El monestir de Pedralbes recupera l’hort més antic de Barcelona

La història es pot llegir als llibres o interpretar-se a les pedres, però també la terra i els seus usos diuen molt del que va passar en temps pretèrits. Del monestir de Pedralbes en sabem moltes coses, com que va ser fundat per la reina Elisenda de Montcada el maig de 1327 i que la primera congregació la van formar 14 monges i 15 novícies que provenien d’un convent de clarisses de la llavors molt llunyana Barcelona. Però poc es parla dels costums, de les rutines. O de l’alimentació. I aquí és on juga un paper interessant i peculiar l’hort, situat a la façana sud, al costat de la sala de les procures en què es guardava la collita. Va ser el rebost de les religioses des de la seva arribada fins a finals del segle XX, és a dir, gairebé 700 anys de recol·lecció. Ara, sota paraigua municipal, l’espai s’ha recuperat seguint el disseny i les maneres medievals. És, de ben segur, l’hort més antic de la ciutat.

Des de la Creu de Pedralbes potser us heu preguntat alguna vegada que hi ha rere el mur que limita amb els petits jardins que donen a Collserola. Si el volguéssiu saltar –que no se us acudeixi– cauríeu a sobre de la sembra del monestir, un terreny d’uns 3.000 metres quadrats. S’ha restaurat la meitat de la parcel·la, la resta està amb tasques pendents. Per aconseguir-ho, diferents departaments de l’ajuntament han unit esforços en una mena de ‘joint venture’ en què es barregen la cultura, la història, l’agricultura, l’arqueologia, l’enginyeria, l’educació ambiental i la inserció laboral. Un hort sembla cosir i cantar. Ara us en adonaran que no.

Colom, no, gràcies

Vagi per davant, i ho expliquen els que en saben de la matèria, que els monestirs sempre han buscat emplaçaments on la vida de clausura fos possible. És a dir, fa falta autosuficiència, o el que és el mateix: aigua i un terreny fèrtil on poder cultivar. S’hi van posar les clarisses. I d’aquí van treure verdures per menjar i plantes medicinals per curar. Amb una peculiaritat que potser els més destres ja hauran avançat: faltava un segle perquè el senyor Cristòtol Colomn descobrís Amèrica sense voler, i per tant, un segle perquè arribessin a Europa els tomàquets, el blat de moro, les maduixes o les patates. El projecte que ara veu la llum se centra en els orígens, així que, tal com explica la historiadora Maria Antònia Martí Escayol, doctora en Història, «aquí no hi ha res que provingui de l’intercanvi precolombí».

Tampoc s’utilitzen, com és obvi, productes químics ni cap energia que alteri el funcionament natural i orgànic de la terra. Després d’analitzar els escrits medievals, s’ha optat per «combinacions de cultius que ajuden a prevenir l’arribada d’insectes invasors i que propicien el descans de la terra». O sigui, que no se sembrarà sempre el mateix a cada parcel·la per aconseguir una recuperació nutricional més gran del terra. Un dels elements recuperats de l’era medieval és l’ús de la palla en els encaminaments, un coixí natural que conserva millor la humitat i afavoreix la fertilitat de la terra.

El biòleg i educador ambiental Joan Solé ha sigut l’encarregat de donar forma física a la teoria que desprenen els escrits antics, en què per cert, la Maria Antònia ha trobat alguna sorpresa. Com trobar, al final d’un document que no va ser fàcil d’interpretar, una frase d’un altre escrivent en què es pot llegir ‘tot el que s’ha dit fins aquí és mentida’. Si aquí hi va haver un duel de monges camperoles o realment s’alertava d’una mala pràctica és una cosa que les contendents es van emportar al cel.

Cada cosa al seu lloc

Com dèiem, el Joan és el del gorro de palla i la camisa arremangada. L’home que surt a la foto, per més senyals. Explica que de moment s’ha recuperat la meitat del terreny i que s’ha dividit en dues parcel·les, una d’horta intensiva amb verdures com espinacs, enciam, raves, bledes i carbassa de vi (europea), i una altra d’extensiva amb lleguminoses, això és, pèsols, cigrons, faves o llenties. Al cap d’un any, els cultius canviaran de terreny de joc. És, diu historiadora, «l’hort més antic de Barcelona». «I és –afegeix el Joan– dels primers horts mediterranis medievals recuperats a Europa.

L’hort es rega a través d’uns canals que van ser descoberts gràcies a les excavacions arqueològiques. La bassa s’alimenta d’un dels ramals que recullen l’aigua freàtica que entra al recinte del monestir. A través d’un sistema hidràulic, l’aigua circula cap a les portes que donen accés a les petites sèquies que desemboquen en les arrels del cultiu. El Joan, mentre l’aigua avança, treballa amb l’aixada perquè l’aliment arribi a tota la plantació.

Notícies relacionades

Exposades les 12 idees finalistes que no van guanyar

Les entranyes de la futura Fira

Per aquesta tasca, el Joan compta amb la col·laboració de dues entitats d’inserció laboral (la Fundació Guru i el Centre Ocupacional Pedralbes) de persones amb discapacitat. I el que es recull (normalment els dimecres), si abans anava al rebost de les monges, ara s’envia al centre d’acolliment Assís, que treballa sobretot amb persones sense llar. Per rematar la filosofia d’empremta ecològica zero, el transport de verdures i llegums fins aquesta entitat es fa a través d’una empresa que només treballa amb vehicles elèctrics.

L’hort obre dijous al públic i s’espera que, a més de turistes i curiosos, les escoles s’animin a visitar el lloc perquè els nois coneguin la història per vies potser més atractives. No és que els llibres o les pedres, no diguem ja el claustre gòtic del monestir, no tinguin el seu ‘sex appeal’, però qui sap, potser les hortalisses de l’edat mitjana desperten més curiositat.