Barcelona celebrarà cada maig una ‘Mercè’ de l’arquitectura

Primer, uns instants per a la reflexió, per no dir directament per a la ironia. L’Eixample, caigudes les muralles de Barcelona, el va concebre Ildefons Cerdà com una solució higienista a la insalubritat endèmica de la ciutat. Que durant els últims 50 anys aquest districte hagi sigut un miasma diari de gasos incompatibles amb la salut remarca fins a quin punt es va apartar del seu propòsit inicial aquell magnífic projecte urbanístic i, de passada, convida a corregir el tret. Per metes com aquesta i moltes més va ser a finals del juliol passat una gran notícia que Barcelona fos elegida Capital Mundial de l’Arquitectura del 2026, una cita majúscula que començarà a escalfar motors el pròxim maig, quan, com a aperitiu, se celebrarà una mena de festa major de l’arquitectura en la qual, com si fos la Mercè, hi haurà fins i tot una ciutat convidada.

La designació de Barcelona com a Capital Mundial de l’Arquitectura va ser anunciada el 28 de juliol d’una manera molt estranya. La ciutat acabava de vèncer la totpoderosa Pequín en la votació final de la Unió Internacional d’Arquitectes i l’alegria es va comunicar amb un tuit i poc més. La data va impedir destapar l’ampolla com correspon, així que aquest dilluns, en el millor escenari possible, el pavelló Mies van der Rohe, les tres administracions implicades, l’Ajuntament de Barcelona (que va ser el que va impulsar inicialment la candidatura, la Generalitat i el Govern central, han volgut remarcar la seva absoluta sintonia i implicació amb la cita del 2026, que portarà de la mà, com és tradició, un congrés internacional d’aquest gremi, o sigui, activitat per a la ciutat. Aquest tipus de consensos són tan escassos d’un temps ençà que fins i tot aquesta podria ser la principal notícia del dia.

El que han anunciat és que la setmana dedicada a l’arquitectura que cada any se celebra al maig servirà el 2022 de fonament d’un Festival d’Arquitectura de Barcelona, una iniciativa més que oportuna, imprescindible, fins i tot, vistes les acalorades discussions que està generant el redisseny en curs de la ciutat, portat a terme, entre altres raons, per tornar a llocs com l’Eixample el propòsit d’entorn saludable amb què va ser concebut fa 17 dècades. En aquest sentit, no deixa de cridar l’atenció que els passos que està fent Barcelona en aquesta direcció causin a la ciutat un enuig inversament proporcional a l’admiració que provoquen en altres urbs que encaren el mateix repte. Que ‘The New York Times’ titulés una crònica «El que Nova York pot aprendre de les superilles de Barcelona» ajuda, per exemple, a contextualitzar.

A l’acte de presentació, l’alcaldessa Ada Colau ha explicat que no és temps ja de modelar la ciutat amb alguna de les tres forces motrius amb què s’ha acabat per definir la Barcelona actual. Són àmpliament conegudes. Una és la celebració d’un gran esdeveniment (una expo internacional, uns Jocs Olímpics, un congrés eucarístic...); una altra és col·leccionar, com nens amb els seus cromos, edificis de celebritats de l’arquitectura (a això se li diu encara l’‘efecte Guggenheim’); i la tercera, a la seva manera, més que una força és un fre, consisteix a resistir-se al canvi, és a dir, afirmar que el que hi ha ja està bé tot i que el nou pretengui millorar la situació. Aquestes tres forces han cisellat la Barcelona d’avui, per bé i per mal.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Que l’acte se celebrés en aquesta rèplica perfecta del que un dia va ser el Pavelló Alemany de l’Exposició Internacional de 1929, un edifici amb la firma de Ludwig Mies van der Rohe, resumeix, paradoxalment, aquesta història arquitectònica de la ciutat resumida per Colau. Es va aixecar amb motiu d’un gran esdeveniment, és probablement el ‘cromo’ més valuós que atresora Barcelona i, sobretot, la seva reconstrucció des del no-res als anys 80 és una mostra portada a l’extrem de voler que la ciutat sigui sempre com va ser. És, com a mínim, una cosa curiosa.

L’incert ara és el futur, van coincidir a afirmar en l’acte de presentació la degana del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya (COAC) i Lluís Comerón, president del Consell Superior de Col·legis d’Arquitectes d’Espanya. A la seva manera, van venir tots dos a dir que el repte que planteja el canvi climàtic és tan ambiciós com ho va poder ser al seu dia la caiguda de les muralles medievals i la planificació, en conseqüència, d’una nova ciutat. Va poder fer-se de maneres molt diferents, com la ciutat radial que va proposar Antoni Rovira Trias i que tant agradava a les autoritats locals. La manera de viure Barcelona hauria sigut sens dubte diferent. Ara, del desenvolupament de les ‘superilles’ i altres projectes dependrà com s’habitarà la ciutat en les pròximes dècades, i això, més o menys, es debatrà d’aquí al 2026.