Uns 70.000 veïns viuen en urbanitzacions barcelonines amb clavegueram deficient o inexistent

El dictamen rubrica que el clavegueram és «el servei més deficitari» d’aquestes àrees de baixa densitat poblacional utilitzades cada vegada més com a primeres residències. La carència colpeja vuit de cada deu (84%) urbanitzacions amb dèficits barcelonines (a la província hi ha un total de 367 repartides en 117 municipis), i es tradueix que milers de ciutadans fa anys que estan obligats a l’ús fosses sèptiques individualitzades o fins i tot mecanismes més rudimentaris com abocaments d’ aigües residuals a la via pública, amb els consegüents riscos mediambientals.

«Mentre no hi hagi una xarxa pública, cada veí utilitza la seva pròpia fossa sèptica, fins i tot hem tingut casos de filtracions a la via amb problemes de salut pública molt costosos», lamenta Joan Galiano (ERC), alcalde de Bigues i Riells (Vallès Oriental, 10.124 habitants). El regidor és entre els centenars d’alcaldes catalans –en el global de Catalunya hi ha 730 urbanitzacions afectades, equivalents a 120.000 ciutadans– que negocien amb la Generalitat solucions per a un problema que s’ha cronificat des de fa dècades.

«Als municipis s’estan generant guetos. Ens veiem obligats a diferenciar entre ciutadans de primera i de segona, perquè la gent continua pagant el seu IBI però no podem oferir-los els mateixos serveis que a la resta», descriu Galiano, que al·ludeix a les limitacions legals dels ajuntaments per finançar actuacions en urbanitzacions que no han sigut formalment legalitzades (‘recepcionades’, en l’argot urbanístic). Els sistemes de sanejament, a més, són el recurs que més encareix els projectes d’urbanització que els veïns no poden afrontar.

Lorena Perona, tècnica de l’àrea d’Urbanisme de la DIBA, assenyala que la falta de xarxa de clavegueram també obstaculitza la construcció de vivendes: «Segons la llei d’Urbanisme, una parcel·la no pot considerar-se edificable si no té una xarxa de sanejament convencional, de manera que els ajuntaments no poden atorgar llicències». Els alcaldes demanen explorar la possibilitat que la xarxa de sanejament es tramiti a part dels projectes d’urbanització per tal d’abaratir els costos. L’alcalde Galiano il·lustra aquest elevat import amb l’exemple de Bigues i Riells: «La urbanització dels nostres tres àmbits afectats costa uns 20 milions d’euros, i el nostre pressupost anual per a tot el municipi és de 12 milions».

L’absència o deficiències de la xarxa d’aigua potable

L’absència o deficiències d’un servei tan elemental com la xarxa d’aigua potable és una altra de les carències a les urbanitzacions barcelonines que radiografia l’informe provincial. Un total de 5.515 veïns viuen en el dia d’avui a la província de Barcelona «sense closca a una xarxa d’aigua potable», mentre que 38.885 residents més lluiten diàriament amb una xarxa «en mal estat», conclou l’anàlisi, que dona un 57,5% d’urbanitzacions de la província amb problemes a la xarxa d’aigua.

L’expressió «en mal estat» fa referència a les fugues de les quals pateixen les precàries xarxes hídriques, aclareix Perona. «Les infraestructures són deficitàries i donen molts problemes; habitualment es tracta d’obres que van realitzar els mateixos veïns», detalla la tècnica de la DIBA.

«Tenim un dèficit molt gran amb la xarxa d’aigua: ens hem gastat 5,5 milions en aquests vuit anys i hem consolidat la xarxa en alta, però encara hem d’afrontar una despesa a la xarxa en baixa que és impossible per a un ajuntament amb un pressupost de 5 milions», remarca Marta Verdejo (PSC), alcaldessa d ’ Olivella (Garraf, 4.473 habitants).

Per si fos poc, les urbanitzacions solen envoltar-se de sòl forestal, amb el correlatiu risc d’incendi que això suposa. Aquest escenari implica que la qualitat de la xarxa d’aigua es torni més apressant si és possible. «La normativa exigeix que aquestes urbanitzacions han de tenir hidrants que, a la pràctica, no poden oferir-se perquè no hi ha una xarxa d’aigua», assegura Perona.

El Vallès Oriental, la comarca més perjudicada

Altres serveis essencials que registren deficiències a les urbanitzacions són la pavimentació de vials, la il·luminació pública o la xarxa de subministrament elèctric. Segons la DIBA, un 50,7% d’urbanitzacions amb dèficits (186) de la comarca pateixen una pavimentació en mal estat, i un altre 26,2% (96) directament no tenen pavimentació. El 32,2% de les urbanitzacions (118) no tenen il·luminació i la d’un altre 48,2% (177) està en mal estat, mentre que set de cada deu urbanitzacions (68,4%) tenen una xarxa de subministrament elèctric deficient.

Notícies relacionades

Xabier Gómez: «El Papa visitarà homes i dones a la presó de Brians, la parròquia que més estimo»

Sant Roc enderroca els seus últims blocs amb aluminosi

Tot i que menys palpable per als ciutadans, el desgavell jurídic és un dels grans reptes de les urbanitzacions. L’anàlisi de la DIBA conclou que 55% d’elles «no compleixen l’instrument urbanístic vigent al territori». És a dir, que les urbanitzacions tenen vinculada una classificació del sòl que no s’ajusta a la que consta en el planejament urbanístic. «És una anomalia: un àmbit residencial no pot ubicar-se en sòl urbanitzable», pondera Perona.

Per comarques barcelonines, la que més urbanitzacions sense serveis bàsics registra és el Vallès Oriental (58), seguida del Maresme (53) i del Baix Llobregat (39). Quant a més proporció d’urbanitzacions mancades dels esmentats serveis bàsics destaquen el Barcelonès (2 de 2), el Garraf (37 de 40) i l’Alt Penedès (19 de 22).