Onada de solidaritat veïnal amb Alejandra i els seus tres fills

L’oferiment d’ajuda del consistori barceloní arriba després de la denúncia pública d’aquesta mare valenta, a qui en un primer moment quan, angoixada, va trucar a la seva referent al centre de serveis socials del Carmel per explicar-li la seva desesperada situació, aquesta li va respondre que no podia fer res per ella perquè ja no vivia a Barcelona. Als serveis socials de Badalona, als que es va dirigir amb el taxi que el propietari li va posar després de fer-la fora del pis perquè no es quedés amb les criatures i les maletes a la seva porta, li van dir, en canvi, que no podien oferir-li res tampoc perquè estava empadronada al barri barceloní en el qual va viure durant dos anys en un pis d’acollida, des que es va traslladar amb el seu fill gran des de Veneçuela per demanar asil i tractar la seva greu malaltia.

Després de la falta de respostes d’una administració i l’altra i amb un cel negre que amenaçava pluja, la dona es va refugiar sota un pont allà mateix, a escassos metres de les dependències municipals de la Salut, amb els seus tres nens i les maletes amb les seves escasses pertinences i va demanar ajuda per xarxes socials a la comunitat veneçolana a Espanya, que s’ha bolcat en el cas. Després de diverses hores tirats en ple carrer –i després de les trucades de la premsa per interessar-se pel cas a l’Ajuntament de Badalona–, va baixar una treballadora municipal a oferir-li una sola nit al CUESB (el centre d’urgències i emergències socials de Barcelona). Atès com era de raquític l’oferiment, i que algú, per les xarxes socials, la va contactar pe oferir-li tres nits en un hostal, la dona va preferir rebutjar l’oferta municipal i agafar les tres nits del desconegut, ja que dimarts tenia una cita important a l’hospital amb el seu fill i no volia veure’s una altra vegada tirada al carrer com les vuit llargues hores que van passar dilluns.

Desallotjament fora de les estadístiques

La denúncia del seu cas ha provocat indignació i molta solidaritat. Desenes de persones s’han posat en contacte amb la dona per oferir-li ajuda. Menjar, diners i un lector d’aquest diari fins i tot un pis a Santa Coloma, perquè siguin un temps allà gratis i, si s’hi estan bé, llogar-l’hi; oferiment que la dona agraeix molt però que no pot acceptar, ja que traslladar-se a Santa Coloma significaria tornar a desvincular-se dels serveis socials de Barcelona i ja ha après la lliçó.

L’Alejandra, desbordada de tantes mostres de suport, des del primer moment ha reiterat que el seu marit i ella volen pagar una vivenda a un preu assumible, però que el problema era que no trobaven qui els llogués amb tres fills i sense diners per a la fiança. Per això van acabar en aquella habitació de Badalona, on va resultar que qui l’hi va llogar no era la propietària sinó una inquilina que tenia una ordre per abandonar-la aquest 30 d’agost (engany molt habitual), dia en què l’Alejandra i els seus tres fills van ser expulsats sense cap alternativa i sense que el seu cas aparegui ni tan sols comptabilitzat com un desnonament, ja que no hi ha ordre judicial pel mig. En principi, l’oferiment del pagament de la fiança per part dels serveis socials de Barcelona hauria de facilitar que trobés un pis a la ciutat, on el seu fill gran començarà a estudiar un FPI aquest curs «si Déu vol».

Fracàs col·lectiu

Notícies relacionades

El millor lloc per veure la Copa Amèrica de vela

El PSC, molest amb l’oposició per tombar el full de ruta de Collboni

Fracàs col·lectiuL’article publicat aquest dilluns a EL PERIÓDICO també ha provocat que el Síndic de Greuges de Catalunya s’interessés pel cas i hagi obert una actuació d’ofici per esbrinar què va fallar perquè aquest família acabés al carrer amb un nen amb una salut tan fràgil, un dia plujós i en plena pandèmia. Un fracàs col·lectiu ja que hi estan implicades absolutament totes les administracions. A més dels dos ajuntaments citats –Barcelona i Badalona– aquí va fallar l’Estat, responsable de les polítiques d’asil, i la Generalitat, responsable de les de vivenda.

Des dels moviments socials fa molt temps que denuncien la descoordinació entre municipis en polítiques socials. El que és incomprensible de casos com el de l’Alejandra és que és més comú del que podria semblar. Persones vulnerables que passen d’una habitació a una altra, buscant refugi on poden, però que, si el canvi és d’una vorera a una altra de Riera Blanca (la via que comparteixen Barcelona i l’Hospitalet), per anar a l’extrem més absurd, perden tot el vincle i les ajudes als serveis socials prèvies al canviar de localitat. La gran mentida de la Barcelona metropolitana. Activistes pel dret a la vivenda assenyalen també que, en ocasions, a més, els és molt difícil el traspàs dels expedients de serveis socials d’un municipi a l’altre, deixant durant tot aquell temps les persones afectades en els llimbs.