Pau González: «L’Eixample ha de deixar de ser un espai de pas per ser un espai de vida»

¿Com va entrar en política? Primer vaig fer política des de la part associativa, estava implicat en l’associació de veïns de Font d’en Fargues.

¿Vivia allà? No hi vivia però hi feia vida, perquè allà anava a l’escola. La meva entrada en l’interès col·lectiu va ser l’Esplai Picabufa.

¿I on vivia? A La Salut, a Gràcia. Els meus pares em van portar a l’escola a Font d’en Fargues i em vaig implicar en aquest entorn.

És a dir, que era de l’associació de veïns sense ser-ne veí. Correcte. Continuo sent-ne soci, tot i que no hi visc.

¿On viu? Al Carmel. Al setembre baixaré a Horta.

¿Què va aprendre de l’activisme veïnal? Una de les primeres activitats en les quals vaig participar va ser la reivindicació del casal de la Font d’en Fargues, que era parroquial i que els veïns volien recuperar per a l’ús popular. Volíem que l’ajuntament l’arreglés.

I va veure que el món de la política li interessava. Va ser natural. Quan de petit vaig acabar l’esplai, vaig començar com a monitor. Elsesplais i els ‘caus solen ser una pedrera associativa.

¿I tot això el va portar a estudiar Ciències Polítiques? No. Vaig fer més política a l’esplai cada cap de setmana que estudiant Ciències Polítiques.

¿Què tal com a carrera? Per al Trivial, bé.

¿Però per ser polític no s’han d’estudiar ciències polítiques? No.

¿En la lluita associativa, veïnal, s’aprèn ràpid a assumir derrotes, a conviure amb la realitat? La política més local és més intensa: tant les alegries com quan xoques contra la paret. Per aconseguir el casal vam estar 10 anys lluitant.

I un dia va passar de ser activista a asseure’s amb els que manen. El 2014 va aparéixer una cosa nova, que és Barcelona en Comú, Guanyem Barcelona fins que ens van treure el nom, en la qual s’agrupa molta gent de diferents tradicions i això em va interessar.

Vostè estava a Iniciativa. Sí, venia d’Iniciativa. Es va veure que s’havia de fer el pas, deixar el soci minoritari del govern de la ciutat. Vaig ser dels primers 100 o 200 signants, era a Esplais Catalans i al Moviment Laic i Progressista, fent treball de base en el moviment associatiu. I també estava treballant: la meva feina és el de conductor de metro, ara en excedència. Ho vaig fer de 2010 a 2015, a l’estiu, cobria vacances. Vaig entrar un dia a la web de TMB per veure com s’anava d’un lloc a l’altre i vaig veure un anunci que deia: ¿vol treballar amb nosaltres? I vaig pensar: doncs sí.

¿Com conduir el metro? M’agrada molt. No és exactament fer de conductor, soc agent d’atenció al client; fas de conductor i de cap d’estació, vas canviant. Sempre he estat en la línia verda.

I un dia tornarà a conduir metros. I tant, seguríssim.

¿S’ha posat un límit temporal? No és necessari, el meu codi ètic diu que la limitació és de dos mandats; un tercer si l’organització ho considera necessari.

El seu inici professional en la política, expliqui'l. Del 2015 a 2019 vaig ser conseller tècnic d’Horta-Guinardó. Un dels anys amb les funcions de la regidora delegades, perquè Mercedes Vidal estava primer de baixa i després de permís de maternitat.

¿Va passar a ser el dolent en alguna pel·lícula veïnal? Segur que sí. En algunes coses, sí. Hi ha un cas concret. Vaig estar al Consell de Joventut de Horta, que és en un bloc de la plaça d’Eivissa. Vam fer que l’ajuntament i la Caixa Catalunya, que era la propietària, fessin un conveni per cedir la seu al consell. I després, ja des de l’altre costat, vam arribar a la situació que el conveni estava caducat, l’edifici fet pols, la Caixa Catalunya ni hi és ni se l’espera. El barri va reivindicar que l’ajuntament comprés el bloc. Era la versió 2.0 de la lluita d’anys abans. Va acabar bé però va costar molt. Va ser dur perquè jo estava d’acord, però d’entrada no era possible comprar.

En aquest mandat va canviar de destí i assessora el regidor Marc Serra. Als que acusen Colau de propiciar una participació escassament efectiva, més simbòlica que real, ¿què els diu? Dues paraules: pressupostos participatius. Hem acabat de fer un procés en el qual milers de veïns han fet propostes per destinar 30 milions d’euros sense interacció política, més enllà dels filtres tècnics. Barcelona té gairebé la mateixa participació que Nova York, amb cinc vegades menys població.

Vostè serà regidor de l’Eixample al setembre. No ha viscut allà. No he viscut allà, no. Però és impossible viure a Barcelona sense viure l’Eixample. L’Eixample és l’argamassa que fa que Barcelona existeixi, que agrupa altres zones. Aquest mandat és molt interessant per la transformació que s’ha iniciat.

Ha triat la superilla per a la foto. En aquest districte hi ha previstos 12 eixos verds que transformaran l’Eixample. ¿Com veu el debat sobre el cotxe privat? ¿Veu un Eixample amb cotxes elèctrics? Si canvio un cotxe antic per un cotxe elèctric, l’endollo i l’electricitat és produïda de manera bruta però lluny, em quedo tranquil, però el que faig és moure la contaminació. I les partícules petites que generen els frens, els pneumàtics, seguiran encara que electrifiquem. No es tracta de fer fora tots els cotxes, sinó de reduir els seus usos als necessaris. Cal traslladar mercaderies, però no té sentit que cada tarda vingui una furgoneta a portar-me una coseta que vull. El tema és com fem més habitable l’Eixample: es demostra que a les escoles els més petits tenen problemes de desenvolupament cognitiu per contaminació. El tema és que l’Eixample deixi de ser un espai de passada, de gent que el creua, per convertir-lo en un espai de vida.

Hi ha qui diu que concentrar el model de les superilles en una zona comporta el risc de convertir-la en un espai elitista a la qual només tinguin accés els més rics. L’ajuntament està desenvolupant les armes que té per intentar evitar-ho. Per exemple, la suspensió de llicències prèvia per evitar que s’acumulin rèpliques de la mateixa botiga. I tenim com a repte frenar la possible gentrificació que pot afectar els inquilins, la baula més feble, i aquí continua sent necessària un regulació intensa dels lloguers.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Però amb el Govern central més propici a això no sembla que sigui possible. Ho hem de fer possible. Coses que semblaven impossibles i perdudes, com la ‘llei trans’, acaben arribant.

A més de regidor de l’Eixample ho serà d’Educació. ¿Com ho combinarà? L’educació és un dels reptes de l’Eixample: a Catalunya, set de cada 10 alumnes van a la pública; a Barcelona, menys de la meitat. Tenim el repte de reparar aquesta desigualtat. Sobretot a l’Eixample hem de guanyar places públiques per a tota aquesta gent que demana places. En sis anys se n’han guanyat moltes, construint, comprant escoles, passant-ne alguns de concertades a públiques.