituallar Fidel Castro (Cuba), i amb el senyor K, que es va ocupar de la taula d’Enver Hoxha (Albània).

Pol Pot és responsable de la mort de dos milions i mig de cambodjans i Yong Moeun el descriu d’una forma angèlica: «Era la bondat personificada».  

Gent pobra, alguns, analfabets, portats a palau, o a la selva, van ser captivats pels monstres, pel privilegi del poder; els van defensar, els van considerar els seus amics, els van témer, alguns van comprendre quina era la realitat quan hi havia tants cadàvers mutilats al voltant que era impossible justificar el líder.

Estaven segurs que la seva supervivència es basava en el fet que als amos els continuessin complaent els seus guisats. Saddam Hussein preferia les carns i el peix a la graella i les sopes d’ocra i de carbassons, i l’anomenada sopa de peix dels lladres; Obote, els plats de l’època colonial britànica, que també venien de gust a Idi Amin, juntament amb el pilav de cabra i el peix amb molta sal, sense oblidar que potser va tenir apetències de caníbal; Hoxha, diabètic, es permetia una galeta de mantega adaptada a la malaltia; Castro, peix amb salsa de mango, ous de guatlla amb mongetes o llagosta a la brasa; Polt Pot, amanida de papaia i sopa de serp i liquidar uns centenars de compatriotes abans de l’esmorzar.

La paranoia sempre és a prop dels tirans i, amb ella, el temor de l’enverinament, així que ser cuiner personal era un càrrec de gran confiança, que de vegades era recompensat amb sobres de bitllets, bons vestits i cotxes de gran cilindrada i altres, en els règims comunistes, amb la intangibilitat de l’honor.

Notícies relacionades

Set llibres de gastronomia per llegir a l’ombra

Trobada amb ‘wine lovers’ o per a sopar sushi: quin vi prendre?

Hi ha una reflexió d’Otonde Odera: «[...] El menjar és poder, ho vaig aprendre cuinant per a presidents. Si tens menjar, tens també dones, tens diners, tens l’admiració de la gent. Pots tenir tot el que vols».

Cap va buscar el lloc de feina, per a alguns va ser un orgull, per a d’altres una destinació inevitable. Tots van contribuir a fer feliços alguns dels criminals més grans del segle XX.