Desnonaments a Sant Gervasi: una realitat de la qual no es lliura ni la zona alta

Aquest dijous, 20 de maig la dona i el seu fill tenien un tercer llançament, ajornat aquesta setmana gairebé en temps de descompte gràcies a l’ajuda d’un advocat del Sindicat d’Habitatge de La Sagrera, que es va oferir sense demanar-li res a canvi per demanar la intervenció de l’ONU, recurs que el jutge que porta el seu cas està estudiant. «Des del matí en què em van ajudar a parar el primer desnonament milito als dos sindicats, al de Vallcarca i al d’aquí, que llavors ni sabia que existia, com li passa a tantíssima gent en situacions semblants a la meva, que no sap on acudir», assenyala aquesta veïna de Sant Gervasi de 53 anys, que va acabar vivint al magatzem que havia llogat per al negoci de comerç electrònic que va muntar, després d’haver de deixar el pis on vivia quan la seva situació econòmica es va torçar.  

Expulsions silencioses

El cas de l’Olga i del seu fill és un dels 10 en què treballa el Sindicat de Cassoles, que es reuneix a un casal obert a una exoficina d’una entitat bancària ocupada per un grup de joves del barri al 60-66 del carrer de Madrazo. Als barris més acomodats de la ciutat també es desnona. Òbviament en menor mesura que als territoris econòmicament més deprimits, però aquí també hi ha famílies que ho passen malament, sobretot després de l’impacte de la Covid. I, a diferència que en zones amb un teixit veïnal molt més organitzat –perquè els fan fora a la força– aquí és més freqüent que la gent abandoni les seves llars de nit perquè els seus veïns no vegin que els han fet fora. «La setmana passada hi va haver cinc desnonaments al districte i no ens en vam assabentar», afirma el Lluís, joveníssim membre del Sindicat. «Sí que hi ha casos en què hi ha vergonya, però també hi ha molt desconeixement que hi ha llocs així on anar i on et poden ajudar. A mi em va passar. Per això una de les nostres campanyes ara és donar a conèixer al barri la feina del sindicat. Que la gent que es trobi en aquesta situació vingui i s’organitzi», apunta aquesta mare avui empoderada, la imatge de la qual dinamita qualsevol prejudici des del minut u. 

L’Olga recorda amb especial ràbia que el dia del seu segon llançament el seu fill estava confinat per Covid. «Li vaig ensenyar el paper de l’escola i el del CAP a la comitiva judicial, però em van dir que aquest no era motiu per parar-lo. Es va parar perquè no tenien efectius policials i gràcies a la mediació del Sindicat i de la mediadora de la unitat antidesnonaments de l’ajuntament», explica asseguda al costat de la Christina, la seva veïna, qui també té un desnonament previst per al pròxim dijous, en el seu cas encara vigent.

Sense constància

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

La Christina ha arribat gairebé sense alè al local del Sindicat. Pateix fibromiàlgia i problemes respiratoris i el petit passeig fins aquí se li ha fet un món. Es treu un moment la mascareta i inhala una dosi del ventolín que porta al bolso. «Ja em van desnonar una vegada i tinc clar que no penso tornar a passar per això», es presenta la dona, que treballava de figurant. Abans de la Covid, clar. El desnonament que porta a la seva esquena, fora de Barcelona, sí que es va executar, deixant-la literalment a al carrer, situació que es nega a tornar a viure. «El primer llançament al pis en què visc aquí va arribar sense que jo me n’hagués assabentat. L’ordre no era contra mi, era contra el noi que em va llogar l’habitació», apunta la Christina, que el va parar sola, passant-ho fatal i després d’ensenyar-li a la comitiva judicial la bombona d’oxigen que s’ha de posar quan està a casa i mostrar que la denúncia no anava al seu nom. «Jo ja ho vaig perdre tot una vegada. Només necessito temps per poder tornar a treballar i recuperar-me una mica», repeteix l’actriu, qui encara no perd l’esperança que els jutjats suspenguin el llançament i no haver de tornar a arribar a la porta.

Si no ho aconsegueix, aquesta vegada, la tercera en aquest pis, almenys, no l’agafarà per sorpresa ni estarà sola. El segon intent el va passar avisant per whatsapp als seus companys del sindicat quan va sentir pujar la comitiva judicial («tampoc havia rebut cap notificació», afegeix dolguda). Aquests, que en aquell moment estaven aturant un altre desnonament també al barri –els jutjats funcionen així, concentren totes les ordres a la mateixa zona per al mateix dia-, van haver de córrer. Ho van fer i el van parar, una cosa que estan disposats a fer tantes vegades com faci falta fins que la seva companya trobi una solució.