Cooperatives de migrants reivindiquen els seus sabers (i sabors) a Barcelona

Partint de la premissa irrefutable que la gestió de la immigració per part de l’Europa fortalesa relega les persones immigrants cap als segments del mercat més precaritzats, amb pitjors condicions laborals i menys reconeixement; de les dificultats de la població immigrant per exercir drets bàsics i que en els últims anys l’economia social i solidària està sent un motor important de transformació, diversos col·lectius de persones migrants o descendents d’immigrants han optat per aquesta fórmula. Fa uns dies, Can Batlló va acollir la II Fira d’Economia Social i Solidària Migrant i Diversa, impulsada per Coòpolis per enfortir aquests processos organitzatius. Allà van coincidir membres de cooperatives com Keras Buti, Empatravas o Abarka, tres exemples. Aquestes són les seves històries:

El 90% dels productes que cuinen a La Suculenta, projecte de cuina «popular ecològica i de proximitat» al barri de Bellvitge, a l’Hospitalet, procedeixen de ben a prop, del terreny al Parc Agrari del Baix Llogregat de l’associació Keras Buti, impulsora de projecte sociolaboral. Una terra que també treballen des d’aquesta associació paio-gitana, vinculada al poble gitano de la zona i a persones migrants, per a la recuperació dels terrenys agrícoles, sobretot amb la comunitat gitana de Bellvitge i Gornal, tradicionalment molt vinculada a aquestes terres.

Actualment «el campito», com l’anomena familiarment Norma Veliz, treballadora de Keras Buti, projecte que va néixer l’any 2018 de La Fundició i de l’associació Lacho Baji Cali, impulsada majoritàriament per dones gitanes del Gornal, el treballen tres persones: dues de la comunitat gitana i una migrant. 

«Fem coses»

«Fem coses»Keras Buti significa ‘fem coses’ en caló, llengua a la qual no hi ha la paraula ‘treball’. A més de l’associació –a través de la qual gestionen el terreny el Parc Agrari i La Suculenta–, Keras Buti té una cooperativa de consum de la qual formen part 40 famílies, des de la qual treballen «la consciència de la cura del camp», apunta Veliz.

El Tom té 27 anys i en fa dos que viu a Barcelona. És el fundador d’Empatravas: «menjar vegà autogestionat fet per ‘travas’ migrants, com es presenten a la seva pàgina d’Instagram. Aquest jove cuiner va venir a Barcelona des de la Patagònia perquè li van dir que aquí era fàcil trobar feina d’allò a què es dedicava.

A l’arribar a la ciutat es va adonar que no era tan senzill. Almenys, per a una persona trans i sense papers. El Tom no pot assegurar que aquest sigui el motiu pel qual no va arribar a ser seu cap dels llocs de treball als quals va aspirar, però la realitat és que va fer moltes entrevistes –certament feina del que volia n’hi havia–, però mai l’agafaven. «És clar, al meu passaport surt una persona que ja no existeix», diu ensenyant la fotografia d’algú que, efectivament, no té res a veure amb ell, al seu passaport argentí, de moment tota la seva documentació. La família del Tom és jueu-sefardita i confiava que podria regularitzar la seva situació administrativa a Espanya de forma relativament ràpida, una cosa que tampoc va passar.

Vist que no aconseguia feina ni papers, va decidir posar-se a vendre pel seu compte, com de fet ja feia a la Patagònia. Allà va néixer Empatravas. Va començar venent empanades veganes amb un carro, al metro i a fer menjar per encàrrec a través de la pàgina d’Instagram que va crear juntament amb el seu ‘compañere’ de pis, també ‘trans’ i qui el va introduir en el món vegà.

La seva idea és que el projecte serveixi per oferir una primera oportunitat laboral per a persones transmigrants. La seva especialitat són les empanades veganes de diferents sabors, les bombes de papa i els ‘nuggets’ d’arròs, civada i pastanaga, que van fer furor, a la fira.

«La idea és que no importa com siguis de divers, estem creant les nostres pròpies oportunitats», conclou el Tom.

Cheikh és soci treballador de la cooperativa Abarka, que en la cultura mandinka vol dir ‘gràcies’, però també ‘bon profit’. «Abarka neix de la necessitat d’autoorganitzar-nos les persones immigrants i racialitzades i de posar en valor la riquesa de les cultures africanes», resumeix el jove, que defineix la seva cooperativa com un grup d’«activistes gastronòmics».

Plats amb història(es)

Notícies relacionades

#BlackLivesMatter, les barcelonines afrodescendents reivindiquen el seu lloc

Aparcaments i mobilitat

«Volem acabar amb l’imaginari reduccionista cap a les cultures africanes que es té des d’aquí, i la gastronomia és la nostra eina per fer-ho, a més d’oferir oportunitats de treball dignes a les persones afrodescendents a Barcelona. Som una barreja de migrants i de fills de migrants. Jo, per exemple, no vaig decidir migrar. Vaig arribar aquí als sis anys juntament amb la meva família», assenyala el cooperativista, que afegeix que «dins dels plats hi ha històries i tenim molt a explicar».

Van començar amb els càterings. Primer en van fer un per a SOS Racisme, un altre per al Black Barcelona, per al Festival Esperanzah... De seguida van veure que la forma més natural que havien d’adoptar era la de cooperativa, ja que no entenien la feina de cap altra manera que no fos a través de l’economia social i solidària: cuinar però alhora visibilitzar les realitats migratòries. Fa molt poc van guanyar el premi Micaela Chalmeta, gràcies al qual estan a punt d’obrir un ‘obrador’ compartit a Sants en el qual també faran tallers de cuina.