Una solarigrafia mai abans feta de la Sagrada Família

Per comprendre l’interès d’aquesta onírica escena, primer s’ha de comprendre què és la solarigrafia, una tècnica, en realitat, d’una simplicitat sorprenent. La van crear de manera coral tres investigadors que pretenien unir ciència i art: Slawomir Decyk, Pawel Kula i Diego López Calvin. Van dissenyar la més simple de les càmeres estenopeiques possibles. En la part corba de l’interior d’una llauna de cervesa van col·locar un negatiu fotogràfic i al costat contrari van fer un minúscul forat.

Res més. N’hi havia prou amb deixar aquest rudimentari objecte encarat cap al cel i deixar que el ball de la Terra al voltant del Sol fes la seva feina. ¿Durant quant temps aquest procés? El que es volgués. De solstici a solstici, si així es vol.

El rastre dels dies ennuvolats

Bofill Cunillera, per exemple, va capturar l’any 2023 una solarigrafia que va enamorar els meteoròlegs. Els que tinguin bona memòria per a aquests episodis, potser ho recordaran. Va ser el mes de març més ennuvolat de la història recent de Barcelona. Durant 31 dies, només va lluir el Sol durant 81,2 hores, així que va allargar la captura fins que al final van ser 77 els dies en què la seva llauna de cervesa va estar (perdó per l’expressió) de cara al Sol. Aquest va ser el resultat, una solarigrafia en la qual els dies ennuvolats copen el centre de la imatge.

Amb aquesta tècnica, Bofill Cunillera ha anat a la recerca d’algunes de les postals més icòniques de la ciutat. Com la Torre Glòries, o tota la ciutat vista des de la muntanya del Tibidabo al llarg d’un hivern complet...

... , però faltava, és clar, la Sagrada Família, una vegada culminada la seva altura. Ja està, l’ha afegit a la col·lecció, tot i que per a aquesta experiència ha modificat els temps i, en part, també la tècnica. "En aquesta variant, en lloc de càmeres estonopeiques, utilitzo càmeres amb lent de plàstic de segona mà (toy cameras, lomos i càmeres d’un sol ús modificades per reutilitzar-les), totes mecàniques i analògiques".

"El negatiu no varia, papers fotosensibles en blanc i negre, gairebé sempre vell i vençut". I la durada, perquè en art la logística del lloc gairebé que hi obligava, és molt més curta, només 80 minuts de viatge del Sol. És aquesta línia que sembla tallar com un làser el cel a l’altura del cim de les torres. En les seves pròpies paraules, "el resultat és un timelapse analògic amb estètica pictòrica d’un món eteri de paisatges onírics".

Exposicions llargues

Es va instal·lar al primer banc de l’avinguda de Gaudí. És un dels llocs més transitats de la ciutat i, no obstant, sembla increïblement desert, com en els dies de màxim confinament de la pandèmia. Ningú para quiet el temps suficient perquè la càmera capti la seva presència.

Notícies relacionades

L’escola de les Teresianes de BCN acollirà un museu de Gaudí

Marian Muro: "Eliminar pisos turístics farà perdre 40.000 llocs de treball"

En la història de la fotografia és cèlebre el que, inesperadament li va succeir a Louis Daguerre. Va enfocar la seva rudimentària camèra cap al Boulevard du Temple. Les exposicions havien de ser llargues llavors per obtenir algun resultat. Daguerre, cosa que ja era una fita, va reduir aquell temps d’espera amb l’obturador obert a uns cinc minuts.

Quan va revelar el negatiu va descobrir, a baix i a l’esquerra, la silueta d’un home amb barret. És la primera persona fotografiada de la història, de la qual es desconeix la identitat, algú que simplement va estar quiet mentre l’atenia un enllustrador, la forma del qual queda més difusa. A l’avinguda de Gaudí ningú té aquesta paciència.