Pizza i milanesa: el menjar 10 de Maradona

'El Pelusa', home de gustos senzills, també es delia pel risotto, el xurrasco i l'ametllat de maizena

Maradona que sostiene una réplica de la Copa del Mundo en su época como técnico de los Dorados de Sinaloa, el 6 de noviembre del 2018, durante una cena en la que no faltó el vino, una de sus bebidas favoritas.

Maradona que sostiene una réplica de la Copa del Mundo en su época como técnico de los Dorados de Sinaloa, el 6 de noviembre del 2018, durante una cena en la que no faltó el vino, una de sus bebidas favoritas. / JUAN CARLOS CRUZ (EFE)

Es llegeix en minuts

Els futbolistes d’elit mai no han sigut, en general, uns grans gurmets. Dani Alves és una de les excepcions i sempre somriu amb carinyo quan explica l’anècdota que durant els primers temps de Neymar en el Barça se l’enduia a sopar a bons restaurants. «Havia de renyar-lo perquè es menjava el pa que li posaven a la taula abans que arribessin els plats». Diego Armando Maradona, pel que es coneix, era més del club de Neymar que del d’Alves. Tot i que amb matisos: igual es tornava boig amb una milanesa de la seva mare, la senyora Tota, que, ja milionari, disfrutava a prestigioses cases de menjar. [Seguiu en directe les últimes notícies de la mort de Maradona]

Quan estava a Barcelona, ‘el Pelusa’ era client assidu de La Pizza Nostra, un restaurant que es trobava a l’encreuament dels carrers de París i Aribau i que va ser el germen de l’actual La Pizza del Born, al passeig del mateix nom. Com aquest, aquell servia pizzes a l’estil argentí (amb molts ingredients i amb una massa més gruixuda que les italianes, però menys que les nord-americanes), no tenia taules i cadires típiques; els clients havien de fer la seva comanda i asseure’s en tamborets per menjar-les.

Menjant pizzes de peu

Tots els argentins que vivien a la ciutat anaven a La Pizza Nostra. També Maradona, recorda a aquest diari Daniel Cuasnicú, propietari del restaurant. Això sí, amb el seu inseparable confident i primer representant, Jorge Cyterszpiler, i un nombrós grup d’amics. Menjaven dempeus o, com diuen els argentins, de ‘dorapa’, que és ‘parado’ al revés per síl·labes, una manera d’expressar-se molt pròpia del país sud-americà. Allà, el crac se sentia com un més, perquè no es generava enrenou per la seva presència. Tot i que alguna vegada va demanar tancar el local per estar a soles amb la seva gent.

El seu fitxatge pel Nàpols, capital mundial de les pizzes, va satisfer els seus desitjos gastronòmics. Retorçant la connexió futbol-gastronomia, podria dir-se que va ser un estómac agraït, ja que va tornar a la gespa la felicitat que sentia davant un plat tan rodó com una pilota: dos ‘scudettos’ i una copa de la UEFA.

Va gastar el seu primer sou per convidar a menjar pizza la seva mare

Però la seva passió per les pizzes venia de molt més enrere. De quan era jovenet, quan enlluernava amb els seus regats en l’Argentinos Juniors i se les menjava a La Blanqueada (un local inaugurat el 1802 que va tancar el 2018), a Buenos Aires. De fet, es va gastar el seu primer sou, amb 16 anys, convidant la seva mare a menjar a la pizzeria La Rumba.

«Em vaig gastar tot el sou amb la meva mare. Ens ho vam menjar tot i ens ho vam beure tot. Sembla Bill Gates i la meva mare semblava la reina Sofia». Quan deia que «beure» es referia a una gasosa gegant d’una «marca americana». «¿I què voleu? De nois passàvem gana a Fiorito. Menjàvem carn una vegada al mes. El 4, quan cobrava el meu pare».

Dieta estricta després d’un ‘bypass’ gàstric

Vista la seva tendència al sobrepès, probablement no menjava plats gaire saludables. Recorda Guillermo Coppola, que va ser gran amic i mànager de Diego, que el futbolista tenia un apetit «voraç». «Recorda que la senyora Tota, que en pau descansi, ens feia milaneses de surubí. I un dia vam fer una competència: jo en vaig menjar 12, mida normal, i el Diego en va menjar 18». Una escena de gola descrit per qui alguns mitjans assenyalen com «l’home que va omplir de coca Maradona». 

A principis dels 2000 va arribar a pesar 120 quilos (recordem que amb prou feines mesurava 165 metres d’alçada), cosa que el va obligar a sotmetre’s a un ‘bypass’ gàstric i una dieta estricta gràcies als quals va aconseguir rebaixar 50 quilos. Era l’any 2005.

Desig de risotto

Anys després va guanyar una mica de pes, però sense arribar a l’obesitat que el va fer passar per quiròfan. Els seus capricis tenia, i això ho saben bé al restaurant Los Argentinos, de Culiacán (Mèxic). Quan ‘el Pelusa’ va entrar al Dorados, va tenir un desig. Ho va recordar a ESPN Rodrigo Latorre, propietari de l’establiment. «Eren les set de la tarda... que volien [del club] per a les 20.30 carn magra per al Diego». Latorre explica que no va ser l’únic que li van demanar: «A més del rostit, Maradona vol risotto». Un plat que probablement va descobrir a Nàpols.

Com que l’especialitat del restaurant és la graella, li van demanar a les seves amigues Adriana i Rita que ho fessin. Van comprar l’arròs, els formatges i xampinyons i el van cuinar. I el van emportar a l’hotel. Maradona, segons Latorre, estava tan content amb el ‘delivery’ que va rebre els plats amb cants i rialles. Tant li va agradar que va demanar el mateix per a l’endemà. I el tercer. Fins al punt que Latorre va demanar a la seva dona que aprengués a fer el risotto com Adriana i Rita.

Milaneses, illada amb pebre i sal, xurrasco...

Et pot interesar

Un cas de llibre d’allò que anomenen fidelitzar el client. Perquè així va ser. Maradona menjava els plats que sortien de la cuina de Los Argentinos, això sí, sempre plats que el tornaven boig, com les milaneses napolitanes, ela illada amb pebre i sal, el xurrasco, el pollastre estofat... I de postres, l’ametllat de maizena... Per beure, vins i xampany.

Ja ho saben al cel. Que vagin preparant el menú.