La rambla del Poblenou o la brutícia que va arribar després de fer fora el cotxe

La zona més delicada és l’encreuament de la rambla amb Doctor Trueta, on les brigades municipals ja es van esforçar la setmana passada, seguint les instruccions del pla de xoc contra la brutícia a Barcelona presentat uns dies abans. Un portaveu de l’ajuntament indica que a la zona conflueixen «diversos factors i multitud d’usos». Ho té tot: escoles, fort teixit comercial, restauració, famílies jugant, gent gran passant l’estona, atletes corrent... i un urbanisme sense gairebé cotxes. En resum, assenyala la mateixa veu, «moltes persones utilitzant el mateix espai públic». A les 11.30 hores, els joves de l’Institut Poblenou de formació professional surten per menjar-se l’entrepà. S’instal·len als bancs de la rotonda i a la mitja hora marxen deixant pel camí algun paper d’alumini, tovallons i un parell d’ampolles. Res greu. Els observen amb atenció un grup de veterans del barri. Són la Montse, la Nieves, l’Ana, el Fermi i el Juan.

Es troben gairebé tots els matins i també algunes tardes. No sempre al mateix banc; va una mica en funció dels seients que quedin lliures. I és curiós, perquè a les rotondes de més amunt, als encreuaments amb Pujades, Llull i Ramon Turró, hi ha grupets similars, com si cada poma tingués la seva colla de gent gran arreglant el món. Són d’aquesta gent que saps que si accepten xerrar una estona, t’ho passaràs bé i en sortiràs informat. La Montse va néixer al carrer de la Ciutat de Granada i recorda la via del tren, la platja que no era platja, les fàbriques, els carrers que eren camins. Per tenir tan fresc el record d’un barri que va néixer industrial, treu ferro al tema de les escombraries.

«Som la causa de tots els mals», afirma, convençuda que la brutícia no és més que la representació física de l’incivisme ciutadà. La resta assenteixen, una mica sorpresos per un debat que evita temes que consideren més importants, com «la pèrdua de la identitat del Poblenou» o que aquests carrers «ja no siguin tan familiars com abans». Perquè hi ha «massa terrasses» o perquè ja no coneixen gairebé ningú. Es queixen, però la Montse, amb la seva frase final, recull l’opinió general: «Només marxaré d’aquest barri per anar a l’altre barri». Debaten sobre si se marxarien d’aquí si els toqués la Primitiva i coincideixen que, a tot estirar, es mudarien a un pis més gran. S’hi queden.

Molta cotorra

Notícies relacionades

Aparcaments i mobilitat

Camilo Ramos: "Hi ha una lluita pels últims pisos disponibles a la perifèria de BCN"

No és brutícia però sí que criden moltíssim l’atenció les cotorres. El sorollós terrabastall d’aquesta au exòtica i invasora que ha fet seves moltes de les palmeres del passeig. Ni rastre del soroll dels cotxes, que no poden circular per la rambla, però el més probable és que tampoc se’ls sentís gaire perquè quedarien tapats per la cridòria d’aquests menuts ocells verds. No hi ha, però, cagades de colom, que en una suposició poc científica potser tenen la ciutat repartida amb els seus cosins verds i aquesta zona està fora dels seus dominis.

A l’encreuament amb Ramon Turró, una parella (ella francesa, ell del Vallès) que passeja amb el seu nadó nascut durant la pandèmia assegura que la rambla és «un autèntic regal amb final feliç». Es refereixen a la desembocadura, al parc del Poblenou i a la platja del Bogatell. Sobre la brutícia, consideren «un miracle» que no sigui pitjor. Ho atribueixen a la col·laboració dels bars i restaurants, que s’encarreguen de netejar les seves parcel·les, i que «això és un petit poble i hi ha més respecte». No ho veu igual un altre matrimoni –ja en edat de tenir nets i tots dos nascuts a Barcelona– assegut per sobre de Pere IV, on el passeig s’eixampla i la façanes es retiren uns metres. «Això ha anat a pitjor. No tenim els problemes del Raval, però falta il·luminació i de vegades el terra fa pena de la brutícia que hi ha. Quan passaven els cotxes estava tot més net perquè no hi havia tanta gent». Ho tenen complicat, perquè la filosofia de les superilles amb prou feines ha escrit el seu pròleg a Barcelona.