Cine, arquitectura, festival, Barcelona...: ¿què, com, quan i per què?

Vet aquí un exemple. El director alemany Hauke Wendler competeix al BARQ amb ‘Monobloc’. Amb una mirada generosa, els pares del festival, Pep Martín i Xavi Campreciós, permeten que sota el paraigua de l’arquitectura s’albergui també el disseny. A l’obra de Lilly Reich, per exemple, bauhausiana arquitecta injustament eclipsada per Mies Van der Rohe, se li dedicarà una sessió especial de projecció, fora de concurs, el dissabte 14. Però l’èxit de ‘Monobloc’ és d’una altra divisió. El títol fa referència a un objecte conegut per tothom, la baratíssima cadira de plàstic de polipropilè que tant s’utilitza per asseure el públic en una carpa a l’aire lliure, en un casament al costat de la platja, al jardí del xalet per 10 euros cada unitat, perquè descansi una estona el venedor de la fira ambulant, etcètera... Es fabriquen d’una única peça en pocs segons amb un motllo i el disseny, d’origen francès, però no patentat en aquell país, sinó a Itàlia, permet apilar-les una a sobre de l’altra més enllà de l’imaginable.

El que Wendler construeix en una hora i mitja és la biografia d’una cadira de les quals es calcula que s’han fabricat més de 1.000 milions d’unitats i que, aquest és el tema curiós, és considerada de manera molt diferent segons el continent en què es pregunta per ella. Menyspreades a Europa per ‘cutres’ i imprescindibles a l’Índia com a alternativa a l’escassa fusta, a l’Àfrica fins i tot han tingut una evolució inesperada: convenientment tunejades, es converteixen en econòmiques cadires de rodes.

‘monobloc’ (cadascú té els seus gustos) cap al BARQ, per descomptat, però l’ADN del festival, per haver nascut a Barcelona, potser el representen millor altres peces a concurs. Explica Martín que aquesta cita cultural cinematogràfica és filla del que va comportar la gran crisi del 2008. Abans d’aquella data, i Barcelona no hi va ser aliena, les ciutats col·leccionaven edificis d’arquitectes com si els carrers fossin un MoMA del totxo, el ferro, el vidre, el marbre o del material que estiguessin fetes les obres. Es va anomenar aquella afició dels alcaldes per col·leccionar cromos d’arquitectes l’‘efecte Guggenheim’, en clara referència a com Bilbao es va situar al mapa de ciutats gustosament visitables gràcies a l’icònic edifici de titani i pedra calcària que va dissenyar l’arquitecte Frank Gehry per al museu d’art modern, però oblidant, catastròficament, que per cada euro que la ciutat basca va destinar a aquell edifici, en va invertir cinc més a recuperar la ria i el seu entorn. Amb aquest oblit, l’‘efecte Guggenheim’ es va quedar, com ja s’ha dit, en un simple col·leccionisme de cromos.

Barcelona va voler tenir el seu Gehry a la Sagrera, però es va haver de conformar, que no és poc, amb Jean Nouvel, Dominique Perrault i el duo Ferzog i De Meuron, entre altres figures. Això va ser abans del 2008. Des d’aquell any, els arquitectes, un gremi que la crisi va ferir profundament, són menys estrelles i els projectes s’avaluen menys per l’estètica i més per la repercussió que tinguin, sigui bona o dolenta.

Val la pena reparar, entre les pel·lícules concurs, en ‘The Bubble’, un viatge càmera en mà emprès per la directora Valerie Blankenbyl, no sense alguns contratemps, a The Villages, una ‘ciutat’ de Florida reservada exclusivament a jubilats dels Estats Units, una urbanització de la mida de Barcelona  on viuen més de 150.000 persones més grans de 60 anys, prototípiques totes del grup social dels individus que abans s’anomenaven ‘wasp’ (white, anglo-saxon and protestant), però al qual s’hauria d’afegir una lletra més, la ‘t’ de trumpista. The Villages és arquitectònicament un eixam de casetes unifamiliars que s’expandeix sense treva per a desesperació de la vida autòctona, incapaç de rivalitzar econòmicament amb aquesta horda de nord-americans del nord, pensionistes de la franja alta, que fuig dels insofribles hiverns del nord i troben tots junts la calor de Florida. Mirin la foto principal. ‘The Bubble’ podria competir al Festival de Sitges i no hauria d’estranyar.

Explica Martín, i fa bé a remarcar-ho, que aquest és un festival de cine abans que d’arquitectura, és a dir, que la condició indispensable per ocupar un lloc a la graella de la programació és satisfer el que amb sentit comú és exigible en qüestions de guió, fotografia i muntatge a una pel·lícula, i en aquest aspecte despunta sobre manera una joia que podria passar inadvertida. Seria una llàstima que fos així. És ‘Building Bastille’, un brillant treball de Leif Kaldor que en principi podria semblar inapetent, ja que simplement repassa el procés de construcció de la parisenca Òpera de la Bastilla. Res més lluny de la realitat. És un documental vibrant, amb moments hilarants, amb un ‘crescendo’ d’intrigues i girs de guió deliciosos i, per damunt de tot, revelador sobre com el poder polític i l’arquitectura són amants d’amagat.

«Un projecte de 500 milions de dòlars, un repte arquitectònic monumental, una data límit impossible, dos titans polítics en guerra, un arquitecte sense experiència que ningú coneix... ¿Què podia sortir malament?». Amb aquest esquer es presenta en públic ‘Building Bastille’ i fins i tot fa curt en carnassa. La història, sense espòilers, és la següent. En un atac de purisme i integritat, el ministre de Cultura Jack Lang, animat per François Miterrand, va organitzar un concurs internacional d’idees perquè de cara al bicentenari de la Revolució Francesa, o sigui, al 1898, París comptés amb un nou i, perdó per la redundància, revolucionari edifici de l’òpera. Es van presentar més de 750 projectes, tots sense firma, ja que aquesta era una de les condicions perquè fos net, i, per a esglai de Lang, que no sabia si allò era un cognom o unes enigmàtiques sigles quan va obrir el sobre, va guanyar la carrera l’uruguaià establert al Canadà Carlos Ott, que ni tan sols tenia darrere un equip, com sol ser comú en aquests casos. Eren només ell i els seus llàpissos. Amb aquest tret de sortida comença la carrera de ‘Building Bastille’.

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

És millor no explicar res més, però amb una programació així el BARQ fa el que una vegada es va dir de Bret Easton Ellis quan va tenir l’ocurrència d’escriure ‘American Psycho’, «el treball brut que algú havia de fer». Barcelona és una ciutat que presumeix de delicat paladar arquitectònic. Aquesta posada en escena que se suposa que són els edificis a peu de carrer és un dels més poderosos arguments que fan decidir els turistes visitar aquesta ciutat. Això diuen. Ho fan, sovint, ignorant que el gòtic del barri que porta aquest nom és una impostura, que les façanes de molts edificis de l’Eixample són només això, façanes, perquè el que hi ha darrere ha sigut patrimonialment destruït i, ja posats, aliens al fet que cinc anys després que París construís un coliseu de l’òpera extremadament audaç i que s’ho encomanés a un arquitecte tan jove com audaç, el Liceu es va reconstruir d’una manera cursi tal com era abans de l’incendi de 1994.

Barcelona és sense cap mena de dubte un jaciment d’històries arquitectòniques per explicar amb més estrats que una Atapuerca, però, estranyament, afloren amb comptagotes. Té, això sí, un festival d’arquitectura. Un magnífic festival de cine d’arquitectura, als Cinemes Girona i a Filmin.