Xabier Gómez, Bisbe de Sant Feliu de Llobregat: "El Papa visitarà interns i internes a Can Brians, la parròquia que m’estimo més"

¿Com viu la seva diòcesi el fet d’acollir dos dels punts més destacats de la visita que el papa Lleó XIV farà a Catalunya els pròxims dies 9 i 10 de juny, la presó de Can Brians i Montserrat?

Gairebé l’últim minut vam saber que el Papa havia acceptat de visitar Can Brians.

¿Ho va proposar vostè?

Bé, va ser una tasca en equip. Però no he acabat d’explicar com ho visc. Ho visc amb humilitat i senzillesa. Sabem que no som Barcelona. Som ben conscients que no juguem a primera. Sant Feliu sortia de segur a l’agenda del Papa, perquè l’aeroport del Prat forma part del nostre territori diocesà i, per tant, al bisbe li toca rebre i acomiadar el Papa. És una qüestió de protocol.

És a dir, això li tocarà a vostè.

Jo seré al peu de l’escala de l’avió. Però la principal activitat per la qual es va muntar el viatge és la Sagrada Família de Gaudí, l’arquitecte de Déu. L’acte central serà la benedicció de la torre de Jesús.

Hi ha un altre escenari que era previsible en el viatge de Lleó XIV.

Era molt probable que si el Papa venia amb temps a peregrinar Montserrat, que acaba de celebrar el mil·lenari, que és el cor de Catalunya. Amb això, la diòcesi de Sant Feliu es converteix no solament en un territori de pas sinó també d’arribada del Papa. I després va sorgir aquesta altra possibilitat. Perquè la primera previsió era que el Papa arribés a Montserrat en helicòpter des de Barcelona. Quan vam saber que hi aniria amb cotxe, va sorgir l’oportunitat. El conseller de Justícia, Ramon Espadaler, i jo mateix ens vam mirar. Havíem coincidit a la presó de Can Brians en alguna missa i teníem, igual com els interns de la presó, la il·lusió que es fes aquesta visita a Can Brians. Són interns amb qui mantenim una relació, a qui he demanat que escriguin cartes al Papa. Quan vaig ser a Roma al març li vaig demanar una benedicció especial per a ells.

¿I com es diu el monsenyor que coordina el viatge?

Doncs es diu monsenyor que coordina el viatge.

¿I qui li ho va demanar? ¿Vostè?

Jo mateix. I ens va dir que la possibilitat existia, que el Papa havia fet una visita a una presó d’homes a Bata, a Guinea, i que millor si podia visitar dones a Can Brians.

¿Visitarà internes a la presó?

Homes i dones. Mantindrà una trobada amb els interns, els feligresos de la, entre cometes, parròquia que viu la fe dins de la presó. Aquesta petita parròquia de la presó és la que m’estimo més, perquè és la més vulnerable, la més dura. Les persones que són a la presó viuen situacions molt dolentes, des del punt de vista vital, existencial, familiar.

És un món que com a societat ens estimem més no mirar gaire.

És una realitat invisibilitzada. I una part important de la població de la presó pertany a una classe social precària. Normalment, són persones que no han tingut les mateixes oportunitats que molta gent. A la presó de vegades es trenca amb la família, amb els amics, però també hi ha solidaritat, companyonia. No és pas fosc i dolent tot el que hi passa.

¿Quant durarà la visita del Papa a Can Brians?

Serà una visita breu. Alguns diuen que el Papa es desviarà a la presó, però jo no ho crec. El que farà és assenyalar el camí, el camí de l’Església. La seva visita parla per si mateixa. Recordem que a Madrid anirà a Carabanchel a visitar un projecte de Càritas.

I a Barcelona es veurà amb algunes entitats socials.

A Sant Agustí. Anirà al cor del Raval. I no és pas casual. És part de la vida catòlica, cristiana. L’Evangeli és això. Acció, caritat, compromís, compassió, misericòrdia.

La tercera pota del viatge del Papa són les Canàries, destinació d’un gran nombre d’immigrants que volen arribar a Europa. És una qüestió que vostè ha conegut bé com a responsable de Migracions de la Conferència Episcopal.

Porto els migrants molt a prop del cor [mostra la creu que porta penjada del coll]. Aquesta creu ve de les Canàries, de l’illa del Hierro. És un tros de fusta d’una pastera del Senegal. Un regal dels companys de les Canàries quan em van fer bisbe, que jo tenia altres plans. Crec que en realitat no tenim cap problema de convivència a Catalunya i a Espanya. El problema més gran que tenim és el de l’habitatge, el de la gent jove que no es pot independitzar, la precarietat laboral. Sisplau, parlem del que realment importa. Vivim en un hivern demogràfic que ens condicionarà molt. En 10 anys la fotografia de Catalunya haurà canviat, hi haurà gent gran i una gran diversitat cultural. Per tant, no m’amoïna tant el tema de la migració. Perquè no parlem del rebuig del migrant, sinó del rebuig del pobre. No sé si hem de parlar tant de xenofòbia com d’aporofòbia.

És una tendència clara durant els últims anys.

Si ens preocupa la pobresa, haurem de pensar què hi ha al darrere de la pobresa i posar fil a l’agulla. Les xifres indiquen que arriba una crisi rere l’altra i els rics cada vegada són més rics i la classe mitjana i els més pobres van perdent poder adquisitiu. Ens hem de despertar. Crec que la llibertat està en perill. Vivim en un sistema econòmic que descarta molta gent, un capitalisme salvatge i un tecnofeixisme que és perillosíssim... Com deia el papa Lleó, l’ésser humà no és un algoritme, és desig. Pensem en els nostres desitjos, a què podem aspirar.

¿Aprecia una reconnexió de la gent, i especialment de gent jove, amb l’Església?

Crec que hi ha un despertar espiritual de la gent més jove, en general, i es canalitza com una recerca dins de l’Església catòlica. Però no és només un fenomen de l’Església catòlica. Hi ha un retorn. La gent està insatisfeta; ho ha tingut tot però sent un buit. Sobretot a partir de la pandèmia.

Notícies relacionades

Xabier Gómez: «El Papa visitarà homes i dones a la presó de Brians, la parròquia que més estimo»

Uns 70.000 veïns viuen en urbanitzacions barcelonines amb clavegueram deficient o inexistent

¿Convindria explicar més la necessitat que hi hagi diversitat?

Ens eduquen de manera que si som del Barça hem d’anar en contra d’altres. Si parlem una llengua no n’hem de parlar cap altra. Crec que hem d’estar oberts a les identitats múltiples. De vegades poso l’exemple de Lamine Yamal, que és català, que també té la identitat del pare, la de la mare. I amb alegria. Hi ha temes que em preocupen, com el de les bandes llatines als barris, que han nascut aquí. Hem de treballar perquè les identitats siguin més esponjoses. Ens hi juguem molt.