La ‘decadent’ Barcelona arriba a xifres rècord d’ocupació laboral

Va ser el maig del 2004 la primera vegada que Barcelona va superar la barrera psicològica del milió d’afiliats a la Seguretat Social. La ciutat, tot i que amb totes les seves contradiccions, es presentava llavors davant el món com un coet en plena propulsió. Els pisos ja eren caríssims i el ‘mileurisme’ era latent. La paraula no s’encunyaria fins al 2005, però la desproporció entre el cost de la vida i els salaris de les noves generacions que s’incorporaven al mercat laboral era de proporcions preocupants. Amb tot, aquell mes i aquell any es va creuar el llindar del milió d’afiliats a la Seguretat Social, una xifra que, entre altres qüestions, constatava l’obvi, que la ciutat era excedentària en lloc de treball. La seva població en edat de treballar no arribava ni a les 800.000 persones.

Els quatre següents mesos, la xifra va retrocedir, però a partir de l’octubre del 2004 i de forma ininterrompuda aquest milió d’altes es va mantenir fins al juliol del 2010. La crisi econòmica va desestabilitzar llavors els fonaments econòmics de Barcelona. L’atur entre els empadronats a la ciutat va escalar a partir del 2010 fins a situar-se per sobre de les 100.000 persones. A partir del 2015 va començar un lenta però inqüestionable desescalada, fins a arribar al 2019, quan l’atur va quedar estancat entre les 65.000 i les 69.000 persones. No hauria de fer falta recordar-ho, però la sortida definitiva de la crisi gairebé es va solapar amb la crisi sanitària de la pandèmia. És a partir d’aquell moment quan passa l’imprevisible i, des del punt de vista d’anàlisi historicoeconòmic, una cosa que mereixerà més profundes anàlisis. Amb mesos de confinament de la població i en els quals l’activitat econòmica es va aproximar als zero graus Kelvin, des del punt de vista laboral la situació mai va ser pitjor que durant el més profund de la crisi econòmica anterior. És més, no només la xifra d’afiliats a la Seguretat Social del febrer passat és la tercera més alta de la sèrie històrica, sinó que a més els únics dos mesos que han superat aquest cim són el novembre del 2019, amb 1.148.982 afiliats, i el novembre del 2021, amb 1.150.992. Com diu el regidor de l’àrea de pressupostos de la ciutat, Jordi Martí, «si això és la decadència, com en diuen alguns, benvinguda sigui».

La mala salut de ferro de Barcelona, posat el passat mes de febrer sota la lupa, revela alguns altres detalls cridaners. Es van firmar aquell mes 72.445 contractes, la qual cosa és un 31% més que el mateix mes de l’any anterior. Amb tot, aquest augment no és el més destacable. El que despunta és el gran pes que en aquest paquet de 72.445 contractes tenen els indefinits. Són 21.707 del total, és a dir, ni tan sols una tercera part, però en comparació amb el febrer del 2021 són 119,8% més que llavors.

La pregunta inevitable en aquests casos és, per descomptat, a quin preu. Encara és aviat per estadísticament saber-ho. Els registres de salari mitjà de la ciutat es publiquen amb més lentitud. L’última referència disponible és la del 2020, en la qual van arribar als 30.593 euros anuals, en un univers que inclou només els afiliats a la Seguretat Social i amb contracte durant tot l’any. Són uns 2.000 euros més que 10 anys enrere. El 2010, aquesta mitjana era de 28.444 euros.

El que hem dit al principi. Hi ha una foguera al voltant de la que de forma una mica catàrtica balla una part de l’opinió pública local. Barcelona s’enfonsa. Aquesta és la tesi. El problema rau en el fet que hi ha també una part creixent del cens de la ciutat que exerceix la ‘barcelonitat’ d’una forma diferent, fora dels canals habituals de comunicació. Un 29% dels barcelonins, per exemple, ha nascut a l’estranger, i el percentatge créixer any rere any. És més, més de la meitat dels barcelonins (un 51%) fa menys de 15 anys que és a la ciutat.

Notícies relacionades

Barcelona impulsa negocis que donin ànima als barris

Barcelona posa límit al repartiment a domicili i desterra les cuines fantasma

Aquest tipus de variables poden ser interessants a l’hora de comprendre per què aquest aparent clima depressiu entra en contradicció en ocasions amb les xifres. Per exemple: les dades de les quals disposa la Conselleria de Treball revelen que el col·lectiu entre el que més va créixer la contractació al febrer va ser el dels estrangers residents a Barcelona, un 84,9%, mentre que aquest increment entre els ciutadans amb passaport espanyol va ser només del 19,3%.

El que les estadístiques confirmen any rere any és que, de forma cada vegada més accentuada, la societat barcelonina és un ‘trencadís’ no sempre evident a ulls vista. L’Ajuntament de Barcelona radiografia periòdicament el sector comercial de la ciutat a través d’una exhaustiva enquesta. L’últim informe de resum d’aquest treball de camp es refereix al 2021. Una opinió general periodística sobre com està de salut el sector de la restauració serà sempre incompleta si només obté opinions de propietaris espanyols de negocis, perquè, segons aquesta enquesta, un 40% dels restaurants de la ciutat tenen amos estrangers. El 2020 era un 26%. Són dades d’enquesta, no de cens oficial, però són clarament orientatius. En aquest col·lectiu, l’amanida de nacionalitats és molt variada, però, això sí, amb un notable pes de la comunitat xinesa, que regenta un 16% dels establiments de restauració de la ciutat.